CV Opinión cintillo

Gestió de descontentaments: l'èxit de la via valenciana contra la pandèmia

Vacunacions en la Ciutat de les Arts de València.

0

Va dir Anatole France que governar és crear descontentaments. Mai no ha sigut tan cert com en haver de fer front a una emergència de salut pública de l'envergadura de la pandèmia de COVID-19, que ha obligat els governants de tot el món a adoptar decisions restrictives dels drets fonamentals dels ciutadans. Alguns han vist en aqueixa gestió dels descontentaments una oportunitat i altres, en canvi, una responsabilitat.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va guanyar de forma molt àmplia el passat 4 de maig unes eleccions que ella mateixa va precipitar gràcies a la popularitat acumulada per haver fet poc cas a la responsabilitat i molt a l'oportunitat enmig d'aquesta tragèdia sanitària. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, en canvi, ha fet prevaldre sobretot la responsabilitat. I els resultats no s'han mesurat en vots sinó en els nivells més baixos d'incidència del coronavirus a Espanya i en tota Europa sostinguts al llarg de setmanes.

L'estratègia contra la pandèmia a la valenciana no ha sigut perfecta, ha tingut els seus alts i baixos, els seus errors i un moment crític en l'alarmant incidència de contagis, hospitalitzacions i morts que es va registrar en la tercera onada, després d'obrir la mà per a les festes de Nadal. Va haver-hi en aqueixa fase tensió dins del Pacte del Botànic entre els socialistes i Compromís, entre Ximo Puig i la vicepresidenta Mónica Oltra, però es va saber rectificar i enfocar el problema amb el rigor d'unes mesures tan necessàries com impopulars, recolzades en les recomanacions científiques i sanitàries.

Entre causar descontentament pels tancaments i limitacions en l'hostaleria, el turisme i l'oci nocturn, així com per les restriccions de mobilitat i de reunió social i pel toc de queda, o engrossir de manera intolerable les xifres de morts i contagiats, el Govern valencià va triar la via de la prudència, trepitjant el fre tant com va ser necessari a la recerca d'aqueix equilibri impossible entre la defensa de l'activitat econòmica i la preservació de la salut de les persones, mentre articulava mesures de suport als sectors afectats sota el paraigua d'un concepte eloqüent amb què va batejar el seu pla: “resistir”.

Les discrepàncies sobre endurir o no les mesures, amb el desafiament de perjudicar el menys possible la vida de les empreses i de la població en fer front a l'emergència sanitària, es van ventilar al si del mateix pacte de govern entre el PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. L'oposició no va reclamar ni una vegada mesures més rigoroses. Al contrari, el PP i Ciutadans es van alinear sistemàticament amb les queixes i manifestacions dels que demanaven més laxitud. I què dir de la irreductible actitud de boicot de Vox des de la ultradreta!

El cas, tal vegada circumstancial però simptomàtic, és que en aquest moment, quan ha decaigut l'estat d'alarma, avança la vacunació massiva i les mirades poden començar a orientar-se a la fase de recuperació, l'oposició en les Corts Valencianes s'ha quedat sense líders, amb la fugida de Toni Cantó de Ciutadans i la dimissió de la dirigent del PP valencià, Isabel Bonig.

En efecte, governar consisteix de vegades en gestionar descontentaments. I fer-ho o no amb criteris de servei públic enmig d'una crisi gravíssima revela les prioritats polítiques i morals dels que exerceixen el govern. Pescar en el riu regirat de la pandèmia pot donar resultats a curt termini, com s'ha pogut comprovar. També causa més morts. O més ben dit, impedeix evitar que se'n produïsquen.

No crec que es tracte d'una diferència entre esquerra i dreta (a Europa hi ha governs conservadors que han actuat també amb sentit comú, amb civisme i decència). Tampoc d'un desequilibri inevitable en el pes dels arguments polítics sobre els criteris mèdics i científics a l'hora de prendre decisions. Max Weber ho va explicar quan reflexionava sobre el paper dels polítics i els científics o acadèmics en la vida pública. "No es pot ser al mateix temps home d'acció i home d'estudi sense atemptar contra la dignitat d'una professió i una altra, sense faltar a la vocació d'ambdues. Però poden adoptar-se actituds polítiques fóra de la universitat, i la possessió del saber objectiu, encara que no indispensable, és certament favorable per a una acció raonable", va escriure. No ha sigut mai més cert que ara.

Etiquetas
Publicado el
15 de mayo de 2021 - 22:17 h

Descubre nuestras apps

stats