Si no es produeixen canvis profunds en els projectes de plans hidrològics ara en consulta, podem albirar un futur ben fosc per a la gestió de l’aigua al País Valencià. Tant pel que fa a l’estat dels ecosistemes (rius; llacs, estuaris, i aigües litorals; fonts i els aqüífers que les alimenten) com en allò que respecta a la disponibilitat d’aigua per als usos humans que, en definitiva, depèn de la bona salut d’aquells.
Els problemes són coneguts. El resultat de dècades d’una gestió orientada a “l’aprofitament de fins l’última gota d’aigua” és el deteriorament dels rius i la sobreexplotació de bona part dels aqüífers. La política de “portar l’aigua d’on faça falta” a mesura que s’esgotaven els recursos propis, no ha fet sinó escampar el mal a aquelles masses d’aigua que anaven més retardades en el procés d’empitjorament. El pla vigent descriu aquesta evolució amb l’eufemisme de l’existència d’un “dèficit” en la demarcació del Xúquer, que s’estima en 265 Hm3 a l’any. En altres paraules, l’administració competent en la planificació de la gestió de l’aigua (CHX) reconeix que ha repartit per als diferents usos més aigua de la que estima disponible. El sud del País, on el procés d’insostenibilitat planificada o consentida està més avançat, esprem el Tajo des de la seua capçalera, tot resistint-se a abordar l’adaptació dels usos a escenaris de reducció de les aportacions.
Pel que respecta a la qualitat, el diagnòstic no és més favorable. La contaminació dels aqüífers amb adobs i plaguicides manté una tendència creixent que es tradueix en un increment sostingut de masses qualificades com a vulnerables (les contaminades per nitrats). A la pol·lució d’origen agropecuari cal afegir la produïda per la resta d’indústries i les poblacions, de caràcter generalment puntual i més controlada. La reducció de cabals no fa sinó augmentar les concentracions de contaminants.
Corregir aquesta situació, tot recuperant els ecosistemes aquàtics i adaptant els usos de l’aigua per tal de garantir la seua sostenibilitat, hauria de ser –segons la llei- l’objectiu de la planificació hidrològica. Amb la proposta actual això no serà possible. Ans al contrari, el projecte de pla consolida el repartiment de l’aigua afermat amb el pacte entre José Bono i Eduardo Zaplana, ara embolicat amb una exuberant retòrica ambientalista.
La memòria del pla està a l’última en l’ús del discurs ambiental europeu: economia circular, de la granja a la mesa, DPSIR, governança etc. També es preveuen unes poques actuacions emblemàtiques en l’àmbit de la recuperació hidromorfològica dels rius, com l’eliminació d’assuts o la creació de reserves fluvials. Benvingudes siguen.
El diable, però, està als annexos i, sobretot, en els models. Centenars d’hores invertides en la cuina estadística per a obtenir una aparença d’avanç en la recuperació dels ecosistemes amb la modulació dels cabals mínims, quan en realitat no hi ha un increment substancial de l’aigua que circula pels rius, i per tant, cap efecte de millora. Tant sols el mirall estadístic de l’augment del cabal mínim mensual, ara qualificat d’ecològic modulat, en relació al cabal anual que flueix pel riu. El pla aconsegueix la quadratura del cercle: presentar els cabals ecològics com una restricció prèvia al repartiment de l’aigua per a l’ús humà, al mateix temps que es consolida, quan no s’augmenta, la sobreexplotació. En una demarcació on s’assignen cada any 265 Hm3 més dels disponibles. Pura retòrica.
Els escenaris de canvi climàtic preveuen una disminució de la precipitació mitjana, distribuïda de manera més irregular i una major evapo-transpiració. En les properes dècades, en absència de mesures efectives de reducció dels usos (80% agrari) que el pla no contempla, la sobreexplotació augmentarà i els ecosistemes es deterioraran encara més. De fet, la CHX ja ha donat un primer pas per distribuir la reducció de cabals en detriment dels ecosistemes, al emprar en la modelització dels cabals mínims sèries temporals ja afectades pel canvi climàtic, segons reconeix el propi organisme. És a dir, que l’estimació de l’aigua que necessiten els ecosistemes “no alterats per efecte de l’acció humana” per mantenir-se en bon estat es redueix a mesura que es fan sentir els efectes del canvi climàtic, amb la finalitat de mantenir l’aparença de disponibilitat per als usos. Malgrat l’evidència que es gasta més aigua de la disponible, les mesures estrella del pla són precisament les orientades a incrementar l’oferta per als usos agraris, aprofitant les aigües residuals i substituint l’abastiment a poblacions per aigua dessalada, tot transferint els costos de la sobreexplotació a l’usuari urbà. L’anomenada modernització de regadius, una mesura que es presenta com estalviadora d’aigua, no ha revertit en la millora de l’estat dels ecosistemes.
Malgrat el soroll mediàtic dels portaveus dels regants, que es presenten com a víctimes de l’ecologisme radical (?), aquest pla manté el statu quo d’un repartiment de l’aigua basat en la sobreexplotació. La retòrica ambiental no pot substituir les mesures necessàries per a frenar el deteriorament dels ecosistemes. Desplaçar la gestió del conflicte al futur no fa sinó agreujar-lo.
*Francesc La-Roca, Universitat de València
Sobre este blog
En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic guanya protagonisme, aquest blog pretén aprofundir en el debat sobre el territori i els impactes que suporta. Es tracta d'un espai dedicat a l'anàlisi i la reflexió, en què col·laboraran professionals de diferents disciplines. El territori, la ciutat, el medi ambient i la cultura són els eixos d’un imprescindible debat, amb l'objectiu de lluitar a favor de la salut del planeta i contra les desigualtats socials.
1