L'onada reaccionària contra els drets lingüístics

La confluència del PP i Vox en les institucions està fent que trenque una onada reaccionària contra les polítiques d'igualtat, contra la memòria històrica, la diversitat de gènere, la cultura crítica, el combat de la violència masclista i els drets de les minories, també les lingüístiques. Coincideixen en la Comunitat Valenciana i Balears els dirigents del PP ajudats a pujar per Vox a anunciar mesures en aquests territoris contra “la marginació de l'espanyol” deguda suposadament a la imposició de la llengua autòctona en l'ensenyament; a un requisit lingüístic d'accés a la funció pública que dona la casualitat que és idèntic al que el líder d'aqueix partit, Alberto Nuñez Feijóo, va implantar a Galícia, i a una suposada “policia lingüística”, que és com denominen despectivament una oficina de drets lingüístics en què els ciutadans poden presentar les seues queixes quan pateixen algun episodi de discriminació.

No és nova l'animadversió de la dreta cap a les polítiques de normalització del català, no sols a Catalunya, o potser amb més intensitat en els territoris on es parlen variants d'aquesta llengua, sobre les que ha instigat històricament virulentes campanyes secessionistes (la transició valenciana va estar marcada per un extremisme anticatalanista que no s'ha dissipat mai del tot). Tot sostenint una abusiva identificació de qualsevol posició favorable a la defensa del valencià/català com una expressió de sintonia amb l'independentisme i entrenats a boicotejar en els jutjats amb èxit quasi sempre assegurat les iniciatives legislatives en aquesta matèria dels governs progressistes, el PP i Vox anuncien una defensa emfàtica dels drets dels castellanoparlants, com si la realitat no fos que, almenys en la Comunitat Valenciana i Balears, l'efectiu compliment de la cooficialitat legal de la llengua pròpia està encara molt lluny d'aconseguir un estàndard acceptable.

Afortunadament, no parlem de l'iskonawa, una llengua amazònica que una voluntariosa iniciativa escolar trata de salvar de l'extinció al Perú, ni d'alguna de les 3.000 llengües (una cada dues setmanes) que, segons la Unesco, desapareixeran abans de fi de segle de la faç d'un planeta on es compten prop de 7.000 idiomes. Parlem d'una llengua europea amb diversos milions de parlants, una llarga història, una cultura densa i un apreciable nombre d'usuaris alfabetitzats des que en la transició a la democràcia, amb el desenvolupament de l'autogovern, va poder tornar a usar-se en escoles, instituts i universitats després de la llarga nit de la dictadura franquista.

L'Estatut d'Autonomia, que forma part del bloc de constitucionalitat, i la Llei d'Ùs i Ensenyament del Valencià regulen l'estatus legal i el desenvolupament educatiu i social del valencià com a llengua oficial al costat del castellà, però ara com ara resulta difícil, quan no impossible, deseixir-se en la llengua dels valencians en àmbits com l'empresa, els tribunals o els serveis tècnics, quan no et trobes amb cambrers, funcionaris, metges o agents de l'ordre que t'exigeixen “parlar en espanyol”. Dit d'una altra manera, la negativa a atendre't en una de les llengües oficials del teu país és encara molt habitual. Encara que l'Administració i les institucions, el sistema educatiu i universitari, alguns mitjans de comunicació (pocs), unes certes entitats bancàries, alguns supermercats i el món de la cultura, en general, hagen avançat, la normalització de la llengua pròpia no deixa de ser precària. L'últim baròmetre de la direcció general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana detectava un lleuger augment de l'ús del valencià en els àmbits personal, professional i públic, però entre usuaris, clients i proveïdors, on ja era molt baix, descendia encara més. 

Davant aquesta situació de facto, resulta intolerable que s'argumente l'existència d'una “marginació” del castellà, quarta llengua del món en nombre de parlants, perquè a les escoles s'ensenya l'altra llengua del país al costat de l'idioma oficial de l'Estat i l'anglés, perquè es destinen fons a la seua promoció o perquè puntua el seu coneixement, per exemple, en les oposicions a la sanitat pública. El plurilingüisme és una condició de la convivència en democràcia que la dreta espanyola se sent enardida a trepitjar sense miraments. I és inacceptable la demagògia que pretén servir d'excusa, des d'unes institucions obligades per llei a “atorgar protecció i respecte especials a la recuperació del valencià”, per a una gestió dissolvent d'una cooficialitat ja en ella mateixa asimètrica, i no precisament en detriment del castellà.