CV Opinión cintillo

Centenari de Paulo Freire, pedagog dels oprimits

0

  • “La teoria materialista que tots els homes són producte de les circumstàncies i que, per tant, els homes modificats són producte de circumstàncies diferents i d'una educació modificada, oblida que són els homes els que fan que canvien les circumstàncies i que el mateix educador necessita ser educat” Karl Marx.

Es compleix el centenari del naixement del gran pedagog Paulo Freire (1921-1997, Sao Paulo, Brasil). La seua obra és una de les apostes més sòlides i reconegudes de l'educació alliberadora i popular. Autor de nombrosos llibres de Pedagogia, la seua obra Pedagogia de l'oprimit s'ha constituït en un clàssic de la concepció alliberadora de l'educació, per la qual opta. Per a Freire la lectura i la comprensió crítica de l'entorn constitueixen la base per a la construcció d'un coneixement més lliure i democràtic. Per a això va fomentar un diàleg continu mitjançant un procés interactiu de reflexió/acció. La pedagogia de Freire, amb un caràcter polític, però gens dogmàtica, no és una pedagogia per a l'adaptació, sinó per a la transformació. La vigència del seu pensament transcendeix davanteres, i l'àmbit restringit i originari de l'alfabetització de xiquets i persones adultes en un país com el Brasil on la gran majoria eren analfabets. A partir d'ací la seua filosofia i metodologia de l'educació arriba a un plantejament global. 

Acció educativa i alliberament sociopolític van units. La utilització de l'enfocament marxista i de la lingüística generativa de Noam Chomsky, al costat d'un humanisme crític que considera a l'home com ser històric, i que mostra el que és a través del que fa amb el seu esforç i treball, amb una actitud vital basada en una concepció integradora dels valors humans. Freire va llegir la condició d'opressió amb la categoria marxiana d'opressors i oprimits: els opressors no poden ser tals sense la dominació ‘objectiva’ dels oprimits; aquests, al seu torn, expropiats de la seua consciència i de la seua paraula, pensen com l'opressor en haver-se embegut de la seua ideologia llegint de manera fatalista la seua condició. Convençut que “ningú allibera ningú, i que ningú és alliberat per ningú, però que tots s'alliberen junts”, oposa a una educació “dipositària” o “bancària” (en la qual l'educand és com un dipòsit bancari de nocions i tècniques), una educació “problematizant” que nega el sistema unidireccional. La dialogicidad, la comunicació d'anada i tornada, serà l'essència de l'educació com a pràctica de llibertat i emancipadora. El diàleg és un fenomen humà pel qual se'ns revela la paraula. Per això cal buscar i interrogar la paraula i els seus elements constitutius. Descobrim així que no hi ha paraula vertadera que no siga una unió indestructible entre acció i reflexió i, per tant, que no siga praxi. D'aquí ve que trobar la paraula vertadera siga transformar el món. La finalitat educativa del seu mètode és estimular els oprimits a prendre consciència de la seua pròpia situació i captar els “temes generadors” i les “perspectives inèdites d'acció” a través del diàleg comunitari, en la perspectiva d'una civilització de l'altruisme i la participació.

Freire va anomenar concientización el procés que implica el pas d'una consciència ingènua a una altra crítica, tendent a la plena inserció en la societat en la qual l'home ha de tindre una participació crítica i solidària. Aquesta concientización havia de prendre cos en el procés d'ensenyament/aprenentatge de qualsevol camp del coneixement.  Va ser per això el fundador i promotor de la pedagogia crítica, a la qual s'unirien altres famosos pedagogs de diverses universitats com Peter Mclaren, Henry Giroux o Michael Apple. En coherència amb aquests pressupostos emprén la tasca de l'alfabetització no com un procés merament mecànic, sinó com “un acte de creació capaç de crear altres actes creadors, una alfabetització en què l'home desenvolupa l'activitat i la vivacitat de la invenció i de la reivindicació característica dels estats de cerca”. El seu mètode d'educació popular va començar el 1962 en la zona més pobra del Brasil, i com els resultats van ser òptims es va decidir aplicar el mètode a tot el Brasil. Les elits neoliberals i reaccionàries estaven a l'aguait, i caigut el govern populista de Goulart , Freire va ingressar en la presó i després va fugir a Xile on va obtindre també excel·lents resultats amb el seu mètode, la qual cosa li va valdre el premi de la Unesco.

Fins a l'aparició de Paulo Freire nombrosos pedagogs havien proposat diferents metodologies per a l'ensenyament de la lectoescriptura: els més coneguts són “l'Alfabètic o Lletreig”; el “Fonètic o Fònic”; el “Sil·làbic”; el de “Paraules Normals”; el “Síntètic”; “l'Analític”; “l'Eclèctic”; o el “Domen”, entre altres. Eren didàctiques que no donaven suport a la reflexió, ni el compromís, en no haver-hi reflexió/acció: tècniques doncs que es transformen en mer verbalisme estèril, en xerrameca alienada i alienadora. La metodologia de Freire introdueix en l'ensenyament/aprenentatge la política “nacional-popular” (com insistien Gramsci o Fuster) perquè no hi ha política del poble si no es tradueix en una política popular. No és per tant un mètode asèptic, si bé no confon els plans polític i pedagògic: ni s'absorbeixen ni es contraposen. Les lliçons d'alfabetització s'organitzaven a partir de “paraules generadores”, triades segons l'entorn, per mitjà de diapositives, fotografies, pel·lícules, enregistraments, dibuixos o cartells que propiciaven un diàleg. Els participants del cercle de lectura dialogaven entre ells i amb qui dirigia el debat sobre els continguts associats a les diferents figures i paraules, i la repercussió en la seua pròpia vida. 

El mètode de Freire constava de sis fases: 1- Alçament de l'univers vocabular. 2- Elecció i investigació de les paraules seleccionades. 3- Creació de situacions existencials típiques del grup de treball. 4- Elaboració de guies que auxilien als coordinadors dels debats. 5- Descomposició de les famílies fonètiques corresponents als vocables generadors. 6- D'un en un, els educands van tots fent paraules noves amb les possibles combinacions a la seua disposició. Aquest procés va creant coneixements de paraules que enriqueix la possibilitat de “dir-se dient el seu món”.

Freire considerava que per a ser vàlida tota acció educativa ha d'anar precedida d'una reflexió i anàlisi de l'home i del mitjà concret de vida dels homes a educar. Cal que l'educació estiga –en el seu contingut, en el seu programa i en els seus mètodes- adaptada a la fi de permetre a l'home a construir-se com a persona i a transformar el món. En aquest sentit pensa que l’absolutizació de la ignorància, segons la qual aquesta es trobaria sempre en “l'altre” és radicalment oposada al diàleg vertader, a la retroalimentació de preguntes i respostes i, per tant, obstacle per a una educació alliberadora. L'home crea cultura en la mesura que integrant-se a les condicions del seu context de vida, reflexiona sobre elles i aporta respostes sobre els desafiaments que li plantegen. La cultura és doncs també l'aportació que l'home fa a la naturalesa. L'home és el faedor de la història: en la mesura en què crea i decideix, les èpoques històriques es van formant i reformant. La història és la resposta de l'home a la naturalesa, als altres homes, a les maneres de producció i a les relacions socials.

La teoria de Paulo Freire segueix viva perquè continua havent-hi opressors i oprimits, i polítiques educatives neoliberals i neocolonialistes versus polítiques emancipadores i de renovació pedagògica. Col·legis religiosos d'alumnat fatxenda, i col·legis públics d'alumnat de classes subalternes. Vivim en una societat tancada, silenciada –encara que se'n diga democràtica- creada pels opressors, una societat, segons Freire, abjecta i depredatòria. El poble, com l'home que l'integra, és objetivitzat per les classes dominants: no existeix el poble sinó la massa alienada En aquest sentit, en la dialèctica opressors/oprimits sorgeixen hui a la llum noves opressions a descodificar, problematitzar, reflexionar i consciencitzar: la complexitat de la globalització en l'existència social actual, la innovació comunicativa dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies, l'emergència empoderada de la dona, la violència de gènere en totes les seues variants… I, per descomptat, l'opressió galopant que continua tenint la llengua i la cultura del País Valencià. Molt es pot fer contra aquestes opressions des de la solidesa teòrica i pedagògica intrínseca al model de Paulo Freire.

Etiquetas
Publicado el
26 de septiembre de 2021 - 23:26 h

Descubre nuestras apps

stats