Sobre la protecció del Patrimoni

Dóna la raó Tolstoi (Sobre l’anarquia, 1900) als anarquistes que diuen que, sense l’Autoritat, la violència no seria pitjor que la de l’Autoritat en les condicions actuals. Una reflexió que, pel camí que porten les coses, hui pareix que es pot estendre sobre la totalitat de l’activitat humana administrada. 

Em ve açò al cap, pense, perquè últimament m’he trobat en un parell de situacions en les quals persones que, en principi, estaven d’acord amb la necessitat de protegir certs béns patrimonials, desconfiaven de la conveniència d’obtenir la protecció i la intervenció dels organismes encarregats per la llei d’exercir la tutela sobre el nostre Patrimoni. I és que a la protecció li està passant com al rescat, paraules en principi positives (en situacions de risc haurien d’agrair-se el rescat i la protecció) que han adquirit tal connotació negativa que ni els països en crisi volen ser rescatats ni els titulars de béns patrimonials amenaçats volen que siguen protegits. Una paradoxa que convé explicar.

La conservació del Patrimoni passa per quatre accions: valoració, recuperació, restauració i reutilització. La primera, afortunadament, cada vegada és més senzilla: excepte en casos d’especial incivilitat i/o interessos perversos, els valors del Patrimoni i el deure de conservar-los estan generalment reconeguts. La segona és més complicada i massa sovint implica lluites ciutadanes per a evitar que l’especulació i la ignorància passen per damunt dels valors patrimonials. Però el problema que ens ocupa ve quan, arribat el moment de restaurar i reutilitzar, apareixen les persones, tècniques dels departaments municipals o autonòmics, que tenen l’obligació i la potestat legals d’exercir la tutela patrimonial. Eixa tutela, a banda de protegir els valors, hauria de comportar una ajuda experta per a trobar i fer viables les millors solucions. Però sovint es tradueix en entrebancs tècnics i burocràtics per a realitzar les actuacions rehabilitadores que persones agosarades (o innocentment inconscients) s’han llençat a promoure. I també en despeses que, sense la protecció, probablement no s’haurien produït. Una tutela negativa que, costant temps i diners, suposa un maltractament dissuasiu, i esdevé excusa per a refusar-la i executar actuacions al marge de tot control.

No és per tant d’estranyar que a massa gent se li vagen les ganes no només de restaurar i reutilitzar, sinó fins i tot de valorar i recuperar: un lamentable pas enrere per a la cultura que, fent costat a l’especulació, la ignorància i la mala idea munta un quartet apocalíptic per al Patrimoni. Recordem, per exemple, la desgraciada història de la desaparició de la magnífica fàbrica Feycu a Xirivella que, justetet desprès de rebre una visita tècnica ‘in extremis’, de cara a la seua possible conservació, la propietat, olorant-se el risc de la protecció i emparant-se en la inacció administrativa, es va afanyar a enderrocar. Ningú des de la cultura justificarà bestieses com eixa, però molta ceguesa ha d’haver per a no veure que alguna cosa no funciona com cal en una organització protectora que es mostra tan inefectiva. 

El concepte de Patrimoni és modern i és cultural -és a dir: social-. Si la nostra societat valora especialment algunes obres humanes -i així convé que siga, perquè són les empremtes més valuoses que la cultura deixa al territori-, ha de posar, com a societat, els mitjans per a protegir i transmetre a la posteritat eixes obres en les millors condicions. I això no és ni just ni encertat carregar-ho exclusivament sobre els muscles de les persones que posseeixen i/o habiten eixos béns patrimonials: si els valorem com a societat, és una responsabilitat social assumir el cost que eixa protecció genere, de manera que esta passe a ser una circumstància afortunada que ajude a conservar-los. Raó de més si, amb tota justícia, exigim una reciprocitat que ens garantisca poder gaudir-los.

Eixa sí que seria una tutela positiva, un regal per a la societat que de segur no seria rebutjat. I, si per motius patrimonials es considera imprescindible corregir alguna actuació que s’ha permès i fet de forma històricament legal (siga retallar l’altura d’un edifici que destorba la percepció d’un monument, expropiar una propietat que l’afecte o realitzar alguna intervenció que millore l’entorn o el bé), s’ha de fer de manera que es compense justament el seu cost. Que el valor patrimonial siga premiat en comptes de castigat.

I, atesa la mala afició de les nostres administracions a dilatar en terminis geològics la resolució d’estos assumptes, cal que eixa tutela positiva que ací demane es plantege de manera clara des de l’inici del procediment, evitant així per endavant tota sospita de violència administrativa que, segons la pràctica actual, s’han ben guanyat. No siga cosa que s’escampe la sensació que sense Autoritat Patrimonial viuríem millor.

Carmel Gradolí és arquitecte.