Ací hi ha gana

Quan passe per davant de la casa de Cáritas del meu poble, a Catarroja, he d’acalar el cap. Des de fa uns anys, el nombre de persones que s’hi esperen per recollir aliments s’ha disparat. No només hi veig els marginats «usuals» (els qui han tingut o tenen problemes amb l’alcohol o les drogues, famílies desestructurades des de fa molt de temps, etc.) sinó també dones marroquines i romaneses (els fills de les quals van a la mateixa escola que els meus fills) i gent que fa poc encara vivia bé com a classe mitjana. Aquests —alguns dels quals conec i hauria de saludar—, quan passe davant d’ells, es posen d’esquena o dissimulen per no ser apercebuts per mi —recordem que els pobres, històricament, han estat vergonyants. Escenes com aquestes són freqüents en molts barris de moltes ciutats. A València, per exemple, a la parròquia de Crist Rei (a l’antic monestir de Sant Vicent de la Roqueta), els dissabtes al matí, la cua dels qui demanen menjar és quilomètrica, mentre a prop de l’església, a la plaça d’Espanya, el personal formigueja cap al centre de la ciutat tot disposant-se a un dia d’esbarjo i de compres. Al costat de l’opulència, doncs, la fam.

'Aquí hi ha gana! Operació aliment solidari' va ser una campanya de conscienciació de la pobresa a la Barcelona preolímpica. Organitzada per una associació de veïns de Ciutat Vella, es va iniciar el febrer del 1987 i s’hi van adherir col·lectius de diferents ideologies. La campanya no tan sols va arreplegar aliments per pal·liar una situació de penúria que tenia lloc al cor mateix de Barcelona sinó que també va somoure una societat (el poder polític, el cultural, el mediàtic) que s’havia acomodat pensant que el seu progrés era inqüestionable. Els fets i el ressò de la campanya, que es va allargar fins als Jocs Olímpics del 1992, varen ser contats pel periodista Jaume Comellas en un llibre interessantíssim (publicat per Afers el 1995). Només el pròleg del llibre, de Manuel Vázquez Montalbán, ja paga la pena, perquè reflexiona sobre algunes contradiccions clau de la nostra modernitat. Vázquez Montalbán hi denunciava, per exemple, que les “ortodòxies” (ideològiques, conceptuals, etc.) acaben fent insensible la societat davant les injustícies.

Aquí hi ha gana explica com alguns cercles progressistes van ser sorpresos per un moviment de solidaritat que desbordava els dogmes de l’esquerra clàssica. Però hi hagué gent d’esquerres que de seguida es va adonar de l’abast humanitari de la campanya, com ara l’escriptora Teresa Pàmies —militant del PSUC— que, davant les crítiques de companys ideològics seus, que no entenien com una comunista històrica com ella defensava actes “caritatius”, va replicar dient que el pitjor que ens podia passar com a ciutadans era la indiferència davant problemes concrets com ara la misèria. Fou precisament Teresa Pàmies qui es va inventar el terme “caritat revolucionària” per expressar el sentit profund de la campanya. Enfront d’ortodòxies anquilosades, cal acció social i imaginació en el llenguatge, si no volem que la nostra passivitat contribuïsca a les causes mateixes de la injustícia.

Fa poc hem vist, arran de les declaracions de la ministra Ione Belarra denunciant els “capitalistes despietats”, com les ortodòxies encenen el debat públic. L’expressió “capitalisme despietat” no tan sols ha molestat els empresaris al·ludits sinó també bastants sectors del progressisme polític i mediàtic. ¿El capitalisme pot ser “despietat”, “generós” o “patriòtic”? ¿El concepte de “capitalisme” admet adjectivació? Segons els dogmes, no. Des de l’esquerra clàssica, el capitalisme és en si una font de desigualtats; i, per contra, per a la dreta el capitalisme sempre crea riquesa. Ara bé, si el capitalisme no accepta adjectivació, si no el podem qualificar, estem abocats a un atzucac no tan sols cultural sinó sobretot social, perquè l’única solució que ens queda és l’enfrontament radical, i no només dialèctic. Els qui s’han indignat tant amb la ministra Belarra no deuen passar mai per davant dels locals de Cáritas. Una altra cosa és que la ministra podria haver mirat també cap als capitalistes despietats d’altres ciutats més enllà de València o, de Madrid estant, haver assenyalat directament les seus dels grans bancs i empreses de l’Ibex 35, els quals el 2022 han tingut uns beneficis estratosfèrics al mateix temps que augmentava la desigualtat social.

En una de les últimes intervencions al Parlament valencià, el president Ximo Puig, davant la fúria d’una dreta i ultradreta obsessionades per la nació (per l’“eterna” nació espanyola), contraatacava amb dades com ara que la inversió en polítiques socials havia crescut un 75% durant els governs del Botànic (18.326 milions d’euros). En aquesta qüestió, Ximo Puig ho té fàcil, perquè, en comparació dels temps del PP, la mínima poltica social és un haver. Però el govern valencià haurà d’exigir-se objectius més ambiciosos si no vol perdre la confiança de la classe mitjana, ara com ara immersa en una situació delicada de pobresa energètica. Per posar només un exemple: 103.000 menors valencians viuen en llars sense temperatura adequada i 475.000 persones al País Valencià no estan al dia en el pagament de factures d’aigua i llum (dades de Save the Children). D’altra banda, és vergonyós que les ajudes als més vulnerables tarden tant a arribar (¿què és aquesta conya burocràtica que l’ingrés mínim vital només es puga tramitar per via telemàtica o esperant un autobús itinerant que va per tot Espanya en nom del Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones? Quanta pompa genera el llenguatge políticament correcte!). ¿Cal recordar que la causa de la “nostra” pobresa no és cap catàstrofe natural sinó un sistema d’organització social que deixa molta gent en els marges?

Sí, ací hi ha gana, a les nostres ciutats, als nostres barris. Els governs progressistes haurien de saber adjectivar conceptes bàsics com ara “caritat” o “capitalisme”. És perillós deixar la caritat en mans de fanàtics, com passa amb la màfia en algunes parts d’Itàlia o amb els fonamentalistes islàmics en alguns Estats asiàtics o africans (no sé si la ultradreta encara reparteix aliments en alguns barris de València). I ja n’hi ha prou de tindre por dels «nostres» capitalistes despietats pel fet que sufraguen esdeveniments populars o populistes o pel fet que engreixen certs mitjans de comunicació. Una democràcia on la caritat no és revolucionària i el capitalisme és despietat és, a la pràctica, una democràcia impotent, o deteriorada, o simplement podrida.