Camioners en família

La crisi aguditza l’enginy. El de les empreses i el dels autònoms que, per a sobreviure econòmicament, busquen fórmules alternatives de faena. En una empresa valenciana de transports, el Grupo Mazo, tenen una fórmula d’empleats ben particular: utilitzen famílies per a conduir els seus camions.

L’empresa d’Alzira té gairebé 450 conductors, dels quals 180 treballen per parelles. Segons el grup de transports, el salari és el mateix per a tots els conductors –homes i dones– aplicant el conveni col·lectiu; és a dir, uns 1.100 euros de salari base –incrementat en funció de l’antiguitat del treballador– més les dietes per àpats i pernoctació. La mitjana per parella és d’uns 2.500 euros per mes, lleugerament per damunt de la mitjana –segons l’INE, el 2014 les famílies ingressaven de mitjana 2.100 euros.

La firma obté el seu benefici d’aquesta pràctica perquè estalvia temps. Segons la normativa, el màxim d’hores de conducció diàries és de 9, llevat de dues jornades per setmana que poden arribar a 10. Com que té dos conductors, un mateix camió pot doblar les hores de circulació en carretera i, per tant, reduir el temps d’entrega de la mercaderia. Per al treballador açò suposa una trava, ja que, segons la mateixa normativa, l’acompanyant –entés com un altre conductor, ja que també està prohibit circular amb companyia– no pot utilitzar la llitera amb el vehicle en marxa.

Entre aquestes 180 parelles hi ha matrimonis com Eugenia i José Antonio, germans com Manuel i Juan Antonio i pares i fills com Federico i Óscar, que han decidit treballar junts en la carretera. En els tres casos, el mecanisme d’incorporació a l’empresa ha estat semblant: un membre del duet treballava com a transportista per a Mazo i l’altre, davant de la falta de faena, puja al camió. Eugenia treballava en l’hostaleria; Manuel, topògraf, feia més de quatre anys que estava aturat i Óscar, estudiant, cursava un mòdul d’activitats físiques.

Els problemes que exposen les parelles són semblants. Tots se centren en la convivència, en les dificultats de romandre 24 hores amb la mateixa persona en un espai de poc més de 2 metres quadrats. No obstant això, aqueixa mateixa companyia és alhora el que més valoren, tant per a amenitzar els descansos obligatoris com les hores de trajecte. En el cas dels germans –Manuel i Juan Antonio–, expliquen que, com que estan tantes hores en l’habitacle, “és important anar acompanyat d’una persona en qui confies i amb qui tingues bona relació, ens podem dir les coses sense que l’altre s’incomode. Cada un sap què pot fer i què no, perquè ens coneixem de tota la vida”.

En el cas del matrimoni consultat, hi ha un problema afegit. Eugenia, que fa 6 anys que treballa en l’empresa, comenta que encara hi ha gent que se sorprén de veure una dona conduint, i que tinga el seu aspecte. Es defineix com una dona “presumida” a qui li agrada “vestir bé” i resulta xocant a moltes persones, que “tenen al cap un estereotip de la camionera que no es correspon amb la realitat”. “Encara se sorprenen quan baixe del camió i arreglada”, afig.

Durant els llargs trajectes, els duos han aprés a repartir-se les tasques de manera equitativa. Ambdós components es reparteixen les faenes de cuina, càrrega i descàrrega i les maniobres d’arribada al moll. El matrimoni sí que matisa que ella s’encarrega de les tasques administratives, mentre que ell assumeix les de més esforç físic i la cuina.

Els treballadors reconeixen que ser camioners els dóna una certa estabilitat econòmica, però que és “bastant dur”, físicament i psicològicament, pel temps que es passa fora de casa i pel caràcter repetitiu de la faena. “La gent es creu que és una professió molt agradable, perquè viatges molt, però al final és la mateixa rutina d’autopistes”. La pitjor part, expliquen els germans, és estar fora de casa tants dies i fer els descansos d’una jornada o dues a l’estranger.