Antigament, els mariners que navegaven per aigües glaçades tenien com a màxima preocupació evitar el xoc contra un iceberg. Al Titànic, però, convençuts que no es podria afonar mai, van navegar ufanosos ignorant la tragèdia que s’acostava.
A les esquerres ens passa ara (i ens ha passat abans) una cosa semblant, tot i que, contràriament a l'optimisme suïcida del Titànic (que també), patim una mena de perillós encastellament i un estat d'ànim, gairebé de certesa, que la col·lisió amb l’iceberg serà inevitable i que el canvi de cicle polític que al nostre País ja s’ha produït s’esdevindrà també a l’Estat, una idea que, perillosament, està quallant.
No hi ha dubte que ens trobem davant d’un canvi d'època d’emergències, siguen climàtiques, d'irrupció de l'extrema dreta per a exterminar el mur de protecció de les polítiques públiques (que a l’Estat espanyol arribaren minses i amb retard després de la dictadura), de drets bàsics: educació, sanitat, habitatge, diversitat, igualtat..., de protecció social per a la defensa dels quals no aprofiten les receptes antigues. La societat actual està caient en un problema greu de desestructuració de les classes populars mentre avança la pobresa i unes condicions de treball i salaris reals, reals perquè el preu desorbitat i especulatiu de l’habitatge absorbeix els increments del salari mínim interprofessional i arruïna els projectes de vida. Joan Tardà ho expressava molt bé recentment en una entrevista “De vegades la impotència, la incertesa i les pors deriven en solucions exògenes i fàcils, i això té molt a veure amb el naixement dels messies. Ara aquest mecanisme es produeix arran de dos fets que es donen a la societat. Un és que les classes mitjanes s'adonen que s'han proletaritzat i això genera una reacció a la defensiva (....). I el segon és que estem vivint un escenari nou, que és la resposta del precariat, que és una nova classe social que no té res a veure amb la classe obrera tradicional, que estava dotada d'una cultura ideològica que classificava el món entre els que tenen i els que no”.
Potser hi ha una selecta minoria a hores d'ara a qui tot això ni li va ni li ve, però ens endinsem en paratges socioeconòmics (i climàtics) ignots i ningú se n’hauria de considerar al marge ni al recer, perquè el que arriba amb eixe canvi de cicle que s’està normalitzant (els valencians bé que ho sabem), no l’encapçala la dreta europea democràtica sobrevinguda després de la Segona Guerra Mundial, una dreta en termes de model econòmic però que respecta el joc democràtic i gran part dels drets llargament lluitats i conquerits, una dreta que té sensibilitat ambiental. No. Ens trobem davant d’una ultradreta (permeteu-nos que no matisem entre PP i Vox) ultraliberal en l’aspecte econòmic, neofeixista en el polític, negacionista en el climàtic i antivalenciana fins al moll de l’os en el lingüístic, educatiu i cultural. Una extrema dreta que considera que el poder li pertany per se i que quan el perd fa servir, per recuperar-lo, la intoxicació informativa massiva i els mecanismes econòmics, policials i judicials al seu abast que hi han restat intactes en el gens miraculós pas de la dictadura a la democràcia espanyola.
Els valencians estem tastant dosis insuportables de la pitjor cara de la política guarnida de fanatisme, supèrbia, cinisme, irresponsabilitat i indolència, una política basada en la propaganda i el negoci, on s'adjudiquen sumes milionàries de diners públics a projectes sense cap tipus de control ni prioritat. Ara, Mazón, el personatge que exerceix de president amb 228 persones mortes a les seues esquenes, se’ns despenja amb l’ocurrència de convertir 35 km vora barrancs en un parc urbà que lamine les revingudes, obviant que la major part dels 35 km ja són camps i horta protegida per la Llei de l'Horta, que aquest individu acaba de derogar per poder construir en 3800 hectàrees, un terç del total d’horta protegida en pobles com Picanya, Paiporta, Torrent i Catarroja, de l’Horta Sud, devastats per la DANA, i onze pobles de l’Horta Nord, Puçol, el Puig, la Pobla de Farnals, Massamagrell, Massalfassar, Emperador, Albuixec, Albalat dels Sorells, Museros, Foios i la pedania de Mauella a València. Es a dir, un territori que contribueix a amortir les revingudes sense cap intervenció perquè és el que resta de l'horta històrica després d’anys de saqueig urbanístic. Sent eixe saqueig urbanístic que ens ha dut fins ací el que cal detenir, reordenar i revertir amb actuacions i inversions ben dirigides, lluny de les adjudicacions perquè els arrimats al PP-Vox facen caixa amb els nostres diners.
Els serveis públics, imprescindible suport per a una vida saludable i digna, com ara sanitat, educació, serveis socials..., amb uns pressupostos retallats, estan sent agredits, i resten qualitat de vida i drets bàsics a la ciutadania, drets aconseguits durant les dues legislatures del Botànic, en què es va rescatar l'administració valenciana de la llarga i negra etapa de governs del PP dedicats a muntar un entramat de corrupció, posant-nos la mà a la cartera, malbaratant recursos públics i fent-nos avergonyir com a valencians. Recordem que es deia allò de “la paella i la corrupció com a València enlloc”? Doncs tornem-hi, però ara amb l’efecte Titànic per partida doble, al País i a l’Estat..., i, si donem temps al temps, a la Unió Europea. Més encara, el repte al qual per responsabilitat ens hem d’enfrontar és mundial, perquè el trumpisme (que ara i ací és PP-Vox) avança a cavall de la frustració, mostrant un no-model que, estés al conjunt del planeta, ens pot fer retrocedir socialment a l’Edat Mitjana, si és que el planeta, en mans de negacionistes del canvi climàtic, aguanta per alimentar-nos amb unes condicions climàtiques que es deterioren per moments.
Les polítiques de Trump aplicades a Espanya per la camarilla Feijoo-Abascal provocarien un desballestament de tota l'arquitectura de protecció social, minsa però tan llargament lluitada i conquerida, l'abandonament de les estratègies contra el canvi climàtic i l'ensorrament de la diversitat cultural i lingüística, amb la consegüent repressió i persecució de tot aquell teixit social que els moleste per a imposar-lo, activant, com ho estan fent al País Valencià, tota la rècua d’odiadors a salari públic que ocupen el poder polític i mediàtic.
Precisament per això, les esquerres valencianes hauríem de ser les primeres interessades a armar un front ampli, una gran aliança plurinacional, horitzontal, de cooperació des de la igualtat, sense epicentre a Madrid ni enlloc, amb un objectiu clar de barrar el pas a l'extrema dreta. És això el que pot generar un potent corrent d’acció ciutadana transformadora, de simpatia, d’il·lusió, d’esperança. És hora de no tancar els ulls a la realitat, de no defugir responsabilitats i d’entendre que cap de tots se n’eixirà tot sol, que perquè l’Estat espanyol siga democràtic i perquè al País Valencià puguem assolir altes quotes de sobirania, ens calen aliances en l'esfera plurinacional i federalista, on caldrà anar resolent totes les contradiccions que vagen presentant-se,sense que siguen l’excusa fàcil per a quedar-nos quiets i no fer tot el que estiga a les nostres mans per a barrar el pas a la ultradreta. No hi ha un altre camí, i més ens valdria seguir-lo i enfortir-lo pegant passos ferms i valents sense retrocedir, perquè comptem que encara no hem vist res si PP-Vox assoleix el poder a l’Estat. Això, sense cap dubte, faria encara molt més complicat recuperar un govern de progrés i valencianista al País Valencià.
És així com hem de combatre el justificat desencís i frustració d’importants sectors socials, advertint que per a evitar-ho és absolutament necessari el concurs potent de les esquerres transformadores, per a impulsar polítiques valentes que resolguen problemes claus de la ciutadania, com ara armar una política d’habitatge que vaja molt més enllà de mesures tèbies i dels anuncis d’intencions que en vuit anys des del Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana no han estat capaços de transformar en realitats tangibles. D’impulsar conjuntament amb la UE la reindustrialització del continent. De posar en marxa una veritable política contra el despoblament rural, amb l’impuls necessari de serveis bàsics com escoles, atenció sanitària, mobilitat eficient, economia..., tot injectant finançament avantatjós en ramaderia, agricultura, cooperatives als menuts i mitjans productors que facen atractiu romandre en eixe medi rural, no ho oblidem, que ens dona de menjar. Ningú abandona la seua terra per voluntat pròpia, generalment és expulsat per manca de futur, i això s’ha d’acabar amb inversions i serveis de qualitat.
No ens enganyem, resistir numantinament cadascú en el seu castell o en les seues posicions no serà ni de bon tros suficient. Ens cal una potent injecció de moral, d’il·lusió i d’esperança per a construir amb moltes mans i fer surar un nou vaixell amb materials de cooperació, d’empatia, de crítica no disruptiva entre les esquerres i la societat, un nou Titànic que siga veritablement insubmergible.
*Toni Montesinos, membre del Consell Nacional de Més-Compromís