Comunidad Valenciana Opinión y blogs

La portada de mañana
Acceder
Las comunidades se lanzan a eliminar restricciones
Las Tablas de Daimiel solo sobreviven por las transfusiones de agua
Opinión - Ayuso, un torpedo trumpista a La Moncloa, por Rosa María Artal

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Els llibres inesperats

0

Cap al final del seu petit llibre Com ordenar una biblioteca (Anagrama), Roberto Calasso explica què és segons ell una bona llibreria, com s’ha d’organitzar i presentar, i quin és el paper ideal del llibreter, que ha de passar pel sedàs una producció editorial inabastable i, en aquest sentit, esdevé primer crític i ha d’estar dotat d’olfacte, de discerniment, per a destriar i ordenar la seua oferta. El llibret de Calasso no té pèrdua, argumenta al voltant de l’ardu problema de com disposar els llibres en una biblioteca particular (“L’ordre perfecte és impossible... Però sense ordre no es pot viure”), esbossa una aproximació a la gran època de les revistes culturals (als anys d’entreguerres), ens conta com va sorgir aquest gènere peculiar que és la ressenya de llibres, i finalment parla sobre llibreries. I diu coses molt interessants, que els llibreters farien bé de meditar. Entre altres, que una llibreria és un lloc on “de totes passades hi ha alguna cosa que voldríem llegir”, un lloc on descobrir llibres que hom desconeixia però que t’interessaran. “El més important és que pugui trobar fàcilment els llibres que buscava i descobrir els que no sabia que buscava.”

A mi això em passa sovint en algunes llibreries que freqüente. M’ha passat sovint a La Central i em passa també a la Ramon Llull i a Fan Set, on m’admira de trobar sovint llibres que no buscava, però que m’interessen. És la màgia de la descoberta. Naturalment, darrere hi ha el llibreter i la llibretera, que han seleccionat aquells títols d’entre el magma inacabable de propostes editorials. Han fet el seu paper, perquè han demostrat olfacte, imaginació per triar justament -entre els més obvis- llibres poc esbombats però que trobaran el seu destinatari, encara que aquest, el client, no ho sàpiga.

M’ha succeït això recentment a Fan Set amb dos títols molt diferents, i recomanables. Un és El fill del corrector/Arre, arre, corrector, d’Adrià Pujol Cruells i Rubén Martínez Giráldez (Hurtado&Ortega), amb un epíleg d’Antoni Martí Monterde. Una peça editorial verament esbojarrada, un text d’autor català al qual s’adjunta la traducció -creativa i infidel- al castellà i tot puntuat per desenes de notes, d’intercanvi entre autor i traductor. Adrià Pujol és un escriptor i antropòleg empordanès, ha publicat llibres amb un cert èxit, i aquí s’interroga sobre la seua relació amb Josep Pla, a través del seu pare, corrector de Pla i planià fins al moll de l’os, però sobretot es pregunta sobre la seua condició d’escriptor, explica la seua experiència, les misèries gremials i, al capdavall, indaga en la seua identitat personal i professional. Una “ficció autobiogràfica” aguda, densa, amb desenes de digressions i un diàleg frondós amb un alter ego ple d’enginy. Com apunta Martí Monterde, Adrià Pujol projecta la seua mirada d’antropòleg al camp literari barceloní, amb resultats àcids. I s’esplaia sobre l’imbroglio Pla, els equívocs de la seua vida i de l’edició de l’obra, la seua ombra tan allargassada, però -diu- sense descendència. Un llibre que és una capsa de sorpreses.

L’altre volum trobat a la impensada és de debò insòlit: Som moros dins la boira?, de Joseba Sarrionandia (Pol·len edicions/Pamiela, 2012). Premi Euskadi d’Assaig 2011, és un llibre bigarrat, extens, molt ben traduït al català per Ainara Munt Ojanguren. Fa 760 pàgines, que conten una història -la dominació espanyola al nord d’Àfrica als segles XIX i principis del XX-, la participació dels bascos en tot allò, la dominació a la part francesa, la condició dels moros locals, vençuts però rebels, la llengua amazic, un munt d’històries. I un fil conductor: la reflexió sobre llengua i poder, sobre cultura i identitat, sobre dominació i alliberament, des de la perspectiva basca, però amb una mirada inquisitiva i notablement mancada de tics, rutines mentals i lleganyes. Explica una història que no es vol saber, la del colonialisme espanyol al Nord d’Àfrica, que tanta guerra i desgràcia va produir, entre altres coses una casta de militars “africanistes” que es va cobrir de glòria en la dècada dels 30 del segle XX i posteriors. “Moros dins la boira” prové d’un vers d’Unamuno (“¿Somos moros en brumas?”), que pertany a un poema d’auto-qüestionament. El “moro” és sempre l’altre, el diferent, l’incomprès o l’incomprensible. I aquesta idea recorre un llibre bastant impressionant. Joseba Sarrionandia, un dels més destacats autors en euskera, va viure molts anys en la clandestinitat i l’exili, després de fugir de la presó el 1985. L’abril de 2021 tornà per primera vegada al seu poble, després de 36 anys. Poeta, filòleg, traductor, Sarrionandia es revela com un assagista profund, erudit, sedimentat. Un llibre amb una càrrega crítica tremenda, un desafiament a les ximpleries pedantesques que volen aplanar una qüestió tan complexa i vital com la llengua, la cultura, la nació i la identitat per la via de l’anomenat patriotisme (o paternalisme) constitucional, el darrer expedient de la incomprensió dominadora. I escrit amb honestedat, preguntant-se cap al final si “res no ha passat encara pel que fa a la construcció d’alguna cosa veritablement humana”, perquè “res no està escrit” i tal vegada tot podria ser, encara, diferent.

Aquests dos han estat troballes, llibres inesperats. Però hi havia també, les darreres setmanes, alguns llibres “esperats”. Els dos primers volums de l’Obra literària de Josep Iborra editada per la Institució Alfons el Magnànim. Dos volums extensos, sota el rètol “Una literatura possible”, amb pròleg de Francesc Pérez Moragón i una nota preliminar d’Enric Iborra. Als quals seguiran cinc volums més, que inclouran els Diaris, assaigs literaris, un llibre sobre Montaigne... Una pedra cantonera, un fonament sòlid de la nostra cultura, caldria dir, un llegat literari fonamental que per fi troba una plasmació editorial adequada i ben planificada.

I també al Magnànim el volum de Martí Domínguez sobre Manuel Boix, la forja d’un pintor, que inaugura la col·lecció Vides d’Art. Un llibre que es deixa llegir, amb una prosa esponjosa i fluent, que descobreix racons pocs coneguts d’una trajectòria d’artista reeixida, il·luminant d’aquesta manera la penombra en què viuen alguns dels grans creadors nostrats.

I last but not least, el llibre molt esperat d’Ernest Garcia, Ecología e igualdad. Hacia una relectura de la teoria sociològica en un planeta que se ha quedado pequeño (Tirant humanidades). Crec que és un esdeveniment editorial, l’obra de maduresa d’un investigador que s’ha convertit en un referent en la qüestió ecològica presa amb radicalitat, és a dir, d’anar a les arrels. En aquest cas, es remunta al debat entre Malthus i Godwin, i d’aquí cap endavant, per a reconstruir la història de la idea del progrés il·limitat i de les diferents impugnacions, fins arribar a l’atzucac actual, quan s’han traspassat els llindars de qualsevol forma de “sostenibilitat”, s’esgoten matèries primeres clau, es constata l’excés en tots els àmbits, amenaça el canvi climàtic i sembla clar que o bé es repensa, de debò, el paper de l’home -de la societat humana- en la terra o el futur serà catastròfic.

Tres obres d’envergadura que mereixen un comentari més extens, les de Josep Iborra (una edició pòstuma que li fa justícia), la de Martí Domínguez (que demostra una vegada més la seua versatilitat) i la d’Ernest Garcia, a la qual cal augurar una projecció considerable. La cultura del País Valencià també té aquestes coses. És capaç de generar creació i pensament de primer nivell. La qüestió, com sempre, és la recepció i el reconeixement.  

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
19 de junio de 2021 - 17:41 h

Descubre nuestras apps