El ja vell i lent Corredor Mediterrani

Quan jo era un jove militant de la Unitat del Poble Valencià, a l’inici dels anys 90 del segle passat, no hi havia congrés o assemblea important del partit en què no es parlés de l’eix mediterrani. L’eix mediterrani —l’economia— ens oferia una «solució digna» per a desfer-nos del llast de la cultura —la identitat. Si volíem guanyar eleccions, calia «superar» el fusterianisme i guardar en el calaix els Països Catalans. Les idees de Rafael L. Ninyoles, que el 1992 va publicar El País Valencià a l’eix mediterrani (L’Eixam), varen ser providencials en aquesta operació d’«acostament a la realitat». Ninyoles, qui va començar a difondre el terme «corredor mediterrani», explicava molt bé que hi havia un «eix econòmic, lingüístic i cultural» que, deixant-ne a part el nom, podia fluir vora costa i arribar a Europa sense passar per Madrid i ni tan sols per París.

Els cercles valencianistes dels anys 90, socialment minoritaris o intranscendents, s’hi van entusiasmar amb aquesta imatge potent. I totes les perspectives del valencianisme, nacionalistes o no, la van incorporar al seu ideari. Per exemple, el 1994, des de posicions federalistes, Adolf Beltran, en Un país possible (identitat valenciana i modernització) (L’Eixam), assumia l’eix mediterrani com una bona eina de connexió amb Europa per a modernitzar el País Valencià. Però també dins les files dels socialistes valencians, almenys de les més valencianistes, l’existència d’un corredor pel litoral fins a França es va adequar molt bé a la seua idea de «substanciar» el País Valencià mitjançant la modernització econòmica (un enfocament molt del grat d’Alfons Cucó). Després que el PSPV-PSOE perdés el govern de la Generalitat el 1995, aquesta referència encara es feu més recurrent: «hem de donar preferència en la nostra estratègia territorial a l’Eix del Mediterrani», deia Vicent Soler el 2001 en l’epíleg a la segona edició de La via valenciana d’Ernest Lluch (Afers).

És l’economia, estúpids fusterians, és l’economia! Hi havia una qüestió tècnica, de dades econòmiques certes, que unia els innominables Països Catalans sense espantar ningú. Potser per això, en l’entrada del nou mil·lenni, la idea del Corredor Mediterrani va saltar de l’esquifit valencianisme polític i cultural a sectors més amplis de la societat, i no només de la societat valenciana. I com ho feu? «Descatalanitzant», diguem-ne, el Mediterrani. En aquesta «descatalanització», curiosament, hi va col·laborar bastant Catalunya: la banca i l’empresariat catalans, grups mediàtics com el del comte de Godó, intel·lectuals pro Convergència o pro PSC, etc. Érem uns ingenus els qui pensàvem que veuríem un tren velocíssim anant amunt i avall, de Salses a Guardamar, amb una flamejant senyera de quatre barres i amb megafonia en català. El Corredor Mediterrani era —i és— un projecte inqüestionablement espanyol, que ningú no patís —ni patisca. D’això també se n’adonà aviat l’empresariat valencià, i fins i tot els governs valencians del Partit Popular. L’espanyolitat quedava garantida, sobretot si el Corredor Mediterrani començava a Algesires «uniendo todas las ciudades entre si, con el resto del país [Espanya]», tal com diu el «manifest» de l’associació El Corredor Mediterráneo, la qual exigeix la culminació de les obres en 2025, i on hi ha empresaris com el navilier Vicente Boluda. Més espanyol, impossible.

El Corredor Mediterrani és un vector que integra mercaderies i persones, com diu el professor Josep V. Boira, ara com ara el teòric més escoltat del Corredor i les seues irrefutables «bondats» econòmiques, i a qui cal llegir siguem fusterians o boludians. Unes «bondats» que ja hi ha qui les refuta des de l’àmbit acadèmic o universitari. El professor Jordi Palafox, fa poc, ha posat en dubte l’optimisme que genera el Corredor Mediterrani tot avisant que es pot convertir en una altra de les grans infraestructures fracassades d’Espanya, aquelles que només han costat diners públics, i que el que cal és, abans de tot, augmentar la productivitat de les empreses existents. Però, al meu entendre, el professor Boira ha rebatut molt bé els arguments de Palafox, perquè serà el Corredor, precisament, el que millorarà la competitivitat d’aquestes mateixes empreses (podeu seguir la polèmica en el número 68 de la revista L’Espill).

Ara bé, si el Corredor Mediterrani és tan beneficiós, per què la seua construcció avança tan lentament? Per què tothom se n’ompli la boca, els governs d’ací i els d’allà, els d’un color i els d’un altre, però pocs s’escandalitzen per la manca de fets? Per què no s’hi dediquen els diners necessaris? Desconec què significaran els 301 milions d’euros que s’hi acaben de destinar en els Pressupostos Generals de l’Estat, sobretot perquè entre el que es pressuposta i el que s’implementa sovint passen anys i panys, si més no a Espanya. Però fa la impressió que el 2025, la data límit que proposa la campanya Quiero/Corredor, s’haurà d’actualitzar. Per què un projecte que, com recorda el professor Boira, no és només espanyol sinó europeu, tota una aposta de la Unió Europea, no és a la pràctica tan urgent? O és aquest el problema, que és europeu però no és «prou» espanyol? Fixem-nos que alguns —entre altres, barons del PSOE i del PP i mitjans de comunicació madrilenys—, quan parlen del Corredor Mediterrani, el fan tan radial, tan cap a Madrid, tan allunyat de la costa, que el mot «mediterrani» es queda sense mar.

I ara torne a Un país possible d’Adolf Beltran (repetisc: del 1994). Beltran plantejava als socialistes valencians que havien fet seua la idea de l’eix mediterrani si eren conscients del que reivindicaven, si copsaven la magnitud política del projecte: «¿Són conscients de les tensions amb les polítiques estatals que l’aposta per l’eix mediterrani comporta? Encara més. ¿Es tracta només de la modernització econòmica? ¿I no de la cultural i civil?» Jo diria que el temps —els quasi trenta anys que han passat— ompli de significat aquestes preguntes. Perquè, per més que es descatalanitze el Corredor, sempre serà sospitós de ser «poc espanyol», i potser això és el que l’està retardant. El mateix Beltran deia que una proposta seriosa de federalisme requeria «la desconstrucció d’Espanya com a nació». I heus ací el problema: que Espanya no la vol desconstruir cap dels poders vigents. Sí, és l’economia, em dic a mi mateix, però com deia Henry Kissinger en les seues memòries: «vaig aprendre tard que les principals decisions de política econòmica no són tècniques, sinó polítiques». Perdoneu que cite un dels personatges més cínics i tèrbols del segle XX, però potser el seu cinisme ens serveix per desemmascarar les nostres terboleses. Ens convé molt que el Corredor Mediterrani no es torne un relat suat, sense contingut. Si no, com a societat acabarem en una via morta —velocíssima, amb AVE— en direcció a Madrid.