La tempesta perfecta

Alguns, especialment clarividents, ho veien vindre, però ni tan sols els més dotats per al pessimisme de la intel·ligència havien previst un tsunami o riuà de dreta d’aquesta magnitud. Ara proliferaran, sens dubte, els comentaris i les anàlisis, i les opinions disfressades d’anàlisi. N’hi haurà de tot. I serà positiu, evidentment, cal analitzar i reflexionar en profunditat.

Però la realitat, la gran veritat, és que al País Valencià, per centrar-nos en el nostre entorn més pròxim, s’ha perdut una oportunitat històrica de consolidar les millors esperances col·lectives en un moment molt difícil en termes globals. El Botànic era -i pot tornar a ser, segons com- una garantia de polítiques socials compensatòries en una època d’obligada transició a un model econòmic distint, més ecològic, i de contenció de la progressiva erosió dels valencians com a poble. Ha guanyat la pitjor versió de nosaltres mateixos, la que ignora aquestes variables, la que nega la consistència dels valencians com a col·lectivitat amb una personalitat pròpia, que es manifesta especialment en la llengua. Que en principi -si ens atenem als textos constitucionals i estatutaris (no derogats, que sapiguem)- cal protegir i promoure, defensar i recuperar. Esperem que serà així, a pesar de tot.

Han concorregut tots els elements que desencadenen les grans tempestes. Pluja constant en alçada, a ponent, que es precipita cap a les planures litorals... Una campanya distorsionada, que han aconseguit  convertir en pròleg o assaig de les eleccions generals de la tardor, amb el clar objectiu de mobilitzar a fons l’electorat de dretes, que ja s’ha recuperat i ha perdonat les vergonyes de la corrupció i el malbaratament increïbles de l’època de Zaplana i Camps. Una lliçó que convé retenir. Uns electors progressistes o d’esquerres en part desmobilitzats o poc motivats, perquè estan patint problemes molt seriosos. La inflació no dona treva, el malestar social prolifera, hi ha precarietat i temors difusos per la feina i el futur dels fills. I a qui se’n fa responsable?

No als instigadors i beneficiaris d’una situació polaritzada que fa molt difícil la vida a grans masses de població i fa créixer la por al futur, no. No se’n fa responsables als grans poders econòmics i als seus representants polítics. Se’n fa responsables als qui administren un migrat poder polític malgrat que malden per minorar els pitjor estralls d’un sistema que genera desigualtat i malestar social en quantitats industrials.

I això es pot fer perquè funciona a tot drap un aparell mediàtic combinat que modula i modela els corrents d’opinió, en absència dels contrapesos idonis. La galàxia de televisions, ràdios, periòdics i tot tipus d’altaveus mediàtics de dreta, extrema dreta i conspiranoics de tot pelatge ho ha aconseguit. Però no podria fer-ho si no hi haguera en amplis sectors de la població el dispositiu psíquic necessari. Si hi haguera una cultura política democràtica forta. Si hi haguera un debat públic més consistent i articulat. La galàxia mediàtica madrilenya, seu de tot això, ha generat la sensació que el culpable de tot -de tots els teus problemes- és “Sánchez”, i que ara tenies l’oportunitat de venjar-te’n.

Hi ha molts més elements, naturalment. I sobretot un: l’onada de fons conservadora o reaccionària que envaeix Occident i que va arrossegant país rere país. El trumpisme als Estats Units dona carta blanca a les pitjors barbaritats. Sobretot, a acabar amb el tabú dels pactes, la col·lusió o la convivència amb una extrema dreta que no amaga la seua dimensió feixista. ¿I quines son les condicions socials i psicològiques que fan possible que tot això qualle i no s’estavelle contra una barrera de fermesa democràtica?

Doncs, el malestar social de fons derivat de la incertesa i l’empobriment relatiu que acompanyen la fase actual del capitalisme a Occident, enmig d’una reestructuració geopolítica de grans dimensions. Que comporta la fi del miratge del creixement econòmic il·limitat. En comptes de mesures socials compensatòries i redistributives i d’accions decidides en favor de la transició ecològica, l’oferta de la dreta i l’extrema dreta és barra lliure. Com al Madrid d’Ayuso, que ha arrasat. Res de contemplacions, de sanitat i educació públiques, de mesures socials contra l’augment dels lloguers, de pacificació del trànsit i altres menudalles de progres. L’onada de fons és forta. A Europa i entre nosaltres. En cada indret pren una forma, però el denominador comú és el mateix: suggerir que tot anirà millor amb una política de dretes sense restriccions, i alhora -aspecte clau explícit o implícit- que pose ordre en el tema de la immigració, que pose els immigrants al seu lloc, al seu no-lloc.

Si a tot això hi afegim campanyes electorals aigualides (poc consistents o desenfocades) i enfrontaments inintel·ligibles al si de l’esquerra de l’esquerra, ja ho tenim. Guanyar eleccions, sembla, implica mobilitzar a fons el teu electorat i desmobilitzar el dels adversaris. I ha funcionat.

Guanyar eleccions, també, implica connectar amb grans majories i oferir un projecte de síntesi -de país- i una certa èpica. I dominar els temps: no s’entén de cap manera els enfrontaments al si de la coalició governant i al si d’un dels seus components, és pura irresponsabilitat que després es trasllada al conjunt... D’altra banda, hi ha el factor Mónica Oltra, que la dreta en totes les seues expressions es cuidà molt de perseguir i neutralitzar. La seua absència s’ha fet notar.

Caldria anar més a pams en l’anàlisi, ja ho sé. O en l’argumentació, més aviat. Ja ho faran els experts i els responsables polítics, que sabran trobar els punts febles d’unes campanyes poc reeixides, de la poca traça de certs discursos, de l’escassa idoneïtat d’alguns candidats, de la divisió, de l’equivocació de no atendre els temps i els moments. De l’oportunitat de fer passar a primer pla segons quins temes... En una situació d’emergència social calia oferir seguretats. En una situació de declivi cultural i nacional, i alhora de complexitat sociocultural creixent, calia apostar amb més força per un projecte d’inclusió de nord a sud, d’est a oest, i oferir garanties plenes d’acceptació, inclusió i solidaritat.

Però res de tot això, ni en la seua versió millor, ni amb les millors intencions, hauria funcionat si de veritat passa el que hi ha raons per a témer. Que s’ha engegat a tota potència el motor de la fragmentació social, de la intolerància, de la por, de la insolidaritat i de l’egoisme. Un motor activat per gent malalta d’odi i ganes de revenja. Estem avisats.