Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
De l’exili mexicà a la clandestinitat de la València franquista: Enric Juliana invoca la memòria del comunista Alberto Sánchez Mascuñán
“Has d’anar a Espanya”. El comunista Alberto Sánchez Mascuñán (Cartagena, 1913 - Mèxic DF, 1995) va complir l’ordre de la direcció del Partit Comunista en l’exili sense parpellejar. Tenia 31 anys i, com qualsevol comunista, sabia què suposava una ordre així: la mort o, amb una mica de sort, la presó. Exiliat, casat amb una antropòloga mexicana i amb una filla nounada, l’home va partir cap a Buenos Aires i, d’ací, amb vaixell i amb documentació falsa, va arribar a l’Espanya del general Francisco Franco. Dos anys va aguantar en la clandestinitat, fins que la policia política de la dictadura va aconseguir trobar-lo a ell i els seus camarades a València. Es va salvar pels pèls de la pena de mort i va passar empresonat els 15 anys següents a la presó de Burgos. Quan va poder tornar a Mèxic, la seua filla Blanquita tenia la mateixa edat que els anys que havia passat son pare entre reixes. L’home li va regalar els contes que va escriure en la seua cel·la.
El periodista Enric Juliana (Badalona, 1957) ha rescatat en l’edició ampliada del seu llibre Aquí no hem vingut a estudiar (editat per Arpa en castellà i en català) les fascinants peripècies d’Alberto Sánchez Mascuñán a València. “Els personatges de segona filera, degudament estudiats, ens proporcionen de vegades dades més valuoses que els de primera filera. Són més genuïns, més reals. Els personatges principals del llibre Aquí no hem vingut a estudiar pertanyen a aquesta dimensió”, explica Juliana per correu electrònic. “Peons de la història, peons de ferro colat”, postil·la el periodista.
Alberto Sánchez Mascuñán va estudiar medicina a Barcelona abans d’enrolar-se en les files comunistes durant la Guerra Civil i poder fugir, a través de França, cap a Mèxic, país que va acollir una gran part de l’exili espanyol. Allà feia una bona vida (“vivia a la colònia Roma de Mèxic DF, la colònia de la pel·lícula Roma que tant d’èxit va tenir fa dos anys”, recorda Juliana) fins que li va arribar l’ordre: “Has d’anar a Espanya”. El clandestí va aterrar en una pensió del barri de Russafa per fer-se càrrec del Comité Regional de Llevant del PCE. En una escena absurda i divertida a parts iguals, César (nom de guerra d’Alberto Sánchez Mascuñán) va voler conéixer l’únic hoste que s’allotjava en la pensió amb la mala sort que va resultar ser un dirigent guerriller anomenat Atilano Quintero. César coneixia la cara d’Atilano, però el guerriller no sabia qui era aquell home, per la qual cosa va eixir a rebre’l amb una pistola a la mà, per si de cas. Resolt el malentés, cadascun se’n va anar a un altre lloc. Sánchez Mascuñán va localitzar llavors una altra pensió en el mateix barri, a tir de pedra de l’Estació del Nord.
La seua nova llar –en què deia ser representant de sabates, comercial d’una editorial i corredor d’assegurances i de la qual s’absentava tota la jornada laboral– era regentada per una dona republicana represaliada i la seua filla adolescent. L’home de seguida va captar que la dona detestava el règim franquista (de fet, el seu marit i un dels seus fills van ser afusellats en la postguerra i ella rapada per roja). En aquella pensió escoltaven la BBC i Radio España Independiente i fins i tot comentaven informacions publicades en Mundo Obrero, el periòdic clandestí del PCE.
César complia una jornada laboral peculiar que consistia a mantindre reunions discretes amb els militants comunistes, sempre amb la Brigada Politicosocial xafant-los els talons, i a assegurar la impremta clandestina que amagaven. També havia d’enllaçar i mantindre la interlocució amb la guerrilla antifranquista que sobrevivia amb prou faenes en zones remotes i allunyades de la ciutat. L’home es movia per Russafa i els barris de la façana marítima de la ciutat. El 1947, el secretari d’organització del Comité de Llevant va ser detingut amb documentació falsa a nom de Carlos Martín Sánchez i amb un carnet de soci del Reial Madrid amb el número 11.750. La Brigada Politicosocial, en una operació orquestrada pel policia Roberto Conesa (expert en operacions d’infiltració, entrenat per la CIA i protagonista d’alguns dels episodis més sonats de la Transició), va desmantellar l’estructura comunista a l’interior.
L’home va ser traslladat a la Prefectura Superior de Policia, situada al carrer de Samaniego. Allà, els agents de la Brigada Politicosocial Antonio Cano i Juan José Cristóbal Casinos, van comandar les bestials sessions de tortures, el mètode per excel·lència de la policia política franquista, en l’òrbita de la Gestapo en aquella època, contra l’oposició democràtica al règim. “Em van començar a pegar de totes les maneres que es pot pegar a un individu fins almenys les cinc de la matinada de l’endemà, així com sona, però d’una manera bàrbara”, va relatar César molts anys després.
Els policies de la Brigada Politicosocial van aconseguir desmantellar cíclicament les principals organitzacions antifranquistes de la ciutat durant tota la dictadura. Tomás Cosías, escriptor i agent de la policia política, va escriure que “a València van arribar militants de totes les zones d’Espanya que, en acabar la guerra, com que eren desconeguts a la ciutat, a penes van ser molestats per la policia”. “Aquests camarades continuen vivint i encoratjant”, advertia en la seua novel·la El camarada Darío (Diputació Provincial de València, 1960). No debades, César va explicar molts anys després que el clima en la capital del Túria era “més suau, més acollidor, més estimulant que a Madrid”. Mai va tindre problemes per a trobar cases en què reunir-se.
Les llargues sessions de tortures en el palauet del carrer de Samaniego no les va oblidar mai: “Estaven bojos, es pegaven entre ells i tot. Clar, llavors jo era jove i quan es llançava un a pegar-me un puntelló, jo m’escapava, i li donava a l’altre de reüll, bé, una cosa de bojos”, recordava Alberto Sánchez Mascuñán. La joveníssima Trini Fraile, la filla de la propietària de la pensió, se’n va anar a la porta de la comissaria per confirmar on estava aquell misteriós hoste. Els policies la deixaren romandre en l’entrada durant uns quants dies fins que va veure passar pel pati el detingut i va preguntar per ell. Fraile va passar molta por quan els policies li van preguntar per quins cinc sous preguntava una joveneta per un perillós comunista, però va torejar com va poder els agents i va avisar l’advocat Enrique Blanes, un altre d’aquests fascinants peons de la història.
Blanes, que es va salvar de l’afusellament en la postguerra de miracle (havia sigut comissari polític de l’exèrcit de la República), es va posar en contacte amb la família mexicana de César. “El van condemnar a mort i li van commutar la pena”, conta Enric Juliana, “segurament per dues raons: les gestions que la seva dona havia fet des de Mèxic amb l’ambaixador dels Estats Units i dues cartes de dos falangistes de Barcelona els quals Sánchez Mascuñán va ajudar a marxar des de Barcelona per passar a l’Espanya de Franco, seleccionats en un equip de futbol que anava a competir en les Olimpíades Populars d’Anvers. Sabia que desertarien a París. Els dos falangistes van declarar davant el tribunal que els havia salvat la vida”.
A la presó de Burgos, Alberto Sánchez Mascuñán va passar empresonat 15 anys. Allí l’acompanyava Manuel Moreno Maurici, un altre dels detinguts en aquella operació a València i protagonista del llibre (i de la vida) de Juliana. “Estem parlant de gent de gran qualitat humana en un moment que avui és molt difícil d’imaginar”, defensa el periodista, que creu que “aquell concepte de militància s’ha perdut, la gent ja no creu tant en els projectes col·lectius, en la mesura que formen part dels esfondraments del segle XX”.
L’absorbent llibre, escrit amb mestratge literari marca de la casa, conta la història d’aquells presos polítics que en la freda presó de Burgos encara pretenien tombar la dictadura com fora. Juliana ha teixit una crònica personal i política (Manuel Moreno Maurici, protagonista del llibre, va ser amic del seu avi i una persona que va inspirar el jove de Badalona) que conta mil històries en mil direccions; totes commovedores, totes reveladores. “La història, la gran i la petita, sempre la teixeixen les casualitats”, escriu Juliana en un dels nous capítols de l’edició ampliada del llibre.
La casualitat va fer que la filla de l’advocat Enrique Blanes coneguera Trini Fraile. La veterana magistrada Estrella Blanes sempre va sentir son pare parlar de la història del mexicà –així anomenaven César– que es va salvar de miracle de l’escamot d’afusellament. Fraile, de 91 anys, es va implicar durant tota la dictadura en l’oposició antifranquista. Va mantindre fins fa poc una joieria a Sueca i es va jubilar poc abans de la pandèmia de la COVID-19, ja quasi nonagenària. José Luis Mondéjar, marit d’Estrella Blanes, treballava en el sector de la joieria i va conéixer la filla de la pensió que va aconseguir contactar amb el seu sogre el 1947. El matrimoni va travar amistat amb Fraile i va anar estirant el fil de la memòria. Així és com van arribar a trobar la transcripció d’una llarguíssima entrevista a Alberto Sánchez Mascuñán, feta després de la mort de Franco en ocasió d’una visita a Espanya de César, que després dels seus anys a la presó va tornar a la ciutat en què va ser clandestí.
El document, conservat en l’arxiu de la Fundación Pablo Iglesias, repassa en primera persona i amb moltes paraules d’origen mexicà la trajectòria d’Alberto Sánchez Mascuñán en la postguerra. El periodista s’ha servit de la “quantitat de detalls que aporta sobre la vida clandestina a València” i del retrat de la ciutat: “una València que encara respirava República malgrat la repressió”, mentre que Madrid ja s’havia convertit en la “capital sociològica del franquisme”. “Els detalls i les anècdotes sobre la vida clandestina són de gran valor per als historiadors”, diu l’autor. En mans d’Enric Juliana, el memorial ha servit per a resoldre unes quantes peces del trencaclosques: la versió de César sobre la caiguda del 1947 davant els seus camarades, l’art de la clandestinitat, l’heroïcitat, la misèria moral i fins i tot els paisatges de l’horta valenciana. Deshonrosament oblidats, els commovedors personatges d’aquesta tragèdia que és la història d’Espanya cobren vida en el llibre d’Enric Juliana.
Ací hem vingut a llegir.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0