La intrahistòria dels avions xinesos amb material sanitari: d’analitzar el producte amb preu tancat al sobrecost dels vols

14,6 milions de màscares, 6,8 milions de guants, 708.851 equips de protecció individual (EPI), 517.600 ulleres de protecció i 20.000 termòmetres. Aquest és el volum del material sanitari que la Generalitat ha importat fins al moment de la Xina, un carregament que ha arribat en 13 avions i que, tot i que encara queda per arribar algun vol més, completaria l’operació batejada com a Ruta de la Seda per la qual el Govern valencià vol dotar de protecció els seus sanitaris i la població amb menys recursos davant la crisi del coronavirus.

Però per portar amb èxit el material s’ha necessitat separar molt el gra de la palla. Des de triar bé els contactes que havien d’aconseguir el material, fins a seleccionar l’equipament vàlid, o patir increments molt forts del preu dels vols en un mercat que experimentava inflació a la carrera. Un treball a contrarellotge i per al qual s’havia anunciat una partida pressupostària d’11 milions d’euros.

Un dels homes destacats, el més anomenat en les últimes setmanes, ha sigut Chen Wu Keping, l’empresari xinés establit a Ontinyent i que de la mà de la Secretària Autonòmica d’Economia Sostenible, Rebeca Torró, va ser el principal proveïdor contractat. Les seues gestions han permés l’arribada de set avions, els altres tres noliejats per la Generalitat s’han encarregat a altres importadors, però tots de la Xina, que s’ha convertit en el gran i quasi únic mercat a què acudeixen tots els països del món i que s’ha convertit en una “selva”.

En un primer pas Torró explica que la Generalitat rep preus tancats de tot el material que s’ofereix, un equipament tècnic que ha de ser supervisat per la Conselleria de Sanitat Universal perquè siga l’adequat, però també vigilar els preus. “Se’ns feien diverses ofertes; alguns eren abusivament cars, altres, massa barats i poc fiables. Els tècnics han hagut de seleccionar el material i la Generalitat ha acordat la compra amb el preu tancat a què s’ha oferit la proposta en cada partida”, apunta la responsable econòmica.

A continuació, el material s’ha de portar en els avions de carregament, un procés gens fàcil. “Nosaltres vam tindre l’encert de poder tancar tots els vols ràpidament”, explica Rebeca Torró, una reserva de vol que es fa a través d’empreses de noli d’avions. Alguns avions tenien el material destinat a la Comunitat Valenciana com a part del carregament, altres estaven plens exclusivament de partides valencianes. En total, s’han comptabilitzat transports de fins a 55 tones.

Malgrat haver pogut comptar amb un transport tancat, la Generalitat no s’ha deslliurat d’un mercat que, atesa la voràgine mundial i la necessitat de tindre el material sanitari, ha experimentat inflació a marxes forçades. Així doncs, explica la secretària autonòmica, s’han arribat a quadruplicar i quintuplicar els preus, uns preus que variaven en funció del volum per metre quadrat i per quilos. Així, exemplifica Torró, “si al principi un avió de càrrega podia costar uns 3 euros/kg, nosaltres ja el vam pillar a l’inici a uns 7 euros/kg i ara està a 12 i fins i tot a 15 euros/kg”.

Una vegada l’avió s’envola sense cap impediment i sense que cap altre país l’‘intercepte’, quan arriba a Espanya la transacció es fa per la central de compres, una compra “auditada” i que es paga en la duana dels aeroports, supervisat també per Hisenda.

Producció pròpia

Rebeca Torró també assenyala que la Generalitat ha hagut de fer com tothom en general per buscar el material sanitari: anar on hi havia estoc, a la Xina. No obstant això, afig que no s’ha deixat de comprar en el mercat local, però que en un primer moment aquest material hi era escàs i és ara que ha començat a créixer la producció.

En això posava l’accent el president de la Generalitat mateix, Ximo Puig, que, després de felicitar-se del balanç d’importacions en el nové avió, assenyalava que davant una situació de tan extrema necessitat també s’han d’aprendre lliçons: “No depenguem de fora en allò bàsic”.

Davant aquesta situació de mancança, des d’Ontinyent i juntament amb la patronal tèxtil ATEVAL, s’ha llançat el projecte d’impulsar un clúster empresarial de tèxtil sanitari amb què es pretén cobrir les necessitats valencianes, però també ser proveïdors d’aquest material essencial en temps de pandèmia com l’actual.

Tanmateix, Rebeca Torró troba ‘peròs’ a aquesta iniciativa. Adverteix que la gran majoria de les empreses que ara s’han posat per primera vegada a fabricar aquestes màscares ho fan amb una autorització sanitària temporal de l’Agència Espanyola del Medicament i que només una té l’autorització permanent necessària per a perdurar en el temps. Així doncs, apunta que “no és tan senzill”, s’ha de fer una faena complementària que continue el que s’ha fet fins ara, perquè no seria prou amb la llicència actual.

A més, Torró afig que la intenció de la Generalitat passaria més per fer un clúster industrial sanitari “transversal”. Això significa que “no necessitem només empreses del sector tèxtil, també en necessitem del químic per a fer els gels i els desinfectants, del mecànic per a fer respiradors, del plàstic per a fer guants...”

La responsable econòmica assenyala que la tendència serà comprar més el producte local a mesura creix la producció i deixar d’acudir a la Xina, on s’ha hagut d’arribar per necessitat extrema i urgent.