Neil Lee: “Hi ha una tendència a Europa a ser derrotista quant a la innovació”

Els governs inverteixen grans sumes en polítiques d’innovació. Com podrien fer-ho perquè es beneficiaren els treballadors? Neil Lee, professor de Geografia Econòmica en la London School of Economics i autor d’Innovation for the Masses (Innovació per a les masses), tracta de donar una resposta amb l’estudi de les polítiques aplicades en països com Àustria, Suïssa i Taiwan. Lee defensa que les economies més reeixides desenvolupen institucions difusores –com a sistemes d’habilitats, institucions d’investigació translacional i xarxes d’empreses– que ajuden a garantir que la innovació puga ser utilitzada pels treballadors i beneficiar-los.

La seua investigació aborda el desenvolupament econòmic, la innovació, les polítiques públiques i la desigualtat. Estudis recents han inclòs els seus treballs sobre institucions i desenvolupament econòmic a l’Àfrica i la Xina, desigualtat regional i polarització política a Europa i els Estats Units, i política d’innovació a Kuwait. També és president de l’Associació d’Estudis Regionals i ha treballat amb organitzacions del sector públic i privat, incloent-hi el Banc Mundial, l’OCDE, la Comissió Europea, NESTA, o els governs de Kuwait i el Regne Unit.

Lee ha participat aquesta setmana a València en el IX Fòrum Fundació Cañada Blanch, coordinat per Andrés Rodríguez-Pose, juntament amb diversos experts internacionals que han analitzat les causes i les solucions davant la pèrdua de posicionament econòmic i tecnològic d’Europa i, singularment, d’Espanya al món.

Ha estudiat les polítiques d’innovació en països com Àustria, Suïssa o Taiwan. Què pot aprendre Europa d’aquestes experiències?

Hi ha una tendència a Europa a ser derrotista quant a la innovació. Diem que els Estats Units són els millors, que la Xina millora ràpidament i que, per tant, Europa és una perdedora. Però el meu treball és un recordatori que hi ha bosses d’innovació a Europa en què de manera real som líders mundials i que, a diferència d’altres llocs, gestionem com compartir els beneficis amb el treballador mitjà. Altres països europeus poden aprendre molt d’Àustria, Suïssa o Taiwan, de les seues institucions d’investigació aplicada, de la manera com l’Estat treballa amb les companyies i de la manera com han enfocat la despesa en R+D en indústries locals.

Com enfoquen la innovació aquests tres països?

Un dels elements claus del meu treball és que necessites treballar amb allò que tens. Taiwan té treballadors qualificats, així que han bastit una indústria de semiconductors basada en això. Àustria té acer, així que ha gestionat una actualització d’aquestes indústries.

I en concret, què pot dir d’Espanya?

Espanya necessita començar amb una avaluació realista de quines són les seues fortaleses i on pot ajudar fer un esforç en les polítiques d’innovació. És clar que hi ha un munt de coses –algunes de les companyies líders al món, treballadors qualificats– però fer-ho bé requerirà detectar una oportunitat per a Espanya, treballar intensament per a aconseguir i mantindre aquests esforços en polítiques d’innovació durant un període de temps llarg.

Què proposa perquè les polítiques d’innovació beneficien els treballadors?

Els països que són altament innovadors i que han aconseguit compartir els beneficis tenen tres tipus d’institucions. Tenen bones institucions generant innovació, com ara universitats líders mundials; bones institucions per a difondre la innovació, com ara xarxes de pimes o oficines de transferència de tecnologia, i bones institucions per a redistribuir els beneficis.

A Suècia per exemple, l’èxit econòmic de la innovació ha creat bons treballs i aquests treballadors paguen impostos, cosa que ajuda a finançar l’Estat. Com que l’Estat té un rol vital en la innovació, és important que el sistema d’impostos assegure que aquests beneficis siguen compartits àmpliament.