Sobre la participació ciutadana en les decisions sobre el territori

Ve al cas esta reflexió perquè ara, mentre un fum de col·lectius dissenyen un Pla de Xoc Social per a enfrontar la crisi de manera sostenible i sense deixar cap persona pel camí, hi ha qui torna a confiar en la construcció com el salvavides que farà reviscolar l’economia. I ja ens preparen lleis per a facilitar el desenvolupament d’actuacions sobre el sòl i el territori. Altra vegada.

Però, com les coses mai tornen exactament al mateix lloc, també passa que ara, i cada vegada més, la gent demana participar en les decisions públiques que li afecten i, especialment, en aquelles que tenen a veure amb les intervencions al seu entorn. Sent eixa gent que no hi ha prou amb votar cada quatre anys uns representants polítics que difícilment podran encertar en totes les necessitats concretes de la població quan actuen. Més encara quan moltes d’estes actuacions es fan mitjançant una cadena tècnica de decisions que acaba d’allunyar-les de la realitat de les persones a les quals, suposadament, van dirigides. Però la participació és un dret. Com ho és el que les actuacions que entre totes paguem siguen beneficioses per a nosaltres i el nostre medi.

Però la participació no només és un dret, sinó una obligació si volem que la nostra societat es puga considerar democràtica i un element d’èxit per a les actuacions que ens afecten. Efectivament: si una actuació es decideix de forma participada, té totes les probabilitats de resultar exitosa al néixer compresa i assumida per la societat a la qual ha de servir.

Per això, cal exigir que les actuacions sobre l’espai urbà, les infraestructures, els equipaments, el paisatge... el territori al cap i a la fi, es pensen contant des del principi amb la gent i/o en resposta a les seues demandes. Hi ha legislació per a açò -europea, estatal, autonòmica- que diu concretar el dret a la participació ciutadana generalment reconegut, però, desgraciadament, els mecanismes que s’estableixen són, en general, optatius per a les administracions i els resultats de la participació només acostumen a considerar-se a efectes informatius. Fins i tot els processos reglats i obligatoris, com són els tràmits d’exposició pública i els períodes d’al·legacions, no comprometen els organismes promotors, que poden obviar les al·legacions per raonables que siguen. A més d’obligar a la ciutadania interessada a estudiar documents habitualment llargs i complexes en terminis sempre breus.

L’alternativa està en fer que, des del principi, les actuacions compten amb eixa ciutadania. Respondre a les demandes espontànies, fer pressuposts participatius... tot això són passos en la direcció correcta, però, una vegada encetat el camí, cal continuar-lo amb la incorporació de processos participatius i de disseny col·laboratiu per a la definició de les actuacions. Som conscients de les reticències que esta idea provoca en moltes autoritats -deixeu-me a mi, que m’han triat per a arreglar el món o, al menys, lo meu-, administracions -prou d’embolic tenim amb la paperassa d’ara per a afegir-ne de nova i, a més, tindre a la gent marejant!- i tècnics -pels quatre xavos que cobrem per feines cada vegada més complexes, ara, de regal, haurem de “fer participació”-, però també cal ser-ho de que eixes reticències es donen, sobre tot (perquè la bona fe cal suposar-la), pel desconeixement del que significa, com es desenvolupa i quins resultats pot donar la participació.

La participació significa treballar la cosa pública de forma transparent i propera, donant resposta a un dret de la ciutadania. Es desenvolupa mitjançat processos dissenyats i conduïts per persones tècniques especialitzades, per a que eixos processos siguen adequats al temps, les circumstàncies, la població afectada i els objectius que es busquen. I els seus resultats han de ser coneixements construïts entre totes i decisions col·lectivament consensuades, de manera que la població afectada puga fer seues les decisions i les actuacions: el que hauria de ser el resultat de qualsevol actuació pública, però amb més probabilitats d’èxit.

Per tant, per a fer efectiva i eficaç la participació, cal incorporar-la des del principi al disseny de les actuacions. De la mateixa manera que està assumit que calen arquitectes i enginyers per a redactar els projectes, que cal fer estudis geotècnics per a conèixer les característiques del sòl, que cal fer estudis arqueològics per a que les actuacions siguen respectuoses amb el nostre Patrimoni... cal assumir la incorporació als equips de disseny de les actuacions de perfils tècnics especialitzats en participació i considerar les seues tasques una part més del procés de disseny.

Més temps i més diners, pensaran algunes sabudes. Pot ser. Però quan els processos s’allarguen de manera insuportable pels passejos que fa la paperassa entre les taules de funcionariat desbordat per a aprovar i adjudicar les obres, quan els diners es malbaraten massa sovint en sobrecostos, imprevisions, modificacions o actuacions directament inútils o nocives (la ZAL!!)... resulta indecent pensar que donar resposta a les demandes democràtiques de la societat -que, no ho oblidem, és la destinatària final dels treballs i la que ho paga tot- puga ser un problema. Sobretot quan està demostrat que donar eixa resposta és la fórmula segura de l’èxit que cal exigir a les actuacions públiques.