Així purgava el franquisme el professorat en la postguerra

El document dormia el somni dels justos en l’Arxiu del Regne de València fins que elDiario.es el va trobar per casualitat durant una investigació sobre el clan economicopolític de la difunta alcaldessa Rita Barberá. El fons documental del sacerdot Juan Luis Corbín Ferrer, oncle de l’advocat José María Corbín, inclou una memòria elaborada en la postguerra immediata sobre el professorat a depurar en el capdavanter Institut Lluís Vives de València. “És molt interessant”, assenyala Carmen Agulló, professora d’història de l’educació en la Universitat de València i una de les expertes més grans en la depuració franquista del professorat republicà. José María Azkárraga, professor jubilat del Lluís Vives i divulgador, hi coincideix: “Aporta els noms dels docents que havien passat per l’institut en el període republicà, cosa que en gran manera es desconeixia fins ara”. “En la relació dels noms apareix la pintora i escultora María Labrandero, no sabia que havia sigut professora de dibuix en el Vives”, tercereja Agulló.

Juan Luis Corbín Ferrer, un franquista com no n’hi ha d’altre, segons recorda una jurista ja jubilada que va ser alumna seua en el centre, es va ordenar sacerdot el 1952. Son pare i el seu germà van ser assassinats durant el curt estiu de l’anarquia del 1936, després del colp d’estat contra la legalitat democràtica de la II República. El sacerdot és autor, entre altres obres sobre la capital del Túria, de la Monografía histórica del Instituto de Enseñanza Media Luis Vives(Ajuntament de València, 1979). Les seues germanes María Concepción Josefa i María Rosario Corbín Ferrer van donar els fons del seu arxiu a la Generalitat Valenciana un lustre després de la seua defunció, esdevinguda el 2005.

El document, titulat “Desarrollo de las memorias solicitadas por el Ministerio de Educación Nacional correspondientes al Instituto Nacional de Enseñanza Media Luis Vives”, ja s’ha incorporat al complet arxiu del centre docent, situat a tocar de la plaça de l’Ajuntament i de l’Estació del Nord. Encara que no indica cap data, de la lectura es desprén que es va elaborar en la postguerra immediata, després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

Mentre el nou règim fitxava, casa per casa, els valencians, afusellava els perdedors de la contesa i amuntegava les presons de presos polítics, la maquinària de depuració també s’activava sense solució de continuïtat. El corpus legislatiu de la dictadura incloïa un procés complex per a netejar de funcionaris republicans les administracions. “A València hi havia tants mestres que es van formar dues comissions depuradores, l’una presidida pel director del Lluís Vives Francisco Morote i l’altra presidida per Fausto Martínez Castillejo, un falangista de camisa vella que va ser la que més va sancionar”, explica la historiadora Carmen Agulló.

La primera comissió provincial va sancionar un 19,72% del professorat, mentre que la segona en va anotar un 31,96%. La Comissió Superior de Madrid considerava que els resultats de Francisco Morote eren massa benèvols: “Què vol aquesta comissió de València per a separar! Marxista i perillosa. Aquesta comissió està molt feble en tots els expedients. Calia destituir-la o donar-li un vot de censura”. Morote “era una bona persona i no era exactament un franquista acèrrim, el paper del personatge és una mica controvertit, era una persona ja molt major que mor poc després”, assenyala José María Azkárraga.

Un de cada quatre mestres va rebre algun tipus de sanció en l’Espanya franquista, segons els últims estudis historiogràfics. “Una de les característiques de la depuració del magisteri”, sosté Carmen Agulló, “és l’arbitrarietat”. “No hi havia cap relació directa entre els càrrecs i la sanció, llevat dels maçons, que van ser expulsats. Els mestres no se’ls sancionava pel seu vessant professional, sinó pels seus càrrecs polítics o sindicals”, abunda la historiadora.

La dictadura es va encarregar d’aplicar la “pedagogia espanyola” en contrast amb els moviments renovadors, titlats de “doctrines estrangeres”, que havien sorgit durant el període republicà, amb protagonistes tan significatius a València com la filòloga María Moliner. “La pedagogia espanyola estava dirigida a formar persones en el nacionalcatolicisme”, afig Agulló.

Els docents sancionats se’ls separava de l’escola pública i molts van acabar en centres privats com la coneguda Academia Castellano. “El truc era que, normalment, la titularitat de l’acadèmia la tenia una persona d’ordre que contractava persones que sabia que eren molt bones en la seua professió”, assenyala Carmen Agulló.

José María Azkárraga, professor jubilat del centre i incansable divulgador de la història de la València republicana i de postguerra, destaca que el document “aporta una descripció de l’edifici inèdita”. El centre es trasllada de la Nau a l’edifici actual, seu del col·legi de Sant Pau dels jesuïtes fins a la desamortització de Mendizábal, durant el curs 1869-1870, “impulsat per una figura a destacar com és Vicent Boix i Ricarte, cronista de la ciutat”, explica Azkárraga. El 1930, el centre és batejat amb el nom de Lluís Vives en homenatge a l’humanista i filòsof perseguit per la Inquisició.

Per l’institut passen “des de Vicente Blasco Ibáñez fins a Max Aub i una llarga llista de gent que en aquells anys tenia l’única opció del Vives”, recorda José María Azkárraga. “És una qüestió demogràfica: és l’únic institut que hi havia a València i l’únic capacitat per a donar títols. Hi havia col·legis religiosos, però tothom a principis del segle XX s’examinava en el Vives”, afig. L’edifici, situat entre els carrers de Xàtiva, de l’Arquebisbe Mayoral, de Sant Pau i l’avinguda del Marqués de Sotelo, té un pati esplèndid, una capella i tresors subterranis de primer ordre.

El document trobat en el fons de Juan Luis Corbín de l’Arxiu del Regne ressenya el “bon estat de conservació” de l’edifici després d’haver sigut “alliberada València en data 29-3-[1]939 pel gloriós Exèrcit [d’] Espanya”. “Una dada curiosa que aporta”, destaca Azkárraga, “és l’enderrocament de la tanca i la utilització dels ferros per a les fortificacions de la defensa de València davant els bombardejos franquistes”. A més, apareix el “gran refugi” que es conserva actualment per a visites guiades i activitats escolars (només el divulgador José María Azkárraga ha portat “uns quants milers de persones” al vestigi patrimonial en les rutes urbanes de la València republicana que organitza per amor a l’art).

També detalla la llista de “càrrecs directius” durant l’“època roja” i el personal docent i administratiu, a més de les “incidències” durant la Guerra Civil. La memòria al·ludeix als “trastorns produïts en la vida escolar de certs individus, que ja per ser afiliats a les antigues organitzacions catòliques o per ser fills de persones afectes o simpatitzants amb el Movimiento Nacional, van ser perseguits, i no se’ls va consentir que continuaren els estudis o que els traslladaren a altres centres i fins i tot se’ls va negar l’expedició del Títol de Batxiller després de tindre ja, en període anterior al Rojo, cursats en aquest centre els seus estudis”. Els docents “addictes” al “domini roig” que figuren en el document eren candidats ideals al procés de depuració, tal com ho van ser els professors de dretes en el període immediatament anterior.

La comissió encarregada de l’“admissió o no admissió de l’alumnat” per “elements de la FUE [Federació Universitària Escolar]”, assenyala. “M’ha cridat molt l’atenció que les comissions estaven formades per professors i alumnes”, diu la historiadora Carmen Agulló, que recorda que “durant la República en pau no hi hagué depuració, però la República en guerra també va fer expedients de depuració a tot el professorat”. Aquests expedients, postil·la Agulló, en gran part han desaparegut i l’únic rastre que queda és el dels processos de la postguerra franquista.

“Els arxius en l’Estat espanyol i especialment al País Valencià són un desastre, amb una falta de personal increïble”, critica la historiadora, que també al·ludeix al material documental que alguna gent “es va emportar a casa”. Aquest va ser el cas del document inèdit sobre l’Institut Lluís Vives en mans del capellà Juan Luís Corbín.