Ja no es tracta d’una “cambra pròpia”, com era el cas de les filles de família benestant a l’Anglaterra victoriana, i més enllà. Que reivindicaven un espai propi d’intimitat en cases sovint atapeïdes -de famílies nombroses- on no hi tenien l’àmbit necessari d’intimitat i recolliment per a recloure’s i escriure. Un espai propi per a pensar i, si és el cas, per a intentar la creació literària, o per a estudiar si més no, és sens dubte fonamental. Però la cambra pròpia és també la metàfora d’aquest marge de maniobra vital, d’autonomia pesonal, que constitueix un llegat tan valuós de l’individualisme occidental. Tan blasmat, segons com. Tan necessari, em sembla. L’individualisme, un terme polèmic però ple de contingut alliberador. Amenaçat a hores d’ara per mesures creixents i inversemblants de control i dominació, per tècniques cada vegada més sofisticades d’identificació, reconeixement facial i seguiment dels moviments, gustos i preferències de les persones. Ni Orwell s’ho hauria pogut imaginar. Un control sobre els individus que fa feredat, i que assoleix nivells inèdits, i terrorífics, a la Xina.
És una qüestió angoixant, un repte o hipoteca per a la idea de llibertat, que serà cada vegada més incisiva i feridora al segle actual. No era el de l’expansió a tot arreu de les benediccions de la democràcia liberal?
Però tornem enrere. Un factor que també defineix, i amb molta força, el segle actual és la rebel·lió generalitzada de les dones, que exigeixen igualtat efectiva i reconeixement sense reserves. Ja s’ha acabat l’era del paternalisme, de la retracció social, de l’anul·lació quant a les mil potencialitats de desenvolupament per a la meitat de l’humanitat. Ja no és hora de retòrica, sinó de veritat, de realització pràctica i irreversible de reivindicacions plantejades fa molt de temps, d’ençà de l’alba de la modernitat. Des de l’època de la Il·lustració, si més no, arran de la Revolució francesa, en l’època victoriana amb el sufragisme, arreu d’Europa amb les successives onades de feminisme, i les consegüents reaccions -que regulament pretenien retornar les dones a la llar i a les funcions reproductives i de cura tradicionals- promogudes després de la Primera Guerra Mundial, en la crisi dels anys trenta, i durant la reconstrucció d’Europa als anys cinquanta. O a Espanya durant tot el primer i segon franquisme (en realitat, durant tot el franquisme, però amb intensitat variable). Fins que amb el Maig del 68, i la irradiació del feminisme de Betty Friedan i Simone de Beauvoir, entre altres, la revolta es va fer imparable. A hores d’ara ha assolit unes dimensions que la fan irreversible: el feminisme és un corrent social impetuós i també un corrent teòric sòlid, diversificat, ple d’interès. Per fi l’emancipació -temptativa, segmentària, limitada, però en part real- de la humanitat arriba o està en procés d’arribar a la majoria.
Tanmateix els fets, la realitat, no s’acompassa al relat. Un toc d’atenció. Al centre mateix de tot plegat la submissió es perpetua, pren formes sovint més subtils. La violència criminal contra les dones -en totes les seues manifestacions- no s’atura. La asicronia -una dimensió inquietant-, d’altra banda, persisteix: en molts països del món predomina un patriarcalisme opressor, medieval. Als països dominats per l’integrisme islàmic el marge de llibertat és mínim o s’encongeix. La mutilació genital és recurrent a l’Àfrica. A Aràbia Saudita es celebra com un èxit que les dones, per fi, puguen conduir. A l’Índia assassinen dones per qüestions d’honor. A Mèxic la violència contra les dones és una constant. A l’Afganistan tornaran ara els talibans a maltractar les dones i anorrearan les seues minimes conquestes. Les tornaran a lapidar. La desigualtat salarial per raons de gènere no ha desaparegut...
Com tot corrent social asecendent i amb una problemàtica pròpia per explorar, el feminisme ha generat un munt de publicacions. Una allau de llibres inabastable. No en soc expert, d’altra banda. Però llibres com els de Chimamanda Ngozi Adichie (Tothom hauria de ser feminista) i el de Najat El Hachmi (Sempre han parlat per nosaltres) que plantegen una mena de feminisme postcolonial, d’aplicació en ambdós costats, no els hauríem de perdre de vista. Per la seua banda, Publicacions de la Universitat de València, en coedició amb l’Editorial Cátedra, ha impulsat una gran col·lecció –“Feminismos”- dirigida durant molt de temps per Isabel Morant, que és com una summa de les aportacions a la qüestió, des de tots els punts de vista, incloent-hi els clàssics i les obres més recents, polèmiques i innovadores. Compta ja amb més d’un centenar de títols. A més, els estudis sobre literatura d’autora proliferen. Recordem Les dones fortes, de Maria Lacueva, que recupera la narrartiva valenciana de dones, tan oblidada i menystinguda, però tan consistent (Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Ibars, Maria Beneyto, etc.). I es dediquen cursos sencers a la literatura de dones, perquè és un terreny amb trets propis i sovint escassament trepitjat, en la perspectiva de reformular el cànon literari clàssic i consagrat, que ha estat conformat -com bé sabem- amb un clar biaix masculí. Homes, blancs, occidentals, majorment...
I ara, a més, comptem amb una nova aportació de primera magnitud. El volum a cura d’Antoni Furió Quinze dones valencianes, publicat per l’editorial Afers. Quinze històries -a cura d’especialistes- de dones de la nostra història que exemplifiquen la marginació, el dolor, la discriminació, però també i sobretot la superació i la lluita contra l’opressió i les convencions. Històries que cal conèixer, perquè ens parlen d’un passat -i per extensió d’un present- sovint amagat, on coincideix una doble ocultació: la història valenciana (“ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells”) i la història de les dones.
Cal remarcar la qualitat d’aquest volum, la cura en la selecció dels quinze casos estudiats, i la qualitat de la prosa, de l’aproximació, del tractament de les històries particulars que, tanmateix, revesteixen un valor general i categorial. Una part de la nostra història col·lectiva -de l’edat mitjana fins ahir mateix- que hem de conèixer. Ara -i realment des de fa ja molt de temps- les nostres lletres, en sintonia amb el pensament universal imbuït d’un nou esperit de llibertat, capgira, entre altres coses, aquella misoginia que era el tema de fons d’un clàssic com Spill o llibre de les dones, on Jaume Roig desplegava tot un catàleg d’insídies i retrets contra les dones, “totes, de qualque estat, color, edat, llei, nació, condició, grans e majors, xiques, menors, jóvens e velles, lleges e belles....”, que considera espines, cards, parladores, presumides, mentideres... i on al llarg de pàgines i pàgines de versos rimats i curts -cal dir que amb gràcia- hi destil·lava molt de verí. Contra les dones.
Què amagava aquesta misogínia? Per què semblava divertida? Vet ací un ressort de la discriminació, de la postergació, de la repressió, un tractat destinat a convèncer la víctima de la realitat dels defectes o els pecats que li imputa el perpetrador. Un clàssic. Que il·lustra els mecanismes subtils de l’opressió, siguen les dones o altres col·lectius que l’han patit al llarg de la història. Com ara els negres o els jueus. I els valencians en el seu conjunt també, per cert.
0