Aprenentatges i propostes públiques de futur interessants

Un dels últims estudis realitzats per la revista Economia 3, en el que col·labora GB Consultores, publicava en març del 2019 com havia sigut de bo el comportament i l’evolució de les 5.000 majors empreses valencianes, per xifra de facturació, des del 2013 fins a 2017 (últim any disponible amb xifres fiscals). També ho afirma un informe de la Central De Balanços Integrada del BdE, del període 2014-2019.

Trobem dades positives, com una millora de l’equilibri financer, una millora de la solidesa econòmica, una millora de la rendibilitat i una millora de la solvència. Per exemple, el valor de facturació de les empreses, ha suposat un increment de 9,7% del 2016 al 2017, i un acumulat del 34,9%; en valor dels actius totals, el creixement anual suposa un 6,5% i l’acumulat un 24,2%. En relació al Patrimoni net, el creixement ha suposat un 11%, situant-se en una xifra superior al 50% del total del passiu (amb la renúncia del repartiment de dividends). Una dada molt important si volem prendre el pols a la salut de la nostra economia. La generació de recursos, mesurada a través de l’EBITDA suposava un creixement d’1%, en canvi, el resultat després d’impostos, creixia un 18,5%.

Amb tot, una bona evolució tant econòmica com financera de les empreses valencianes. 

Com a conseqüència d’aquestes dades, efectes derivats que trobem són la millora de la ràtio d’endeutament (també per la reducció en termes absoluts del volum del deute, a llarg termini, sobretot); increment de la ràtio de solvència, creixement del fons de maniobra i, especialment, un increment de l’ocupació en 100.000 treballadors en els últims 5 anys que ve acompanyat d’una millora de la productivitat. I, com a conseqüència, millora del creixement de la rendibilitat sobre els fons propis i sobre la inversió.

A l’estudi realitzat i, amb les dades recollides en aquesta introducció, es conclou amb l’expressió que “les empreses han anat fent els deures al llarg dels darrers 5 anys”. Aprendre de la crisi iniciada en 2008 ens era obligatori, per tot el que es va patir. 

Amb aquestes reflexions estàvem acabant el 2019 i iniciant el 2020. Analitzàvem i assimilàvem dades i estàvem atentes a les previsions macroeconòmiques que ja llegíem que ens afectarien durant aquest 2020. 

Recorde comentaris en línia amb l’article de Joaquin Maudos, publicat a LaVanguardia el 26.10.2019, on s’explicava que es preveia una desacceleració de l’economia, que no és el mateix que una recessió. La primera implica un menor ritme de creixement econòmic i la segona una taxa de creixement negatiu del PIB, almenys, durant dos trimestres consecutius. I ens trobàvem en fase d’alerta perquè llegíem notícies que ens feien pensar en una possible aturada de l’activitat econòmica. Teníem la guerra comercial EEUU-Xina, la incertesa amb el Brexit, les relacions entre EEUU i Iran, menor creixement del nostre principal comprador (l’Eurozona), etc. 

El Banc d’Espanya informava que era temps d’estar alerta i les dades del PIB mostraven creixements menors segons avançaven els trimestres i les previsions es corregien a la baixa. Partíem d’una bona xifra. El ritme de creixement espanyol era d’un 2% que comparat amb altres països de l’Eurozona el col·locava en bona posició. Però la taxa de creixement de l’estalvi de les llars s’incrementava, fent caure el consum; una ralentització en el ritme de creació de l’ocupació; un deteriorament de l’índex de confiança, etc. Però calia tindre en compte també el volum d’endeutament públic (99% sobre PIB) i l’endeutament extern net que equivalia al 80% del PIB ja col·locava a l’economia en una situació amb certa vulnerabilitat. 

Maudos explicava al final de l’article que era el moment de fer “els deures” amb les reformes estructurals pertinents, com la fiscal, per tal de reduir el dèficit públic estructural al qual contribueix el desequilibri del sistema de pensions, per a tractar de reduir la taxa d’atur i per tal d’incrementar la productivitat.

Però arribà març del 2020 i totes les expectatives es quedaren en paper mullat. El COVID venia per a trencar tots els esquemes, totes les previsions, i pràcticament, tot el que podíem saber sobre economia. La incertesa es convertia en la reina del joc. Molt han escrit economistes de primer nivell. Moltes lletres s’han generat com a models de recuperació, que si L, que si V, que si W, que si K, que a aquest ritme, potser, un lingüista tindrà més ferramentes sobre el model de recuperació econòmica que un economista. 

Però el ben cert, és que malgrat que moltes de les nostres empreses venien ben preparades, que feia uns anys que treballaven en el camí de la solidesa empresarial com hem explicat en els primers paràgrafs, el shock produït pel COVID ha sigut d’un impacte tan gran que farà tremolar fins i tot, els estats financers de les empreses més sòlides.

El Banc d’Espanya ens advertia, a través d’un document d’Oscar Arce, DG Economia i Estadística, sobre projeccions macroeconòmiques datat en l’11 de desembre, que existien tres escenaris possibles: suau, central i sever. 

Passat quasi un mes des de la publicació i vistes les últimes dades de contagis/morts, podríem explicitar què deia l’escenari sever: “el escenario severo contempla la posibilidad de un repunte de la enfermedad a corto plazo, lo que requeriría un endurecimiento de las medidas de contención por encima de los niveles vigentes en el período más reciente. Estas restricciones no solo perjudicarían con mayor intensidad a las ramas de servicios con un elevado grado de interacción social, sino que además incidirían también de forma directa sobre otros sectores productivos.” 

Es preveu que quasi la meitat de les empreses mostren una reducció de la facturació del 4t trimestre en relació amb el 3r, que el 50% tanquen amb pèrdues i que un 10% facen fallida. Alerta.

I en aquestes ens trobem, digerint tota la documentació sobre propostes/actuacions que des de les distintes administracions s’estan elaborant, perquè hi ha propostes interessants per conéixer.

 Actualment, tenim:

·Des del punt de vista europeu, amb l’acord Fons de Recuperació Next Generation EU, la seua aplicació en els pressupostos europeus.

·Des del punt de vista estatal, pressupostos amb aplicació de les mesures europees, amb els ERTOs, amb els productes financers amb afiançament de l’ICO o de les moratòries en els préstecs bancaris, amb la coordinació de totes les propostes llançades per cadascuna de les CCAA per a sol·licitar els recursos necessaris

·Des del punt de vista autonòmic amb programes llançats per l’IVF, com Impulsa o Solventia... 

 Solventia, explica la notícia de Las Provincias, tracta de millorar la solvència de les empreses afectades. La relació argumental vindria a ser: si les empreses tanquen 2020 amb pèrdues, això repercuteix sobre el seu Patrimoni net, fent-lo menor. Si l’empresa està ben capitalitzada i compta amb un bon capital social o unes bones reserves, es detrau d’aquestes últimes i es diu que té “pulmó” per a suportar-ho. En canvi, hi haurà moltes que no en tindran (de “pulmó”) per a suportar aquesta minva i els produirà una reducció forta del seu patrimoni net. Cal veure també les pèrdues de l’empresa des d’on venen arrastrant-se en el compte de resultats, si des del primer nivell, on trobem l’EBITDA o “sols” el resultat final. 

Una empresa amb capitalització dèbil, des del punt de vista del balanç, i amb un compte de resultats on es mostren signes negatius en EBITDA i resultat final pot tindre problemes de finançament extern, sobretot, a través de les entitats financeres.

Les entitats financeres, al mateix temps, estan rebent recomanacions per part del Banc d’Espanya d’adequar la seua cartera creditícia al risc actual, és a dir, revisar la situació de cadascuna de les empreses a les quals ha prestat diners i/o té obertes línies de circulant i que s’adeqüen els límits i això influirà en el nivell de dotacions de les EEFF i, per tant, en el seu compte de resultats. Ho hem vist en les darreres rodes de premsa de les principals. 

Amb tot, una tensió que amb la intervenció de l’administració pública es pot suavitzar, com el programa que es descriu, on s’intervé en l’empresa mitjançant un préstec participatiu (a retornar a llarg termini), que es considerat com a capital per les EEFF en l’estudi analític, i per tant, el resultat de la seva anàlisi econòmica és suavitzat. Les línies de circulant concedides, es poden mantindre per les EEFF amb major comoditat (sense dotacions), i per a l’empresa suposa una continuïtat i una estabilitat que sempre és benvinguda. 

Tots els programes poden ser necessaris i complementaris, els que ajuden a les grans empreses (per l’impacte en llocs d’ocupació que suposaria una única fallida) com els que ajuden a les petites. Però, potser, a mi em preocupen més aquestes segones. La nostra realitat econòmica es compon de moltes petites empreses. I haurem de tindre especial interés a conéixer aquelles més vulnerables pel sector en el qual operen: Hostaleria, restauració i oci. I, potser, ja posats, siga l’any per a parlar sobre el model de creixement econòmic que volem a la nostra societat. Imprescindible pel fet de saber com elaborar les ajudes dissenyades amb fons públics. 

Les crisis, en sentit ampli i filosòfic, solen tindre molt de dolent, però també es poden obtindre aprenentatges i trobar oportunitats. Potser, el poble valencià, trobe l’oportunitat que necessita per a redefinir el seu model de creixement, potenciant aquells sectors que generen valor afegit, que generen llocs de treball qualificats, on es potencie el desenvolupament del coneixement. Potser siga el moment de canalitzar les ajudes cap a empreses amb característiques com aquestes, que ens puguen aportar major riquesa i benestar en uns anys vista. Potser, i sols, potser, podrà ser.