Quan s’alçaran les estores?

El 6 de novembre de 2013, en la intervenció parlamentària més encesa i, segurament, més recordada que he fet, vaig utilitzar per primera vegada una expressió, la de “Partit Podrit de corrupció”, que després va fer fortuna com a manera directa i contundent de verbalitzar el que tanta gent pensava i es va demostrant una evidència empírica: que el PP valencià funcionava com una mena d’organització criminal que es nodria de fons públics a través de nombroses trames mafioses en les institucions que governava. Sona fort, però és real com la vida mateixa. Si provàrem d’enumerar tots els casos de corrupció que han afectat el partit d’Isabel Bonig, en perdríem el compte abans d’arribar al final de la llista. El PP valencià és, en si mateix, El Caso.

Davant d’això, les diferents forces polítiques que ens vam enfrontar a les majories absolutes de Zaplana, Camps o Fabra, vam plantejar una estratègia combinada de crítica política i denúncia judicial. Així, citant de memòria, recorde que hi hagué diputats socialistes que van presentar proves del frau en Terra Mítica i el seu partit es va personar com a acusació en el cas Gürtel; que Rafael Blasco passarà una bona temporada a la presó per la denúncia de dues parlamentàries del PSPV i de Compromís; que la primera denúncia sobre el saqueig monumental de RTVV va ser registrada pel representant de Compromís en el Consell d’Administració; i que des d’EUPV vam portar a la Fiscalia els casos Calatrava, Cotino i Valmor, vam aportar documentació als jutjats que investigaven Nóos, el Palau de les Arts i RTVV, vam denunciar i vam exercir l’acusació popular en sengles peces de Brugal... i, com no podia ser de cap altra manera, vam alçar el cas Taula, que probablement farà seure al banc dels acusats tota una generació de dirigents populars valencians. Em sembla que podem estar raonablement orgullosos del nostre full de serveis en l’oposició. Vam fer el mínim que havíem de fer i el màxim que vam poder.

Des del govern es pot i s’ha de fer molt més: perseguir i prevenir la corrupció; netejar la casa i no permetre que es torne a embrutar. Doncs bé, al cap d’un any i tres mesos de la presa de possessió, m’atrevisc a dir que el Consell compleix amb un “Excel·lent” la tasca preventiva –es nota el treball en la Conselleria de Transparència–, però “Ha de millorar” la persecució d’unes malifetes que, si no s’afanya, quedaran impunes. Tenint en compte que els delictes de corrupció més greus prescriuen al cap de deu anys, ja sabem que no es podrà jutjar res anterior al 2006 –n’està ben tranquil, Eduardo–, però, en tot cas, el poble valencià té dret a saber tot el que va passar durant vint anys de cleptocràcia. Com tantes vegades s’ha dit, per a passar una pàgina de la història, abans cal llegir-la.

Sobre aquest punt no puc evitar fer-me unes quantes preguntes. Si els qui ara governen la Generalitat tenien clar que només havia aguaitat la punta de l’iceberg de la corrupció, com és que a penes han presentat un parell de denúncies, sobre alguna estafa en instituts tecnològics i poca cosa més? Algú em pot explicar per què el Consell no s’ha personat en el cas del saqueig de RTVV, com demanen els sindicats des de fa més d’un any? Estic convençut que no és per falta de voluntat política, sinó perquè estan enfangats en una gestió molt més difícil i confusa del que s’imaginaven. La paradoxa és que, ara que tenen accés a tots els expedients que se’ns negaven, no troben temps per a examinar-los a fons.

En les Corts Valencianes es van succeint, l’una rere l’altra, comissions d’investigació que tracten d’aclarir alguns dels escàndols del règim del PP. Està bé que compareguen en el Parlament els qui sempre se n’han burlat del control, que hagen de respondre a les preguntes que tantes vegades van deixar sense resposta, però amb aquest format difícilment es descobrirà res de nou. Per a investigar eficaçment la corrupció calen altres estructures, amb personal i mitjans especialitzats. S’ha discutit si ha de ser una agència adscrita a les Corts o un òrgan dependent de l’executiu, si el model és l’OLAF europea o l’Oficina Antifrau de Catalunya, si són llebrers o conillers. Mentrestant, el rellotge continua marcant –tic-tac, tic-tac– les hores i els dies que els corruptes poden encetar el xampany, i la gent decent es continua preguntant quan s’alçaran les estores.