Alberto Sánchez Mascuñán, el comunista que va tornar de Mèxic a la clandestinitat de la València de postguerra
El comunista Alberto Sánchez Mascuñán (Cartagena, 1913 - Mèxic DF, 1995) va tornar el 1944 a la clandestinitat de l’Espanya de postguerra, quan ja estava perfectament assentat en l’exili mexicà. Va recalar a València desenvolupant activitats de propaganda del Partit Comunista fins que va ser detingut per la Brigada Politicosocial, la policia política del règim. Sánchez Mascuñán, coprotagonista del llibre Aquí no hemos venido a estudiar (Arpa, 2020) del periodista Enric Juliana, es va salvar de miracle de l’escamot d’afusellament i, després de 16 anys empresonat a la presó de Burgos com a pres polític del franquisme, va tornar a Mèxic amb la seua família.
La seua neta, la directora de cinema mexicana Andrea Álvarez Sánchez, ha llançat juntament amb Teresa García Azcárate un projecte de microfinançament per a aconseguir fons en la recta final de la pel·lícula. “Som tots hereus de l’exili espanyol”, diu per telèfon en conversa amb aquest diari. La documentalista ha digitalitzat i transcrit 80 hores d’enregistraments de les cintes que recullen els records que contava el seu avi en les tertúlies que organitzava els diumenges amb amics i familiars, un testimoniatge històric de gran valor.
“Les cintes les vaig recuperar d’un soterrani i estaven plenes de fongs, encara tenien una importància i una transcendència, perquè són part de la història. Tots aquests anys jo transcrivia les cintes quan podia”, conta l’autora del documental.
La cinta conté entrevistes a l’esposa de Sánchez Mascuñán i narra les aventures del clandestí en el seu viatge de retorn a Espanya, així com la seua activitat a València al capdavant dels comunistes que resistien la tremenda repressió de la postguerra.
Andrea Álvarez també rememora els seus records d’infància i les increïbles peripècies del seu avi: “Sempre vam saber la seua història, hi havia coses des de xiquets que no sabíem, ho escoltàvem en aquestes tertúlies, jo i la meua germana érem menudetes, va ser molt més natural que per a ma mare, a qui van ocultar que estiguera a la presó i després va ser tot un drama, va ser molt fort assabentar-se que son pare vivia en una presó”, assenyala.
El projecte s’ha desenvolupat durant anys. La neta d’Alberto Sánchez Mascuñán ha anat recopilant material que li ha servit per a traçar l’aventura vital del clandestí. “Sempre em recorde molt bé del meu avi, quan la meua àvia va morir ell estava molt trist i el vaig acompanyar a Espanya perquè s’acomiadara dels seus amics republicans. Jo a penes havia entrat a estudiar cinema, però em vaig emportar una càmera de vídeo i vaig gravar algunes coses”, recorda la directora.
El passat està present, està cada vegada més prop de veure la llum. Sense subvencions i amb moltes hores de faena voluntària, el microfinançament li ha donat el suport definitiu.
0