Eco-feminisme, sí, i alguna cosa més

L’etiqueta “eco-feminista” està molt bé. ¿Qui no té avui sensibilitat feminista i ecològica? Només els anti-sistema d’extrema dreta que volen dinamitar la democràcia i els consensos humanistes -o humanitzadors- que s’han anat desplegant després de la terrible experiència del segle XX, amb les guerres mundials, els feixismes, i l’holocaust. Sí, hi ha una extrema dreta desacomplexada que ataca el feminisme, exalta el masclisme, i de l’ecologisme, se’n riu. Autoritaris, partidaris de la caça i dels bous, negacionistes del canvi climàtic, masclistes, homòfobs, aliens a la sensibilitat contemporània del respecte a la diferència, centralistes-espanyolistes, racistes, en fi, una meravella. Però existeixen, són nombrosos. I en el passat els seus equivalents foren la base social dels feixismes.

Per tant, eco-feminisme, d’acord. Però potser hi falta alguna cosa més. Per arribar a les grans masses de la població, vull dir. A la majoria social que vota i fa guanyar o perdre eleccions. Son els amplis sectors preocupats per temes molt primaris, per dir-ho així, com el treball, les prestacions socials, l’educació, les perspectives de futur per als fills, les condicions de vida als barris, la delinqüència i la seguretat ciutadana, coses així. També els segments indignats amb les desigualtats i el cinisme de les elits. I també els importants sectors que s’identifiquen amb una certa idea del País, de la identitat, que veuen perillar la seua llengua i cultura, exposades a un procés d’homogeneïtzació vertiginós, al qual els dispositius legals o institucionals actuals no hi oposen una resistència eficaç. En conjunt una base social heterogènia exposada, d’altra banda, a les pulsions mediàtiques, als missatges subliminals de la cultura de masses, la propaganda i la desinformació sistemàtica.

Aquest cap de setmana hi ha hagut dues cites polítiques importants. En una s’ha esbossat la hipòtesi d’alguna cosa nova “i meravellosa”, que no sabem on arribarà. Té molts rèmores i contradiccions. Però si es contempla el panorama amb serenitat, ofereix algun aspecte ple d’interès: compactar el vot, donar un senyal visible, aportar eixides viables i practicables a una franja social incòmoda, nombrosa, activa, que marca camins. De futur i de present.  Que va més enllà d’un partit socialista que sovint és més receptacle de tendències socials que no factor actiu de res.

D’un altre costat, el congrés del PSPV-PSOE a Benidorm, en el qual ha destacat, crec, la fórmula propugnada per Ximo Puig , de manera no sé si improvisada o estudiada, de fer del seu partit la “casa gran”, un partit de tots els valencians, d’un espectre amplíssim. Que reconeix el paper dels empresaris, dels treballadors, de les capes mitjanes. Que ho vol tot, el creixement i el decreixement, el consens i el dissens, la revolta i la conformitat. Una mena de Volkspartei, que diuen els alemanys, o de catch-all-party. I ja s’entén. Si es vol guanyar eleccions i governar (en principi, per a transformar), la cosa va per ací: connectar amb l’estat d’ànim d’amplíssims sectors socials, diversos internament quant a sensibilitat, interessos, adscripció cultural, llengua, ideologia...

Però tant en un cas com en l’altre les contradiccions estan servides. Es tracta de controlar-les, de minimitzar el potencial explosiu de les dissonàncies. I d’estar atents tant al Zeitgeist, l’esperit del temps, com del context polític espanyol i europeu (o mundial, geopolític). Podem pensar que tot es dirimeix en el rogle a l’abast, en les tres circumscripcions. Però no és així. La dreta espanyola no ha fet la seua revolució democràtica, el seu examen de consciència, està massa presonera d’una doble herència nacional-catòlica i feixista que no augura res de bo. Si per ells fos, trencarien ponts i consensos. No han après res. En contradicció amb la dreta moderna i democràtica europea, que assumeix l’herència de l’antifeixisme, la dreta espanyola -la teòricament moderada i centrista- no vol saber-ne res. I pactaria tranquil·lament amb l’extrema dreta. Per consegüent, s’imposa la màxima responsabilitat.

Les eleccions es guanyen o es perden mobilitzant al màxim els seguidors i desmotivant els adversaris. Llançant un senyal poderós de voluntat, capacitat i mitjans. Crec que l’esquerra valenciana es troba en condicions d’aportar alguna cosa al triomf (imprescindible) de l’esquerra a escala de tot Espanya i de continuar la tasca positiva i constructiva del Botànic. Enmig de totes contradiccions i les paradoxes. Sovint amb un certa desgavell, normal d’altra banda en un govern de coalició, més aparent que real, però amb convicció i capacitat d’esmena i de rectificació.

L’acte de les Altres Polítiques tingué un problema: no va visualitzar la pluralitat nacional i  cultural. La diversitat lingüística. Una errada, una ocasió perduda per a fer pedagogia. La resta, en general, un encert, aire fresc, tot i els dubtes de cara a una articulació futura que no serà fàcil. El Congrés del PSPV ha encarrilat un partit sistemàticament fraccionalista o centrífug al voltant del que té ara com ara de millor, que és el lideratge de Ximo Puig, que projecta una imatge serena, reivindicativa i cada vegada més ben considerada en el conjunt d’Espanya.

Però el context general marcarà la pauta: l’evolució econòmica a Espanya, els marges de maniobra possibles per a compaginar conquestes socials amb eficiència econòmica enmig de la terra incognita de la “transició ecològica”. No es pot créixer de la mateixa manera

 -sense consideracions ecològiques- que abans, però si no es creix, tot es complica. Caldrà quadrar cercles. La Unió Europea marca pautes a les quals cal ajustar-se. No hi ha alternativa (o sí, un desgavell de conseqüències imprevisibles). Però la mateixa UE passa hores altament problemàtiques, assetjada pels marges -Bielorússia, Marroc, Turquia-, i per dins -el Brexit, les eleccions presidencials a França, la inestabilitat política general, el futur de l’eix franco-alemany-.

El valencianisme ha aconseguit, amb Compromís, grans coses en les darreres dècades. Tindre veu pròpia i una projecció interna i externa com mai abans. Però l’escenari és canviant. Vet ací la gran aposta: conservar i augmentar el que ha aconseguit en condicions que evolucionen, que no son estàtiques. S’imposa un esforç molt gran d’intel·ligència política. Haurà de replantejar-se sense dogmatismes ni rutines, amb la capacitat d’iniciativa i de compromís que ha demostrat en la darrera etapa i que tant ha il·lusionat un sector molt ampli de la nostra societat. Perquè ha estat i és realitat transformadora i ferment -llevat, rent- de futur, capaç de condicionar forces majoritàries que en un altre cas s’adormen.