Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Un país sobre el paper

Revista 'Serra d'Or'.

0

En una certa època varen sovintejar els números extraordinaris -els monogràfics- o els suplements d’algunes revistes dedicats al País Valencià. En una època d’informació restringida i fragmentària, no hi ha dubte que varen fer el seu paper. Temps de descoberta de realitats amagades, després -o de vegades enmig i a contrapèl- de la política sistemàtica d’ocultació que havia practicat el franquisme. El règim reiterava els tòpics de sempre i exalçava el relat unitari, homogeneïtzador, imperial, castellanocèntric, de glòries arnades i del tot alienes a la realitat quotidiana.

Durant la transició, i encara abans, una mobilització social creixent va fer esclatar aquest relat. Hi havia interès per conèixer i difondre el perfil -la realitat històrica, social, econòmica i cultural- d’àrees sotmeses a la dictadura inclement del tòpic, del clixé, de l’estereotip. I això passava abans de la fi del franquisme, a manera de premonició o d’anticipació, com sol succeir en els processos històrics. Hi havia interès a saber què passava realment a Euskadi, què era Catalunya o quins eren els trets diferencials d’Andalusia o de Galícia. També els d’una realitat escassament percebuda -embolicada en un boirós Llevant- però que semblava que havia entrat en ebullició: el País Valencià de Fuster, Raimon, els Crònica, Alfaro, Ventura o Estellés.

En un recompte apressat he identificat almenys cinc exemples d’aquesta mena de publicacions. Segur que n’hi ha més. Em sembla que seria un bon objecte d’estudi, perquè probablement varen contribuir a definir -o a matisar- la imatge dels valencians, ni que siga en una mesura tan limitada com l’àrea d’influència de les publicacions respectives, sense oblidar l’efecte de refracció a l’interior de la societat valenciana o, per a ser més exactes, en la configuració d’una determinada manera de veure de les minories actives i compromeses. Cinc exemples, doncs, però segur que n’hi ha molts més i algú n’hauria de fer un recompte i un estudi a fons, sistemàtic i rigorós.

El més reculat en el temps, que jo tinc a l’abast, és un quadern d’Identity Magazine, el núm. 24, de l’any 1966, que es presenta com una “Antologia de la Poesia realista valenciana”, en versió bilingüe català-anglès, edició a cura (“Special Editors”) de Thomas F. Glick i Lluís V. Aracil. Fou tota una maniobra, imprès a València, copyright americà, il·lustracions de l’Equip Crònica, i antologia poètica a cura de Lluís Alpera. Amb un marge de maniobra, doncs, aprofitat per estacar -fora o més enllà de la censura- textos d’un gran interès sobre el País, a càrrec d’autors com Manuel Ardit -“Una història breu del País Valencià”, enormement il·lustratiu- i d’Aracil -“Un dilema valencià”, trasbalsador de tan lúcid. També una declaració de principis de Rafael Solbes i Manuel Valdès (Equip Crònica), breu i contundent, i l’antologia de poesia valenciana del moment amb versions a l’anglès. Un document d’època valuós, en el qual alguns dels caps més brillants de la generació dels seixanta aprofitaven una plataforma que tenia la seu a Cambridge, Massachusetts. El valencianòfil Glick -un gran tipus, historiador de la ciència- seria ja un amic per a sempre. El 2010 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de València.

Un dels monogràfics més complets i “orgànics”, verament impactant, fou el que dedicà la revista Serra d’Or, en juny del 1968. Sota un encapçalament de Manuel Sanchis Guarner, “Un País: el País Valencià”, se succeïen un total de 16 articles, amb una coberta realitzada per l’Equip Realitat i Joan Antoni Toledo. Andreu Alfaro va dissenyar l’interior, amb il·lustracions de l’Equip Crònica i fotografies de Francesc Jarque. El monogràfic incloïa textos tan significatius com “Un país sense política”, de Joan Fuster o “La societat indefinida del País Valencià”, de Vicent Ventura, així com “Trajectòria del valencianisme”, d’Alfons Cucó, o “Literatura o literatures?”, de Rafael L. Ninyoles. Però hi havia molt més: Josep Richart aportava dades socio-demogràfiques que definien el País; Ernest Contreras i Antoni Seva escrivien sobre Alacant; Emèrit Bono sobre el turisme; P. Vilaplana sobre l’emigració; Joaquim Mestre sobre demografia; Ricard Pérez Casado sobre l’agricultura; Pérez Montiel sobre la indústria; Manuel Ardit sobre historiografia; Ferran Zurriaga sobre ensenyament primari; Tomàs Llorens sobre les arts visuals. Finalment, J.J. Pérez Benlloch entrevistava el capellà Antoni Sanchis, el secretari de l’Ateneu Mercantil Robert Moròder i el catedràtic F. Vicente-Arche, al voltant de temes com l’Església, la llengua i l’economia. La interpretació, el diagnòstic de fons, anava a càrrec de Fuster i Ventura. El 1968 encara no hi havia una acumulació remarcable d’estudis econòmics i socials sobre el País Valencià. Això vindria després. “Un país sense política” fou, a posteriori, molt criticat: un país amb la política que no ens agrada no és un país “sense política”. Diria que no es volia entendre la ironia fusteriana. I la “societat indefinida” de Ventura fou matèria d’escàndol per a dogmàtics diversos, devots de Poulantzas i Marta Harnecker. Com que indefinida? Una societat capitalista amb tots els ets i uts! Predominava, diria també, una certa miopia...

El 1974 aparegué un suplement de Cuadernos para el dialogo, “Estudios sobre el País Valenciano”, a cura de Jaime Millás. “El País Valenciano está a la búsqueda de su identidad”, deia. Al·ludia també a un precedent a la mateixa revista, tan dinàmica llavors, l’article de Joan Fuster “Valencia: una singularidad amarga”, publicat al número de novembre de 1973. Era, una mica, un altre espectre d’autors, però amb coincidències. Ferran Vidal, reticent, feia una diagnosi general de l’economia valenciana, i l’encertava bastant. Ja hi havia una situació de crisi, el shock del petroli. Plantejava l’ardu problema de la competitivitat de la indústria valenciana. Damià Mollà insistia en el predomini industrial. Llegit avui, encara es percep l’ambient de debat d’aquell temps, i té espurnes de lucidesa. Josep M. Soriano plantejava el drama d’una agricultura sense relleu. Javier Paniagua i Amparo Álvarez -qui ho diria- explicaven aspectes històrics del moviment obrer al País Valencià. Josep V. Marqués donava voltes al tema de la burgesia valenciana -que sí, que sí existia, remarcava amb èmfasi... “Si la sociedad valenciana no es feudal ni socialista, ¿cuál es la clase dominante?” Marquès (i Mollà) duien a terme una croada a propòsit de la realitat plenament capitalista i industrial del país, ergo el que calia fer era la Revolució socialista, res de pactes per la llibertat, ni transicions, ni democràcies burgeses. Temps després, Marqués es dispersaria i Mollà, amb l’excusa de la tercera via, s’abraçaria a Rita Barberà. Hi havia més coses: Manuel Girona s’esplaiava sobre Castelló l’Autopista del Mediterrani; José Vicente Mateo sobre Alacant (“Alicante, heterogénea y plural, inconsciente e indefinible, me parece una provincia modélica...”); Salvador Salcedo abordava el conflicte lingüístic; Vicente Ruiz Monrabal divagava sobre les bandes de música; Rafa Ventura aprofundia, amb el seu estil tan peculiar, en la vibració cultural; Pedro J. de la Peña tractava el tema de la poesia “en el País Valenciano” (qui ho diria, també); Ferran Martínez Navarro i Pere Marset explicaven la situació de la medicina al País Valencià, en un article exhaustiu i molt documentat, on fins i tot citen la revista alemanya Das Argument...

Ja als anys vuitanta la revista Información Comercial Española, editada -dignament- pel Ministerio de Economía y Comercio, dedicava un monogràfic a “La economía de la región valenciana”. Es va publicar en juny del 1982, en l’època de la “preautonomia”. Molt ben plantejat i estructurat, hi compareixia la plana major dels economistes professionals i -sobretot- dels professors de la Facultat de Ciències Econòmiques de València: Segundo Bru, Jordi Palafox i Teresa Carnero, Ana María Fuertes i Aurelio Martínez, Juanjo Renau, Maria Teresa Domingo, Celestino (Tino) Suárez, Leandro Garcia, Manolo Sanchis, Vicent Soler, Ismael Fernández, Ximo Mafé, Antoni Rico, Angel Ortí, amb afegits menys professionals o acadèmics com els de Julio de Miguel, José Antonio Noguera o el notari secessionista (¿Valenciano o catalán?, ell que sempre parlava castellà) Vicente Simó Santonja, que escrivia sobre vins valencians. La panoràmica era molt àmplia: visions generals de l’economia, incloent el sistema financer; l’agricultura, sobretot la citricultura i la producció hortofructícola; la indústria, amb anàlisis sectorials: la ceràmica, el calcer, el moble, el tèxtil; el sector exterior i les exportacions. La presentació anava a càrrec de qui era llavors el “Presidente del Consell del País Valenciano”, Enrique Monsonís, de la UCD, nadiu de Borriana i exportador de taronja tan enragé que tenia un Mercedes de color taronja...Un monogràfic d’un enorme interès per a qui estiga interessat en la història recent de l’economia valenciana, i també de les idees i les ideologies econòmiques. O per a qui tinga interès en la problemàtica biogràfica i l’aspecte subjectiu de la història. L’article de Jordi Palafox i Teresa Carnero –“La economia del País Valenciano, 1750-1936. Crecimiento sin industrialización”- no té pèrdua. Vist des d’avui, llegir aquestes pàgines és tot un exercici de memòria i de comprovació -o falsació- de conjectures, de vegades refutades. I de vegades confirmades.

Last but not least, la revista de l’Abadia de Montserrat Qüestions de vida cristiana publicà el 1994 un número extraordinari -en el doble sentit- sobre “L’Església en la cultura valenciana”. El temps ja era avançat, i el vel que havia cobert durant dècades el País ja s’havia anat desfent, a còpia d’estudis sectorials, d’anàlisis competents, i de resultats electorals. Però el tema de l’Església valentina sempre és intrigant. ¿Com i per què ha estat el puntal de la castellanització del País? ¿Per què no ha introduït el valencià en la litúrgia? ¿Com és que és tan deslleial amb el seu poble? ¿Per què les dones dels pobles -i ciutats- han d’escoltar misses i sermons en castellà, quan a Euskadi o a Catalunya tot això és fa en basc o en la nostra llengua? Intrigant, certament. Cal dir, però, que sempre hi ha hagut laics i capellans heroics, d’un altre signe. El grup de Saó, els Capellans del dissabte, Mossèn Moscardó, el capellà Guillem Badenes (de Castelló), Vicent Miquel i Diego, individualitats diverses i disperses. Però l’Església en pes, la jerarquia, l’aparell (com als partits comunistes), les sectes que hi donen el to com els Propagandistes (CEU San Pablo), els “Kikos” i l’Opus, han estat generalment refractaris i adversos a la llengua, la cultura i la nació dels valencians. Les aportacions que fan, en aquest número, estudiosos com Antoni López Quiles (prev.), Marc Antoni Manchano i Cardona, Vicent Josep Escartí, Agustí Colomer, Rafael Roca i Antoni Ferrer, aporten claus de comprensió encara útils i, probablement, indefugibles. Passa el temps, però hi ha constants culturals i polítiques que, segons que sembla, no caduquen. Tot canvia al món, però l’Església valentina persisteix en la seua tasca castellanitzadora, i ara a més amb un gir involucionista, de la mà de prelats com Cañizares, que no sabem fins on arribarà. ¿A una reedició del nacional-catolicisme, si per desventura arribava a desgovernar una coalició PP-Vox?

Però no avancem escenaris d’horror. Encara hi ha trellat al País...

En definitiva, l’anàlisi més aprofundida d’aquests monogràfics seria un camp d’estudi ben prometedor. Objecte d’un treball de fi de màster? D’una tesi? En tot cas, una qüestió no menor... Esclariria aspectes del País -història i memòria-, i de la seua imatge, que encara ens afecten. I tant que sí.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
16 de agosto de 2021 - 10:28 h

Descubre nuestras apps