Recentment un diari de Barcelona ha seleccionat dos títols publicats per la Institució Alfons el Magnànim de València entre els millors llibres del 2022. Poemes 1850-1886, d’Emily Dickinson, traduït per Carme Manuel, i el Diari (1965-1977) de Josep Iborra, en edició d’Enric Iborra. Dos llibres de gran qualitat, d’aquells que honoren una cultura. La traducció que ha fet Carme Manuel de la poesia completa d’Emily Dickinson és tot un assoliment, una mostra d’obertura d’horitzons i d’una enorme capacitat de treball rigorós. No és tan fàcil traduir poesia, i fer-ho de manera excel·lent com Carme Manuel mereix un reconeixement. Per la seua banda, la prosa d’idees de Josep Iborra -poc coneguda, en part eclipsada- és senzillament impressionant. Idees, reflexions, lectures. Un panorama intens i extens de la cultura del seu temps, la cultura europea vull dir: de la gran literatura i de l’assaig contemporani. Iborra era un lector immens i un home de la seua època. Enmig de la foscor d’aquells anys a València hi havia ments pensants que afavoriren un esclat ple de promeses, algunes realitzades, altres truncades. Encara no se n’ha fet cabal.
D’una manera regular la IAM va publicant obres de qualitat en diversos camps, sobretot relacionats amb temes valencians, però no només. Una combinació oportuna de visió general i global amb l’arrelament a un entramat històric, literari i cultural propi, que el situa en un context més ampli, el valora i el potencia. Això hi ha tararots que no ho entenen.
Només un dispositiu editorial seriós i eficient de caràcter públic pot escometre iniciatives d’aquesta volada, l’edició d’Obres Completes, o de les derivacions de l’erudició humanista o de la investigació acadèmica en el camp de les ciències socials o de la història. Per raons fàcils d’entendre, les editorials públiques tenen un paper cabdal a casa nostra. Als Estats Units i al món anglosaxó en general fan aquesta mateixa tasca un conjunt nodrit d’editorials universitàries. Entre nosaltres, PUV, les Publicacions de les Universitats d’Alacant i de Castelló i també, amb un resultat excel·lent, la Institució Alfons el Magnànim.
És recent encara una fita com l’edició de la Poesia Completa (1945-1987) de Joan Fuster, a cura de Salvador Ortells, en l’any del centenari. I ara mateix ha aparegut una tria de la poesia de Francisco Brines a cura de Vicente Gallego, amb el títol Por una ciega ley del corazón (Antología poética), que constitueix una proposta afortunada que afavorirà la lectura del gran poeta d’Oliva.
Entre les darreres novetats de la IAM destaquen llibres com Quan ens dèiem País. La preautonomia valenciana, de Guillem Llop i Joana Tormo, aproximació rigorosa a un període convuls i determinant de la nostra història recent. O bé Prensa desencadenada, la tria de cròniques periodístiques de Jesús Sanz -periodista de raça, combatiu i honest- entre 1975 i 1980, un document excepcional que fa parella amb Trets, volum de fotografies magnífiques de Josep Vicent Rodríguez amb textos de Rosa Solbes. Tots tres llibres componen una valuosa incursió, un recordatori, un advertiment sobre un període molt singular de la vida valenciana. Tot semblava possible, les expectatives es desbordaven, però el règim franquista es perllongava amb altres formes. I una reacció brutal -escassament reconduïda- va maldar amb violència verbal i també física per imposar un “retorn a l’ordre”.
La llibertat és indivisible, d’Artur Perucho, és una antologia de textos d’aquest autor, en edició del seu principal estudiós, Josep Palomero. Em sembla excel·lent aquesta iniciativa de recuperar els articles periodístics d’Artur Perucho (1902-1956), escriptor i periodista de Borriana mort a l’exili que havia romàs en una penombra inclement, amagat a les generacions posteriors, com tants altres. Només alguns grans noms de les generacions valencianistes o simplement valencianes anteriors al franquisme -Josep Renau, Mau Aub, per exemple- han estat recuperats, i fins a cert punt. Així és difícil construir una consciència col·lectiva més densa i articulada. Massa buits. I curiosament no tan sols de personatges d’esquerres o exiliats. Perquè, per exemple, encara no s’ha recuperat de manera íntegra la trajectòria d’un personatge tan rellevant com el financer i polític Joaquim Reig, que tingué una època d’actuació valencianista consistent. Artur Perucho és una figura de clarobscurs, però l’oblit en què havia caigut era molt injust. Ara es torna a fer present en lletra impresa de la mà de Josep Palomero.
En el camp de la recerca erudita trobem El teatre valencià (1845-1945. La rellevància de les actrius, de Gabriel Garcia Frasquet, un gran fresc d’una faceta oblidada de la cultura popular valenciana, que movia companyies, masses de públic i tot un entrellat humà d’autors, actors i actrius, d’una importància extraordinària. Al qual no se li ha donat l’atenció que mereix. Garcia Frasquet posa èmfasi en el gran paper de les actrius i situa molt bé la història del teatre valencià, que fou víctima -com tantes coses- del franquisme, que hi va operar “una interrupció traumàtica”.
Podríem continuar, assenyalant llibres i col·leccions, com ara Moment memorialística, on han aparegut títols tan atractius com Els fantàstics setanta, de Josep Piera, o Spacanapoli, de Salvador Vendrell. O bé la sèrie Debats, en format breu, on ha aparegut l’estremidor M. Ciges Aparicio y la masonería: juzgado después de asesinado, de Virgilio Tortosa. Que explica molt bé fins on pogué arribar el desvari venjatiu del franquisme.
El periodisme cultural valencià hauria de prestar atenció -amb objectivitat i sense manies- a una trajectòria editorial reeixida, que ajuda a projectar la nostra cultura. Al conjunt de llibres i col·leccions a què he al·ludit suara, cal afegir també la publicació de revistes com debats o la Revista Valenciana de Filologia i les coedicions amb editorials públiques i privades -un ventall ampli de col·laboracions- que arrodoneixen una acció editorial. I, per descomptat, cal destacar també la renascuda Biblioteca d’Autors Valencians, la joia de la corona, dipositària del llegat escrit dels autors valencians que han preservat al llarg dels segles el cultiu literari de la llengua. No fa tant en aquesta col·lecció, fundada per Joan Fuster, es va publicar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, a cura de Vicent Alonso. O Spill de Jaume Roig, edició de Vicent J. Escartí. Cada nou volum és un esdeveniment.
Després d’un temps de desgavell i vol gallinaci en què es va malbaratar penosament l’herència editorial i el prestigi de la IVEI, la nova Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació dirigida per Vicent Flor transita per un camí de rigor i qualitat. Al servei de la cultura dels valencians, i amb una visió àmplia. Per a descobrir tot el que ha aportat i aporta aquest dispositiu editorial recomane que en consulteu el catàleg. Hi descobrireu, n’estic segur, coses del més gran interès. I finalment, just aquests dies ha aparegut, en el segell de la IAM, la biografia de Joan Fuster a cura de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, tan implicats en la celebració del Centenari, encarregada el 2016, i deutora d’un laboriós procés de gestació. La llegirem amb interès.
2