El llibre Joan Baldoví. En clau valenciana, de Salvador Vendrell, és un relat fidel i ben construït, vivíssim i divertit sobre el personatge, a partir d'anècdotes contades per ell i d'opinions manifestades amb plena confiança a l'entrevistador. Jo només hi afegiria el testimoni personal meu sobre dos fets que cal donar a conèixer.
El primer: des que vaig treballar en la preparació de l'actual Espai Joan Fuster —amb Víctor Gómez Labrado i Sales Salanova, després amb Brígida Alapont, Antoni Carrasquer i altres persones— vaig tractar amb una certa freqüència Joan Baldoví, sobretot quan era alcalde. Alguna gent el criticava per l'austeritat en la despesa dels diners municipals. Bé, arribà després la crisi econòmica i tots o la majoria dels serveis municipals continuaren funcionant, quan en altres pobles havien de tancar poliesportius, piscines o cases de la cultura, per exemple. Sueca va resistir molt bé la crisi. Si més no, vista amb els ulls del foraster perpetu que jo soc.
Un altre fet: per les mateixes circumstàncies he vist treballar sovint Daniel Baldoví, germà petit de Joan —tenen una germana més menuda. És un home discret, d'una eficàcia i una dedicació exemplars. Empleat municipal per oposició, en el manteniment dels serveis elèctrics i usos semblants de les instal·lacions municipals. No li va fallar mai a l'Espai Joan Fuster. Ni que fora dia de guardar. Joan Baldoví arribà al Congrés de Diputats pel vot ciutadà. L'existència de Daniel hi fou coneguda perquè algun o alguna carota —no tinc ganes de buscar-ho— van “denunciar” com un escàndol d'abast estatal que el parlamentari tingués un germà cobrant un sou modestíssim de l'Ajuntament on ell havia estat alcalde. Daniel havia superat les proves per a la plaça abans que Joan fos alcalde, però això era igual. Igual per a un representant del PP, el partit de Fraga Iribarne, Robles Piquer, Martín Villa, Zaplana, Olivas, Camps, Cotino, Barberà, Castellano, Carlos Fabra, Esperanza Aguirre, Ayuso...
El llibre de Vendrell té sis anys. Caldria fer-ne una edició molt ampliada, perquè des de llavors Baldoví ha fet moltes coses memorables que no poden quedar mig oblidades en el diari oficial del Congrés de Diputats o en les hemeroteques de qualsevol tipus.
Baldoví és un diputat —des del 2011, que es diu prompte: cinc legislatures— que parla clar i que pensa el que diu. No és tan freqüent com sembla, perquè el que diu solen ser coses raonables i necessàries, sense concessions ni floritures oratòries. En la pàgina oficial es pot trobar un resum d'activitats seues a la Carrera de San Jerónimo. És una llista atapeïda, densa, que sovint ha tingut un ressò amplificat a la premsa, per la claredat amb què ha plantat cara a la demagògia de la dreta, sempre amb camisa nueva, tacada amb els excessos de la vespra.
Ara es presentarà a les Corts Valencianes. Com que previsiblement hi entrarà, la cambra escoltarà amb tota probabilitat coses que encara no s'hi havien sentit. O no prou,
Per circumstàncies de la meua vida, ja una mica llarga, he tingut relació amb unes poques personalitats del valencianisme cultural i polític anterior a la guerra de 1936-1939. Posem per cas, Adolf Pizcueta, Emili Gómez Nadal o Manuel Sanchis Guarner. Després, amb una afinitat generacional comprensible, vaig coincidir en activitats discretes, per no dir clandestines, amb Vicent Miquel i Diego o Rafael Ninyoles, en la Unió Democràtica del Poble Valencià. En un altre àmbit d’ideologia política vaig tenir amistat amb Ferran Zurriaga o Josep Lluís Blasco. I amb Vicent Ventura, és clar, per damunt de tots ells.
Aquestes persones són mortes i per aquesta mateixa, trista circumstància, deixaré en elles l’enumeració de noms, tots els quals tenen una significació especial en la meua memòria.
Viuen encara d’altres que no anomenaré i que feren reviure les reivindicacions del país en distintes formacions durant el franquisme a partir dels inicis de la dècada de 1960 o després. Com els qui s’incorporaren a la mateixa tasca, enmig sovint de la incomprensió general, poc abans de la mort de Franco i immediatament després, quan allò que s'anomena habitualment la Transició —és a dir, l’acomodació dels hereus de Franco a una situació d’orfenesa que no volien prolongar, perquè haurien hagut de canviar de professió; i la dels antifranquistes a la pèrdua sobtada de la major part dels somnis covats fins al 1981, per posar una data.
Joan Baldoví és ara al meu parer el representant més clar d’una línia de treball i de pensament que enllaça amb tots aquells precedents. En aquest sentit, i segons la meua visió personal, tan discutible com es vulga, exerceix la funció —i la responsabilitat— que uns anys abans havia exercit el meu gran amic Pere Mayor. Baldoví ha estat el primer diputat valencianista al Parlament espanyol contemporani, com Pere Mayor va ser —amb Aureli Ferrando— el primer representant d’unes reclamacions de drets per al País Valencià oblidades una i altra vegada pels partits estatals i, en qualsevol cas, derrotades a les urnes cada vegada que s’havien presentat a l’electorat.
L’autogovern, la plena normalització en l’ús de la llengua, la superació de la divisió provincial deliberadament arbitrària del segle XIX, l’enfortiment de l’economia, la modernització cultural sense mimetismes i altres fórmules de modernització per a la societat valenciana han estat passions fonamentals de les persones ja mortes que he anomenat més amunt. I d’altres que han continuat el seu esforç.
Ara mateix, Joan Baldoví és, en la major mesura, el representant més clar i decidit d’aquesta suma de propostes que el centralisme estatal —amb les diverses peripècies monàrquiques des del segle XVIII, per no anar més lluny i els episodis de dictadura militar— ha aconseguit sempre d’ofegar.
“Tenim el perill de quedar-nos com els carlistes”, em deia una vegada Pere Maria Orts i Bosch, “amb la plena i absoluta legitimitat, però sense cap possibilitat de governar”. Era un perill certíssim, però ja fa anys que aquest moviment constant i antic de reivindicació valenciana defugí la temptació d’acceptar convertir-se tristament en un tradicionalisme dignament ressentit, una coagulació de nostàlgies que s’acontenten en negociets i tertúlies de casino —ni que siga tan ostentós com el Centre Octubre.
I no, Baldoví, amb la seua trajectòria política dels darrers anys, com a alcalde de Sueca i, sobretot, com a diputat de Compromís al Congrés de Diputats, ha demostrat que el valencianisme és una política activa del construcció del país, sense nostàlgies ni legitimismes més o menys justificables.
És a dir, i supose que dic bé el que vull dir: aquest valencianisme, sense deixar de ser-ho, és un corrent molt més fort i més profund del que durant decennis s'ha entès, en el llenguatge de cada dia, com a “valencianisme”. Perquè connecta de manera directa amb els interessos i les preocupacions del comú de la gent, de la majoria de la societat que viu en aquest país. És més que la llengua, la Senyera i la Muixeranga. Hi ha una filiació indissoluble, mantinguda, amb el valencianisme històric. És una força solar i nutrícia. I un compromís amb el present que hauria fet botar d'alegria Carles Salvador, Miquel Duran, Joaquim Reig, Thous pare i fill, Francesc Aguirre, Pizcueta, Bosch Morata, Gómez Nadal, el Huguet de Castelló, Soler i Godes, Sánchez Gozalbo, Enric Valor, Sanchis Guarner, Lluís Guarner, la colla alacantina de la República, i tots els que vostès vulguen. I, més cap ací, en el temps, Francesc Cueva, els germans Josep Lluís i Francesc Codonyer, Doro Balaguer, Enric Tàrrega, Josep Lluís Blasco, Ferran Zurriaga o Vicent Ventura. Moltes batalles perdudes que formen un solatge sobre el qual s'han construït els espais d'influència i decisió aconseguits els darrers anys.
Ha costat molt de trencar els tòpics i les barreres efectives —començant per la quota del cinc per cent— que el centralisme, tan estúpidament admirat per les forces econòmiques dominants del país —malgrat eventuals declaracions pseudoenèrgiques de jocs florals— imposava sobre aquest corrent. S'ha aconseguit a base de molts anys de treball als ajuntaments —als governs municipals o a l'oposició— i en les altres institucions de representació democràtica. Tot i que el valencianisme ve de molt lluny, no hi ha dubte que just ara està començant a mostrar la seua capacitat de construir el futur.
1