Un passat molt present

En les Corts Valencianes van aprovar una nova llei de cooperació i desenvolupament sostenible que ve a refundar el model instaurat pel conseller Blasco. I el PP es va abstenir. És cert que la lògica política indica que el més convenient per als conservadors valencians hauria sigut un vot a favor. Per això la seua prioritat hauria d'haver sigut passar pàgina amb discreció i bons modals, sobretot després del que va ocórrer en la cooperació valenciana. Ja saben: robatori, desviament de fons, pisos, Miami, negrates i fins i tot allò de “a aquesta la violem o qualsevol barbaritat”. Doncs no. Ni en allò de cooperar amb els que més ho necessiten va trobar el PP lloc per al consens, la disculpa o el tan catòlic acte de contricció.

Les raons que va adduir la portaveu popular per a no donar suport a aquesta norma van ser bàsicament dues. La primera: que la nova llei no és més que una còpia de la seua que era “del bo el millor i del millor el superior”. La segona: que en tot el procés d'elaboració de la llei hi van faltar manyagues i carantoines a l'oposició i hi van sobrar al·lusions a la corrupció que va arrasar la cooperació valenciana. “Una altra vegada amb el passat”.

I és que ja ho va dir el bo de Mariano Rajoy quan va respondre les impertinents preguntes d'aquell periodista alemany sobre la seua corrupció: “Això pel que vostè em pregunta són coses del segle passat”. Del passat no… Del segle passat.

La cosa va començar per imputar a tot fill de veí (policia, fiscal, jutge, periodista, ministre…) d'ordir una trama per a acusar falsament al PP. D'ací passem a allò de “que sí, però era en simulat i diferit” i a allò de “no és cert excepte alguna cosa”. Després va venir “aqueix assumpte pel qual vostè em pregunta”, tot passant per un plasma. I ara… “el passat”.

El que semblen no entendre els autors de tan brillant estratègia és que en política això del “passat” no funciona així. Per exemple: si un polític roba un paquet de llenties avui al supermercat del seu barri i demà les imatges de la càmera de seguretat de l'adrogueria obrin el telenotícies il·lustrant el text del seu escrit de dimissió estarem parlant sens dubte d'un tema del passat en termes polítics, encara que entre robatori i dimissió no hagen passat més de 24 hores. Però si resulta que avui ens assabentem que el 2 de gener del 1998, el president del nostre país va robar els diners de la col·lecta parroquial de les germanes del sant sepulcre d'Almarrazote estarem, sens dubte, parlant d'un tema del present. I ho serà mentre el president en qüestió es resistisca a dimitir, explicar-se o assumir alguna responsabilitat en un afer tan repugnant. Per cert, com a la mare superiora li done per aparèixer en el programa de Ferreras fent memòria del que havia succeït amb el president entre les parets d'aquell convent per aquells anys… sens dubte tenim un tema amb futur.

El temps en política el determina el qui i no el quan. Mentre els implicats en delictes contemplats en el codi penal vigent, tant s'hi val si estan prescrits o no, siguen protagonistes del nostre present polític, els seus repugnants comportaments per molt pretèrits que aquests foren, també ho seran. Dit d'una altra manera, Mariano… només hi ha una forma que les teues anotacions en la llibreta de Bárcenas deixen d'amargar-te un present ensopit, i no és una altra que accedisques d'una vegada i de bona gana a convertir-te en aqueix passat que tant anheles per als teus assumptes.