'Pax romana' al Cabanyal: una història exemplar

Som a l’inici, després de la crida i d’alguns tumultuosos prolegòmens, de les nostres festes falleres. “Som tradició”, com diu el cartell oficial, i no hi ha dubte que açò és “lo nostre” tant o més que els bous al carrer. Ja han passat els Carnestoltes i encara manca quasi un més per a la mona. Cal aprofitar aquesta primera setmana de març (després es fa un parèntesi dominat per el soroll, la barbàrie i l’orgasme de la restauració) per a montar el pollo. I en aquesta rifa, veges tu per on, li ha tocat la grossa al nostre sempitern i benvolgut Cabanyal.

Els representants genuïns de la voluntat popular, Salvem el Cabanyal (sempre salvant!!!), l’ associació de veïns i el col.lectiu “El litoral per al poble” (sic) han posat el crit al cel per l’atreviment dels tècnics encarregats de la redacció del Pla Especial. Algú féu la grossa errada de “fabricar” una simulació grollera en què desapareixia la massa arbòria coneguda com a Parc del Doctor Lluch i en el seu lloc apareixien uns habitatges nous perpendiculars (!!!!) a la mar i no paral.lels com és tota la trama existent. I ja sabem que València vol ser sempre la Roma de Nerón. Els incendis són realment allò nostre. Com que els esdeveniments tenen, al meu parer, moltes lliçons aparellades, més val que anem per parts

Per començar, a qui representen aquests digníssims ciutadans que no han trigat gaire en esquinçar-se la vestimenta? No posaré en dubte els seus mèrits de resistents quan sols hi havia un enemic (Rita Barberà ) que volia imitar Haussmann, tot destrossant el barri. La medalla és seua però hi ha un govern local de signe oposat a l’anterior amb el qual es pot estar en desacord però “no és el mateix” ni cal tornar a les trinxeres, ni a les recollides de signatures.

Ja sé que, malauradament, la primera obligació de tot representant (real o imaginari) és mantindre’s en la representació, però, que jo sàpiga, també malauradament, no hi ha eleccions democràtiques a representants veïnals (podrien fer- se) i, per tant, la representativitat auto-apropiada és motiu de debat. Una cosa és reconèixer la utilitat i necessitat dels moviments  socials urbans i una altra és atorgar- los  funcions decisòries.

Jo puc discrepar de Joan Ribó, de Sarrià o de Glòria Tello però he d’acceptar que els hem votat majoritàriament i tenen el dret i l’obligació de prendre decisions i sometre’s al diktat de les properes eleccions. Una cosa és la participació, la transparència i tot el que vostès vullguen i un altra molt diferent és acceptar a la primera de canvi l’opinió, brusca i coercitiva, d’uns ciutadans no votats que cal escoltar, faltaria més, però sense presumpció d’infal·libilitat. Si els representants fefaents es deixen dur per aquest esperpèntic tsunami de la “voluntat popular” no sols em desagrada: em preocupa.

M’oblidaré per un moment d’aquest tema central de la “distorsió de la mediació” per a veure el motiu de tant d’escàndol i cridòria. Jo creia que estava prou clar i assumit que malgrat que en general els parcs poden ajudar a revitalitzar una zona, de vegades –i és el cas del Doctor Lluch- el barri li guanya la partida al parc  i el contagi és invers. Algú ha comptat els milers de ciutadans que es passegen , per la densa vegetació de l’ anomenat Parc de Doctor Lluch? Hi  cal anar amb molta cura per a estalviar-te sorpreses i, de fet, hi va molt poca gent.

Preservar el verd pel verd, sense analitzar-ne la funció, és una postura intransigent. Perquè de vegades allò important és la funció pública de l’espai i no si hi ha o no arbres. No els hi ha, ni falta que fa, en els estrets carrers del centre històric i les seues petites i encisadores places no són lloc per a arbres. Fins i tot sobren, com en la plaça del Mercat perquè no deixen veure els monuments. Són la Marina o el Passeig Marítim espais públics o no? Cal omplir- los de vegetació?

Als furiosos representants populars que clamen per la preservació de l’arbrat de Doctor Lluch  caldria també recordar- los que l’espai buït que separa el Cabanyal de la platja i que prové de les antigues vies de Renfe, és una ferida que va des del Port fins al tramvia i que la millor solució per a revitalitzar el Cabanyal és omplir-lo de gent i suturar aquesta ferida amb més habitatges (dignes, espaiats i no perpendiculars al mar). Es pot mantenir vegetació integrada en els nous teixits però  no deixant la ferida oberta, preservant un parc (mal) ubicat al nord de la ferida i d'espais buits o degradats, aparcaments inclosos.

És cert que la presentació feta ha estat dolenta i manifestament millorable, la qual cosa els ho ha posat fàcil als defensors de les essències. Només la disposició ortogonal al mar dels nous habitatges ja sembla una errada innecessària i recorda l’urbanicidi de la Patacona. No estic en contra del verd al Cabanyal i crec que poden compaginar-se habitatges i espais verds. Però cal reflexionar i discutir molt més el tema sense postures a priori. Cal redissenyar el conjunt i els arbres sempre tornen a créixer. Espai que anem lluny.

Un Pla Especial ha de contemplar rehabilitació, construcció de solars i nous teixits urbans (ull amb fer ghettos d’habitatges socials!!!) i, per exemple, cal pensar-se molt més l’ús de l’espai  de la continuació de Blasco Ibàñez  i la “gran plaça” projectada. I el Pla no hauria de ser del  Cabanyal sinó del conjunt de Poblats Marítims. Com es lliguen les Drassanes, les Naus i la Marina? Quin desenvolupament productiu cal impulsar? Què fem amb els espais degradats de la Malva-rosa? Natzaret, la Punta i Pinedo també truquen a la porta. No podem apedaçar els plans de barri perquè la suma no és el total. Tothom vol solucions ràpides i definitives perquè el mon s’acaba.

De vegades les coses no som com semblen. Després d’un segle del projecte de València al Mar, bé podríem tindre una mica més de calma i de trellat i, si cal, organitzar uns quants debats amb pros i contres de les diferents solucions. En un més es podrien fer i ,segurament, hi guanyaríem tots. Però sembla que les cartes ja estan marcades. “Ayuntamiento y vecinos  decidirán juntos donde se ubican las  viviendas del Cabanyal. Ambas partes llegan a un acuerdo para no tocar las instalacions deportivas y la zona verde de la calle del Doctor Lluch”. Fait accompli, dejà vu. o feina (mal) feta. Una història exemplar que m’ haguera agradat no comentar.