Els tests de la Plaça de l’Ajuntament

Ara que les veus airades pareix que es dediquen a altres coses, recorde una conversa que vaig tenir fa un parell de mesos amb una amiga, funcionària municipal jubilada, sobre la reurbanització de la Plaça de l’Ajuntament. Ella, després d’una vida laboral en la que ha hagut de patir per a mantenir la dignitat al llarg dels governs de la corrupció, es mostrava meravellada pel que s’ha fet ara, que considerava extraordinari i valent. I pense que eixos qualificatius estan ben trobats.

Desprès de tants anys amb la plaça central de València convertida en una súper rodona entregada al trànsit, una autèntica estació d’autobusos dispersa per la seua superfície, unes voreres que podrien qualificar-se d“atemptat urbanístic” -no haurà provocat pocs bacs i girons de peus eixe maleït marbre!- on els vianants no podien transitar còmodament per l’estretor d’espais de pas i l’ocupació de les taules d’hostaleria, unes tendes de flors amb discutible estètica de panteó... desprès de suportar tot això tant de temps, que per fi es tracte d’acabar amb el desgavell ben bé es pot qualificar d’extraordinari. Almenys, en esta ciutat, perquè en altres hauria sigut d’allò més ordinari.

I valent, perquè, es faça el que es faça en eixe espai, l’experiència ens ensenya que eixes veus que sempre estaran en el pitjor -ja els va bé una ciutat sense urbanitat- amollaran cabassades de destarifos que, destinades al públic més incivil, ofegaran la crítica raonable. Estant com estem acostumades que es tracten amb immerescuda i poruga deferència eixes ocurrències malintencionades, cal aplaudir este nou estil i animar que s’avance amb seguretat per eixa via. A veure si progressem i podem deixar de considerar valent el que només hauria de ser normal.

Perquè d’això es tracta, de progressar, de posar el rellotge en hora desprès de dècades d’endarreriment, que ací no s’ha inventat res: el que es fa ara porta anys fent-se per tot arreu. A Copenhagen, a Gasteiz, a Vancouver, a New York... llevar espai al cotxe per a donar-lo a les vianants és una fórmula d’èxit urbà assegurat tan evident que, si no sabérem d’on venim, no es comprendria que no s’haja aplicat ací des de fa temps.

Especialment oportú és que, a més, la urbanització transitòria es faça amb tècniques d’urbanisme tàctic, com ja es va fer a la Plaça del Mercat i s’està fent a les de Pintor Segrelles i Sant Agustí. Eixes tècniques, que, inspirades per l’urbanista Jan Gehl, també es van emprar per a intervenir al traçat de Broadway per Manhattan i remodelar Times Square, presenten dues avantatges. En primer lloc, que, amb un cost baix, donen ràpidament resultats i informació que ajudarà a millorar l’actuació i encertar amb la solució definitiva. En segon lloc, que el temps fins arribar a ella (que, ai, amb la nostra burocràcia poden ser molts anys), “el mentrestant” que li diuen, passarà ja sense cotxes pel mig. Si són un problema obvi, per què hauríem d’esperar a tindre-ho tot perfectament projectat per a gaudir de l’espai?

I, per cert, havent citat Times Square, cal assenyalar que, si comparem, la Plaça de l’Ajuntament, de moment, ix guanyant per la qualitat material de l’actuació provisional i pel seriós estudi del trànsit que ha permés l’alliberament de tanta superfície. Així, mentre a New York l’espai recuperat per a vianants ha quedat discontinu al mantenir completa la xarxa de trànsit rodat, a València s’ha aconseguit la unitat espacial al convertir en zona de vianants el carrer de la Sang.

Esperem que es mantinga el bon criteri muntant un concurs internacional ben plantejat i amb un jurat competent (assignatures encara pendents a València) per a dissenyar l’esperada solució definitiva. I, com no, que es compte amb la gent des del principi per a definir eixe disseny. Si, a més, s’avança en la reducció del trànsit alliberant tota la superfície, es millora climàticament amb arbrat i paviments drenats, es potencia el paper de la plaça dins l’eix Nord-Sud per a vianants que haurà d’articular el Centre Històric des de l’Estació del Nord fins la del Pont de Fusta i, ara que hem comprovat que es pot viure sense mascletades, s’aprofita per emportar-se-les a un altre indret on càpiguen folgadament com ja es va fer amb els castells... es podria fregar la perfecció!

I, sí, els tests. Allà estan. Són verds i ben grandots. O potser no ho siguen prou quan un percentatge tan alt dels experts convocats a opinar sobre l’assumpte no ha aconseguit pixar dins d‘ells. Serà que és difícil fer-ho mentre te l’agafes amb paper de fumar. O serà l’edat.