José Luis Ábalos, com sobreviure en el PSOE fins a governar
Supervivència és la paraula que defineix millor el secretari d’Organització del PSOE, a qui el president del Govern, Pedro Sánchez, un altre supervivent, ha escollit com a nou ministre de Foment. Si cal solcar aigües turbulentes, és bo comptar amb algú que ja haja afrontat abans algunes tempestes. I Ábalos, 13 anys major que Sánchez, és un navegant avesat de la política.
Quan el flamant president del Govern es va llançar a les primàries per a la Secretaria General del PSOE el 2014 i quasi ningú el coneixia, José Luis Ábalos (Torrent, 1959) es va convertir en un dels seus suports principals. No ha deixat de ser-ho des d’aquell temps en què l’actual líder socialista presentava als periodistes la seua candidatura en la seu d’UGT a València i es quedava a dormir a casa del seu promotor.
Com en una imatge bíblica, ha contat Ábalos que el va deixar “estupefacte” Pedro Sánchez, a qui quasi no havia tractat, el dia que va entrar al seu despatx a explicar-li sense ambages que havia decidit presentar-se a les primàries. Des de llavors, ha estat el seu soci més fidel, en les coses bones i en les roïnes, en la contrarietat i en la victòria. I això diu molt del caràcter d’un polític valencià que té fama de rebel i, alhora, de saber jugar les seues bases en cada conjuntura per a pactar fins i tot amb el dimoni.
Ningú no ha d’explicar a Ábalos, fill d’un extorero la carrera del qual va frustrar la Guerra Civil i seté en una família nombrosa amb set germanes, com funcionen les coses dins del PSOE, des que el 1981 es va afiliar al partit després d’un pas fugaç en els anys setanta pel PCE. Des de la Secretaria General dels socialistes a la ciutat de València, va fer valdre el pes d’uns centenars de militants fidels de la ciutat que, fet i fet, sempre acabaven tenint un paper rellevant en els moviments interns d’un partit sacsejat per contínues guerres intestines després de la derrota de Joan Lerma i la pèrdua del poder en la Generalitat Valenciana el 1995.
Una conjuntura, la del postlermisme, en què Ábalos va apostar per la renovació en el partit quan va donar suport al secretari general Joan Romero, elegit en un congrés renyit el 1997. Una renovació que la dinàmica involucionista va frustrar i que només va reviure el 2008 amb l’elecció de Jorge Alarte davant de Ximo Puig. També llavors va estar Ábalos, que havia aconseguit sobreviure formant part de les direccions intermèdies, amb el nou secretari general.
El nou ministre de Foment, mestre de formació i pare de cinc fills, és un polític professional des dels anys noranta i ha estat regidor, diputat provincial i diputat en el Congrés, i també sotssecretari general dels socialistes valencians (2000-2004) i secretari general de la província de València (2012-2017). Els que alguna vegada han pactat amb ell davant congressos, eleccions i maniobres internes en el PSPV-PSOE, a la Secretaria General del qual va optar sense èxit el 2000 davant de Joan Ignasi Pla, destaquen que “compleix sempre fins al final”, encara que, una vegada superat l’episodi, puga buscar altres aliances.
Un exemple d’això últim va ser el congrés dels socialistes valencians del 2012 a Alacant, on Ábalos va entrar com a aliat del secretari general sortint, Jorge Alarte, i va eixir, en efecte, formant part dels perdedors, la qual cosa no va impedir que el seu acord posterior amb el nou líder, Ximo Puig, li permetera mesos després convertir-se en secretari provincial de València.
Aqueixa personalitat partidària, per anomenar-la així, l’ha portada a l’extrem amb Sánchez, a qui va acompanyar a l’octubre del 2016 en el tràngol de la defenestració que va deixar pas a una gestora per a propiciar l’abstenció que, fet i fet, va portar a la investidura de Mariano Rajoy. Mentre el cercle íntim de Sánchez que formaven des dels temps de José Blanco en la Secretaria d’Organització del PSOE Antonio Hernando i Óscar López, deixava clamorosament en l’estacada el secretari general, Ábalos es va mantenir al seu costat.
En les primàries que, contra pronòstic i contra la vella guàrdia del PSOE i el seu aparell, van retornar Sánchez el 2017 a la Secretaria General després de derrotar Susana Díaz, Ábalos va ser quasi l’únic suport orgànic de certa rellevància amb què va comptar el dirigent, ja que la província de València és la segona, darrere de Sevilla, en nombre de militants. Aqueix episodi el va entronitzar com a secretari d’Organització i home de confiança.
Després de la victòria tan sorprenent de Sánchez en la moció de censura contra Rajoy, com era d’esperar, Ábalos formarà part del Govern, del qual sona també com a portaveu. Ho farà en una cartera que li permet mantenir les seues funcions de secretari d’Organització en el partit. Una posició que ja va ocupar abans José Blanco amb José Luis Rodríguez Zapatero en la Presidència. Un precedent del qual Ábalos traurà, sens dubte, les seues pròpies conclusions, mentre fuma un d’aquests cigarrets que no aconsegueix deixar.
Ja ha dit que la situació del PSOE en el Congrés, amb 84 diputats, obligarà el Govern a “compartir molt” i a “parlar molt”. Inèdit en matèria d’obres públiques i infraestructures o habitatge, i no diguem en relació amb les autopistes fallides que trobarà tot just arribe, Ábalos sap bastant de “parlar” i “compartir” . El seu currículum és, en definitiva, la història d’una negociació permanent.
