Havien desaparegut les Hitlerjugend i els Balilla mussolinians, pervivien magníficament la Mocidade Portuguesa de Salazar i l'Organización Juvenil Española (OJE) de Franco, antic Frente de Juventudes de Falange Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacionalsindicalista, que ja era una refosa dels Flechas falangistes i els Pelayos carlins. Joan Llinares pertanyia a l'OJE, com molts xiquets i joves espanyols de l'època, encara que les famílies foren d'esquerra. En circumstàncies econòmiques i socials que alguns recordem, era l'única manera per a aquells xiquets d'eixir a la serra de tant en tant i passar una part de les vacances d'estiu en un campament. Havien desaparegut les boines roges i portaven un uniforme calcat del que duien els boy-scouts francesos moderns, però cada 20 de novembre, Día de los Caídos en commemoració de l'afusellament de José Antonio Primo de Rivera a Alacant, a Alzira —i supose que en altres pobles: jo no tenia res a veure amb aquelles històries— els afiliats a l'OJE regalaven rams de flors a familiars de persones assassinades o executades per dretanes durant la guerra. Devia ser un acte solemne. Arran d'una d'aquelles commemoracions, un xiquet va preguntar a la jerarquia corresponent: «I com és que a la meua agüela no li donen flors? El marit, també el mataren per allò de la guerra». Així, ell i altres companys del grup, entre els quals Llinares, descobriren que hi havia diferències notables entre Caidos por Dios y por España i miserables rojos morts a partir del 1939, amb més o menys garanties legals. Per a les famílies dels segons, el Règim no comprava flors ni tenia altres delicadeses. Eixa vegada, a finals dels seixanta, els xiquets es negaren a participar en el lliurament floral si no hi havia rams per a totes les vídues, sense diferències de bandol, i no els hi va haver. Llinares va ser expulsat i fou la primera vegada que li digueren “comunista”. “De tal palo, tal astilla” li va dir l’alcade franquista al seu pare, un vell republicà, oficial de l’exercit lleial, que passà els tres anys de la guerra al front de Guadarrama i que va patir després anys de presó en els penals d’Ocaña i Sant Miquel dels Reis, on va compartir cel·la amb don Joan Peset, rector de la Universitat de València i diputat d'Izquierda Republicana. .
M'ho contava fa més de dos mesos Joan Llinares, un dels qui obriren els ulls en aquell moment que tindria com a conseqüència l'abandonament i desmantellament per tots ells de l'OJE.
Amb Llinares —nascut a Alzira el 1953— vaig estar parlant sense interrupcions una bona estona a l'edifici vell de la Universitat de València, ja fa setmanes. Hi havia molt a parlar, però haguérem de deixar la conversa perquè altres faenes ens reclamaven. Jubilats els dos, el temps se'ns menja pel garró.
Havíem anat directes a la qüestió, sense divagar sobre la trista situació política general ni altres misèries circumdants. No calgueren preguntes i de seguida ell, amb un ordre cronològic rigorós i una expressió exacta i ben construïda, em va resumir en una hora llarga els fets més importants de la seua trajectòria. M'arriscaré a afirmar que aquesta precisió sol trobar-se quasi de manera exclusiva en persones que s'han sotmès a moltes entrevistes o bé, i això és més segur, en aquelles que tenen el cap i la memòria molt ben organitzats. Qualitat envejable i, tot comptat, molt més infreqüent del que pareix.
Vaig pensar per a mi que malgrat aquestes qualitats el meu interlocutor no podria escriure unes memòries. O fer-les editar vivint ell. Ha vist, com un cronista del present, massa coses desagradables.
El 2019, sent director de l'Agència Antifrau i especulant sobre el seu futur laboral em digué un dia, mentre preníem cafè a la plaça de la Mare de Déu, de València: “Jo soc d'origen, com a funcionari, secretari d'ajuntament, però si opte a alguna plaça en un poble, amb el passat professional que tinc, ningú em vol”. En efecte, ¿quina administració pública voldria que Joan Llinares fiscalitzés els seus comptes, els seus contractes, el seu funcionament quotidià? Sempre hi pot haver algun cadàver amagat en un armari. O més.
Ser rigorós amb el funcionament de l'Administració pública té aquests problemes. A pesar d'això, és clar, a Joan Llinares, mai no li ha faltat faena. I en determinats casos, l'han buscat exactament per exercir el rigor en el control, per netejar moderns estables d'Augies, fill d'Hèlios, com li tocà fer a Hèrcules segons la mitologia grega, enmig dels seus famosos dotze treballs.
Es tractava de fer funcionar les coses
En realitat, sospite que el propòsit de Joan Llinares des que s'incorporà a l'Administració Pública, era, potser amb dosis considerables d'innocència i optimisme, fer que les coses funcionaren de manera correcta, honesta i eficaç.
Abans de conèixer-lo personalment, jo sabia qui era. De fet, he seguit la seua activitat apassionant des que era tècnic de gestió i després administrador de l'Institut Valencià d'Art Modern Julio González, l'IVAM, en l'etapa fundacional de la institució. Les primeres notícies m'arribaven de manera contínua a través de Carlos Pérez Garcia, que treballava allí. Ell em féu el dramatis personae del grup molt divers de professionals que posaren en marxa aquell projecte, sens dubte plens d'il·lusió. Alguns, me'ls feu conèixer i estimar. Com ara, Encarna Jiménez que m'aconsellà el primer llibre que vaig llegir de Rafael Chirbes o, anys després, Juan Manuel Bonet. El 2019 férem al Carme, a València, una exposició sobre Carlos Pérez (1947-1913). Llinares hi aportà un text molt interessant, L'home museu, on rememorava Carlos Pérez per la seua prodigiosa visió enciclopèdica i —no citaré literalment— la seua immensa formació pluridisciplinar, sobretot en pedagogia, amb què contribuí decisivament en l'IVAM d'aquella etapa esperançada, la de Carmen Alborch fins a Juan Manuel Bonet, que el convertiren en museu de referència sobre com ensenyar, comunicar i comprendre l'art.
L'experiència d'ell a l'IVAM, on havia entrat el 1988, acabà com la de Bonet, Carlos Pérez i altres: molt malament. Patiren una sèrie d'irregularitats que implicaven alts càrrecs de la Generalitat, com Consuelo Ciscar, que seria directora del museu entre 2004 i 2014, després d'haver ocupat altres altes responsabilitats en governs autonòmics del PP, amb Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps.
Llicenciat en Dret i advocat, abans d'arribar a l'IVAM havia tingut una experiència també poc comuna. Entre gener de 1983 y desembre de 1988 fou secretari-interventor de Sumacàrcer, a la Ribera Alta, en ple període de reconstrucció d’infraestructures i de l’economia, de redisseny urbanístic després de la catàstrofe provocada per la ruptura de la presa de Tous, la Pantanada. Quan deixà l'Ajuntament, fou guardonat per unanimitat del plenari municipal pels serveis prestats al poble durant aquells anys tan difícils.
El tercer punt de destinació de Llinares, després del trauma de l'IVAM, fou la gerència del Museu Nacional d'Art de Catalunya–MNAC. D'una institució nova a una de ben antiga, que calia actualitzar en molts sentits. Probablement per això pensaren en ell. Hi estigué entre maig de 2001 i juliol de 2009, període d’acabament de diverses obres ambicioses i d'elaboració i posada en marxa del primer pla estratègic del Museu.
Després d'això, s'ocupà en la direcció executiva del Palau de la Música Catalana, consorci de dret públic format per l’Ajuntament de Barcelona, el Ministerio de Cultura i la Generalitat de Catalunya. No era un càrrec de tout comfort, més aviat al contrari, perquè hagué de fer neteja, és a dir, dirigir la investigació i l'auditoria de l'anomenat ‘Cas Millet’, a més de reorganitzar una institució commocionada, i encapçalar els serveis jurídics i de fiscalització, col·laborant amb la Justícia per a l’esclariment dels fets que destaparen el famós “3%” de comissions empresarials a partits polítics. Tot això durà del juliol de 2009 al desembre de 2010.
Al no “trobar” plaça en el seu cos funcionarial, passà per l'empresa privada, com a director gerent d'Edicions Bromera, entre el 2011 i el 2012, en un període de reorganització del grup empresarial.
L'octubre del 2014 reingressà a l'IVAM com a subdirector d’Administració i finances. Hi estigué fins al juliol del 2015. Es tractava, sobretot, de reorganitzar la institució malmesa, auditar el període de Consuelo Císcar i col·laborar amb la Justícia en l’esclariment de possibles conductes fraudulentes.
El mateix 2015, al juliol, retornà a Barcelona, com a gerent de Recursos de l’Ajuntament. Acabava de ser elegida alcaldessa Ada Colau, la qual cosa representava un canvi substancial en la política barcelonina. Hi estigué fins al juny de 2017. Feu funcions de direcció dels serveis generals i dels jurídics, s'encarregà de la fiscalitzció municipal i dels recursos humans; posà en funcionament el departament de transversalitat de gènere i l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques, constituïda per les àrees de control de la gestió (auditoria), anàlisi i investigació i transparència. Fou conseller delegat de l’Institut Municipal d’Informàtica. També vocal del patronat de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, que també comportava recerques sobre conductes poc clares, per dir-ho ràpidament.
Tot seguit, en la darrera etapa com a alt funcionari, Llinares va ser el primer director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana (2017-2024) elegit per les Corts per una gran majoria i sense cap vot en contra. Organitzà una institució inexistent i absolutament necessària, convertint-la en referent a Espanya i la Unió Europea, que la posà com a model en el seu Handbook of good practices in the fight against corruption (2023), com a capdavantera en la protecció de les persones que denuncien corrupció. Finalitzà el mandat al maig de 2024 en esgotar els set anys màxims permesos per la llei.
Tornar als orígens
Entre una cosa i l'altra, Llinares havia viscut molts anys fora d'Alzira. Pogué tornar feliçment, ric de tantes experiències diverses i molt il·lustradores sobre la condició humana i la dificultat de fer funcionar les institucions públiques amb eficàcia i honestedat.
Havia nascut al barri de Caputxins i feu estudis primaris a l’escola parroquial de l’Encarnació; el batxillerat a l’Academia Júcar i a l'IES José María Parra, d’Alzira. Des d'allí havia anat a examinar-se com a alumne lliure a la Universitat de València per cursar Dret, que hagué d'abandonar momentàniament per treballar en una empresa d'arts gràfiques. Després acabaria la carrera a la Universitat Nacional d’Educació a Distancia (UNED).
Alzira és també el paisatge extraordinari de la Murta, que ell havia contribuït a salvar anys enrere. I són els amics, com ara Xavier Cantera, Antoni Murillo, Bernat Selfa, Salvador Piera, Vicent Esteve i tants altres, compromesos com ell en mil batalles.
El compromís social ha impregnat la trajectòria de Llinares. Els pares li inculcaren el respecte per les persones i la necessitat de formar-se. Als Caputxins i a l'Institut —amb professors com Josep Lluís Bausset o Víctor Garcia de la Concha— encetà l'adquisició rigorosa de sabers formals. Amb José Sierra, professor i rector de la parròquia de l’Alquerieta, treballà en l’alfabetització d’adults i començà a entendre la realitat social. Era el temps en què, a Alzira, la Llibreria Xúquer, amb Vicent Silvestre, animava tota mena d'activitats, com el Club Amunt, dinamitzador cultural sobretot per a joves. Era el temps de la militància política i sindical clandestines, en l'última etapa de la dictadura.
Després, Llinares ha continuat el compromís amb la societat. En la vida professional molt sovint, com hem vist, però també en la Fundació Els Ports-Maestrat, que gestionava les compensacions a ajuntaments per la contaminació per pluja àcida causada per una central tèrmica al Baix Aragó. Fou cofundador i president d’Acció Ecologista Agró; patró de la Fundació Mediambiental Enrique Montoliu; cofundador d'Acción Cívica contra la Corrupción. No cal seguir l'enumeració. Ara, en aquest retorn als orígens, i seguint les arrels familiars s'ha implicat, com a agricultor, en l’Associació de Citricultors Ecològics d’Horts Històrics de la Ribera del Xúquer.
Testimoni de tot això són treballs lliurats a publicacions prestigioses, cursos impartits i altres activitats exercides sense fatiga aparent i, sobretot, sense alçar la veu o fer-se el milhòmens. Llinares és un home que pensa bé el que fa, amic del diàleg i de la reflexió pausada, modest, simpàtic, però igualment —tantes vegades ho ha demostrat— partidari de l'acció efectiva, ràpida i determinant, de la claredat i l'exemplaritat. La seua trajectòria hauria de ser molt més coneguda. En una conversa inevitablement massa curta, ens deixàrem —es veu de seguida— moltes coses per parlar.
0