eldiario.es

9

“Il·lustres intel·lectuals i pensadors diuen avui unes estupideses elementals, des d’un etnocentrisme del qual no són conscients”

“Els  anys seixanta al País Valencià van ser molt intensos i clandestins, s’organitzaven els primers nuclis d’un valencianisme polític i d’esquerres, i el primer partit socialista valencià. Per primera vegada hi havia una consciència d’un espai polític propi, i la feina era nostra perquè no vingueren de Madrid a organitzar-nos la nostra clandestinitat!.”

“Vaig passar d’entendre el món des de la filosofia clàssica a voler entendre’l des de la filosofia marxista. Un dia vaig marxar a Alemanya on vaig treballar en una fàbrica durant dos anys i allà em vaig comprar les obres de joventut de Marx en alemany, la seua obra filosòfica i antropològica, i vaig arribar a tindre un coneixement del marxisme considerable.”

“Ara que la producció científica i literària bona en valencià, el que no tenim és públic lector. I aquesta és la classe de societat on vivim i això té mala solució, mentre els nostres polítics no s’ho prenguen seriosament. Com a tall d’exemple, mira, fa no res han deixat morir un diari digital escrit en valencià com era La veu del País Valencià”.

“He traduït La Divina Comèdia de Dante, que és la base de la cultura moderna, l’Odissea d’Homer, els ciments de la cultura clàssica, i els Evangelis, sobre els quals es construeix la cultura religiosa, i potser quan em moriré trobaré Sant Pere a les portes del cel esperant-me amb un saló preparat per a mi amb una butaca, música de Bach i una bona biblioteca perquè he posat a disposició dels valencians els tres pilars bàsics de la cultura occidental”.

Joan Francesc Mira és un home d’horta cosmopolita, en el seus ulls hi ha una guspira forta de viatges, vida i treballs.

Joan Francesc Mira és un home d’horta cosmopolita, en el seus ulls hi ha una guspira forta de viatges, vida i treballs. Jesús Císcar

Quan arribe veig Joan Francesc Mira recolzat en la paret de l’entrada del Centre Octubre del carrer de Sant Ferran, al cor de València, Jesús Císcar m’ha guanyat en rapidesa i ja està allà xarrant amb ell. Fa anys que es tenen vistos perquè l’ha retratat unes quantes vegades. Els periodistes gràfics acaben coneixent molta gent, quasi més que els periodistes de lletra.

El senyor Mira fuma una cigarreta amb fruïció, és la d’una escapada a València un dissabte de matí en què té l’agenda reblerta: un bon desdejuni, cigarreta, entrevista, reunió... Allà on el veieu, aquest senyor, nascut al barri valencià de La Torre el 1939, o sia que el 2019 va fer 80 anys, és un dels intel·lectuals més destacats del País, d’aquest país incert i de vegades boirós, que tant ens estimem i que tantes vegades ens han negat.

En saludar-nos li confesse que aquest matí estic un poc emboirada -potser pel vi de la nit d’abans- però que anirem fent, i ell, sorneguer, em demana si hi vaig cometre molts pecats, a la qual cosa Jesús li contesta: Home! Això no es pregunta! Esclatem a riure tots tres i jo em reserve el dret a no dir la veritat.

Mentrestant, Jesús comença a disparar instantànies. Des de dins de la llibreria Fan Set observe per una escletxa de l’aparador com el retrata. Guaite sense ser vista: els gestos, els somriures lleus, la conversa quasi sense paraules, aquest diàleg implícit a l’art de retratar.

Joan Francesc Mira pertany a la mítica generació dels anys seixanta, un fornada clau i productiva, plena de personalitats i caràcters excepcionals, com ara Lluís Vicent Aracil, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Vicent Álvarez, Èlia Serrano, Josep Vicent Marquès, Josep-Lluís Blasco, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, entre molts altres. Abans, però, d’arribar a aquella experiència compartida, Mira ja havia sumat diverses vivències i recorregut món amb els seus inicis eclesials, de seminarista amb els escolapis, i sobretot el desembarcament a la Universitat Gregoriana de Roma quan tenia divuit o dinou anys Allà, com ell mateix conta, se li va fer molt difícil mantenir la vocació, mentre observava passejar les joves romanes amunt i avall davant de la Fontana de Trevi i la Plaça Navona. La temptació vivia a Roma.

Des d’aquells anys romans ha plogut molt, però Mira ho recorda avui amb vivor, i li ve a la ment l’ambient internacional universitari que hi va conéixer, un gran contrast amb la València en blanc i negre dels anys cinquanta. “Encara tinc en el cap les lletres de les cançons que cantava amb els companys estudiants nord-americans”, diu, i espontani, com si no res, es posa a tral·larejar My Funny Valentine, una tonada ben americana. Tot seguit, em confessa que en recorda moltes més, i no se n’està de cantar-me-les. No vull pensar què hauria sigut d’aquesta conversa d’haver-nos trobat a les onze de la nit en lloc de les onze del matí i tenir davant un got de whisky en comptes d’un sever cafè amb llet.

Molts anys després de Roma, el senyor Mira també va fer les Amèriques, on va anar un any com a professor convidat. Una vegada allà no s’ho va pensar dues vegades i va creuar els Estats Units d’oest a est en cotxe. Ho conta amb entusiasme, i en aquest punt jo deixe el bolígraf a la taula i me’l mire de fit a fit, vull saber què pensa dels americans. Me l’escolte amb deler i comprove que hi coincidim: “Em van sorprendre els Estats Units –diu– jo hi anava amb els meus prejudicis de progressista i vaig descobrir que era un país ben divers i una gent molt amable i acollidora”.

El senyor Mira ha fet moltíssimes coses: ha estat professor de llengües clàssiques en un institut de Secundària i a la Universitat Jaume I de Castelló,  és assagista, ha teoritzat sobre el tema del país (Crítica de la nació pura, Sobre la nació dels valencians), és antropòleg, és novel·lista, memorialista -en breu eixirà en Proa el segon volum de les sues memòries, Tots els camins-, traductor guardonat (de l’Odissea, de la Divina Comèdia, de l’Evangeli, també de novel·les d’Antonio Tabucchi, Claude Simon o Francesca Duranti), articulista durant anys a El Temps i altres mitjans, president d’Acció Cultural del País Valencià fins fa no res, i darrerament, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ha tocat tantes tecles que només li falta tocar el piano.

En tot cas, encara ens podria sorprendre perquè de vitalitat, no li’n falta. I potser és en part la mesura, la disciplina i l’ordre que va aprendre de ben jove allò que el manté tan actiu. Per això, Joan Francesc Mira comença el dia a la cuina, amb un bon desdejuni i en acabant camina durant una hora i després –confessa- com que és un “infoadicte” fa un repàs, primer per de la premsa internacional: New York Times, Le Monde, La Repubblica, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, la BBC, la CNN. I després per la més propera, com ara La Vanguardia, diario.es, Valencia Plaza, i El Mundo, “per a veure per on van els tirs”, assegura.

Acaba de fer vuitanta anys: ¿Sent vosté que se li han reconegut els seus mèrits i treballs a casa nostra com li agradaria?

Acabe de complir els meus primers vuitanta anys [riu]. [Per molts anys! Li dic. I ja se me n’ha anat del tema.]

Tornem al reconeixement que li deia... Potser la societat valenciana és dura a l’hora de reconèixer res a ningú en vida.

Tenint en compte la classe de país on vivim no m’agrada lamentar-me de res. Si alguna cosa m’ha faltat és per culpa de la societat que tenim on, depenent de la teua ideologia i a què et dediques se’t reconeix poc, però m’és igual.

¿De veres?

Bo, trobe que la meua feina de molts anys té més repercussió a Barcelona que a València. Sense anar més lluny, fa poc a Barcelona, amb motiu del meu vuitanta aniversari, em van preparar un acte mot bonic entre la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans on hi hagué presència política també. Però clar, el reconeixement a casa meua no depén de mi, ni de la meua feina, és la societat valenciana i també, en part, la vida auto marginal per elecció pròpia, però a hores d’ara tant em fa! En tot cas, al País Valencià el reconeixement ha vingut més del món acadèmic que no del món institucional o polític.

Viatgem en el temps. Joan Francesc Mira, un xiquet enmig de l’Horta. ¿Com es veia València des de La Torre als anys quaranta?

València es veia com una cosa remota, igual que es veia des del Cabanyal. Et trobaves més a prop d’altres pobles que de la ciutat. Tenies un peu a l’Horta i un altre a la ciutat, els dos mons alhora, la qual cosa era molt enriquidora.

Joan Francesc Mira és un dels referents intel·lectuals puntals del País Valencià.

Joan Francesc Mira és un dels referents intel·lectuals puntals del País Valencià. Jesús Císcar

I de l’Horta valenciana a Roma, després d’haver estudiat als Escolapis i al monestir cistercenc  d’Iratxe. ¿Va arribar a dur hàbit, quan era seminarista?

Vaig anar a estudiar al seminari dels escolapis després de la mort de mon pare, quan jo era encara xiquet, i aquella pèrdua va ser molt dramàtic. Allà, durant el noviciat, feia vida de monjo, una preparació de la qual estic molt satisfet perquè aquell ritme de vida ordenada i les virtuts de fons que comportava em van durar tota la vida, independentment de la meua creença religiosa. Més tard vaig anar a Iratxe, a un monestir cistercenc a prop d’Estella i allà durant tres anys vaig estar jugant al futbol amb hàbit. I tant que vaig dur hàbit!

I del futbol en sotana a la llibertat de Roma, on va estudiar a la Facultat de Filosofia i Teologia de la Universitat Gregoriana. ¿És allà on perdé la vocació? Convindrà amb mi que sent un jove estudiant plantar-li cara a les temptacions i les seduccions mundanes seria dur...

Aquella era una universitat molt seriosa, la casa mare dels escolapis, al costat de l’emblemàtica Plaça Navona. Allà ens aplegàvem deu o dotze estudiants de tot el món en una residència i una universitat molt internacional. El primer any vaig dur hàbit, el segon, ja no, perquè anava pel meu compte i em vaig buscar la vida. Va ser un temps dur, però també un gran aprenentatge. Quan tanque els ulls i mire cap enrere estic agraït amb aquella vida de monestir i amb Roma, que em van ensenyar a fer front a les dificultats i adversitats de la vida. A la Universitat Gregoriana teníem els millors jesuïtes, recorde un professor de filosofia marxista, un jesuïta amb cara de Lenin. Les classes eren en llatí, que era la llengua vehicular dins de les aules, i cada professor el parlava a la seua manera. Fora de classe parlàvem en italià, tot i que cadascú era d’un lloc. Jo vaig aprendre a parlar el dialecte romanesc i sempre l’he parlat molt bé. Entre els companys que vaig conéixer, recorde molt bé uns col·legues nord-americans -va ser el meu primer contacte amb americans i la cultura americana- que em convidaven a la seua residència i allà cantàvem i tocàvem la guitarra. Era un món molt obert i durant aquells anys vaig covar un amor desesperat per la ciutat de Roma per a sempre.

En tot cas, era un contrast immens amb la foscor dels anys cinquanta a casa nostra...

Passar dels espanyolistes franquistes a la Roma en els anys 1958 i 59 va ser un canvi brutal. Entre altres coses, vaig veure proclamar Papa en Joan XXIII a la Plaça de Sant Pere. Però sobretot era aquell ambient de Roma, jo feia vida al centre, cada dia passava per davant de la Fontana de Trevi. Eren els anys del rodatge de la Dolce Vita.

La Dolce Vita en tots els sentits pel que escolte...

[Joan Francesc Mira riu] i reconeix que era encantador veure passejar les xiques romanes amunt i avall.

I un dia va tornar a casa: ¿Com era el País Valencià que vosté va conéixer en tornar a València als anys seixanta i com és ara?

Simplement, no era. No hi havia país. En tornar em vaig instal·lar de nou a casa, a La Torre, que aleshores era un barri molt apagat. I aviat vaig vindre a viure a València, al barri de Pelai, darrere del Trinquet i davant de la llibreria París Valencia que justament la van obrir vivint jo allà. Hi vaig començar a fer classes particulars de grec, el grec ha sigut durant anys la meua passió i en l’any 65 vaig guanyar les oposicions com a professor de llengües clàssiques en un Institut de Segon Ensenyament a Castelló. Aquells anys van ser molt intensos i clandestins, s’organitzaven els primers nuclis d’un valencianisme polític i d’esquerres, i el primer partit socialista valencià. La feina era nostra perquè no vingueren de Madrid a organitzar-nos la nostra clandestinitat! Per primera vegada hi havia una consciència d’un espai polític propi, una presència pròpia valenciana que no fora una sucursal madrilenya i espanyola, i al mateix temps, vam començar els contactes amb Catalunya.

Aquell grup d’amics i amigues dels seixanta va ser sonat, diria que quasi excepcional, i ben productiu. Noms com ara Lluís Vicent Aracil, Eliseu Climent, Manuel Ardit, Èlia Serrano, Josep Vicent Marquès, Josep-Lluís Blasco, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, i Alfons Cucó, entre altres. ¿Què significa per a vostè el nom d’Alfons Cucó?

Alfons Cucó és l’amic en majúscules. En la vida pots tindre un amor per damunt dels altres i un amic per damunt dels altres. Aquest amic era ell. Quan va morir és com si m’haguera quedat vidu. Alfons i jo vam ser grans amics, va ser un gran company. De joves escoltàvem música francesa: Brassens, Aznavour, escoltàvem les seues cançons i les cantàvem. De Brassens en recorde la Chanson pour l’auvergant.

L’antropòleg i escriptor, que acaba de complir vuitanta anys, du una vida ordenada: cada matí camina una hora i llegeix la premsa d’arreu del món durant dues hores.

L’antropòleg i escriptor, que acaba de complir vuitanta anys, du una vida ordenada: cada matí camina una hora i llegeix la premsa d’arreu del món durant dues hores. Jesús Císcar

¿I ha passat vostè també de voler “Comprendre el món” a no entendre res, com digué Cucó?

Jo, per la meua part, vaig passar d’entendre el món des de la filosofia clàssica a voler entendre’l des de la filosofia marxista. Un dia vaig marxar a Alemanya on vaig treballar en una fàbrica durant dos anys i allà em vaig comprar les obres de joventut de Marx en alemany, la seua obra filosòfica i antropològica, i vaig arribar a tindre un coneixement del marxisme considerable. De fet, entre el que m’havia ensenyat aquell professor jesuïta i el que vaig llegir, vaig arribar a entendre prou el marxisme, després ha evolucionat com ha evolucionat. Ara bé, jo no tinc cap teoria general. L’antropologia social a mi m’ha ensenyat a observar i mirar i comparar amb perspectiva. Per a mi la nostra història contemporània comença en els grecs, i quan pense en comprendre el món em dic: ¿però quin món, quin és eixe món, quin és el món contemporani avui, Àfrica, l’Índia? Trobe que il·lustres intel·lectuals i pensadors diuen avui unes estupideses elementals i apliquen conceptes sense pensar a què els apliquen, des d’un etnocentrisme del quan no són conscients, en part, per la falta d’interés que tenen per altres realitats. A mi l’antropologia m’ha donat la capacitat d’entendre realitats completament diferents de la meua, observar la vida d’altres i entendre les mentalitats i les actituds, interpretar-la i comparar-la. Explicar ja m’és igual.

Realitats que potser altres no veuen o ignoren, insinua...

A veure, els socialistes només es preocupen de l’art contemporani, i l’art contemporani és la producció d’un grup molt reduït de la societat que ho ha transmet a les seues obres. En canvi, l’etnologia posa els ulls en l’art del poble, són les produccions culturals del poble, materials i immaterial: vestits, eines, contes, cançons, creences. Per exemple, l’utillatge que feia servir un poble ens parla de la seua capitat d’adaptació i ens mostra la seua delicadesa estètica. És una creació amb un valor estètic, i això no els interessava als socialistes. Els objectes materials amb valors estètics els importava una merda a Ciprià Císcar i a Joan Lerma. Lerma era un terròs absolut, Císcar no tant, però Lerma era un home que hauria d’haver treballat en una funerària. Era el pitjor que ens podia passar als valencians, un home que escoltava Concha Piquer en el cotxe.

Vosté ha dit: «som memòria» «Recorde; per tant, existesc». L’art d’evocar i fer memòria és clau en la literatura, vostè el va practicar en El tramvia groc (2013), i ara, de nou en Proa, podrem llegir-ne la segona part: Tots els camins. ¿Se sent més a gust recordant o fent ficció?

Tots els camins parla des de la mort del meu pare fins a la mort de Franco. Escriure memòries són hores de feina i patiment fins que sents que flueix, que t’ix bé o et sents satisfet amb el que has escrit. La memòria implica fer una projecció cap enrere, demana un esforç interior i una honestedat per tal de recuperar allò que ni sabies que existia, coses que queden amagades. I posar tot això en paraules és molt difícil. Una vegada ho tens en el cap et dius: ¿I ara com ho faig? ¿Què pretenc: una simple descripció o vull transmetre-ho al lector?

¿Vostè és lector de memòries?

No en tinc moltes, però les poques que tinc i he llegit, les admire: Nabokov i Parla, memòria, Margarite Yourcenar, i El laberint del món, o La llengua salvada d’Elias Canetti són els meus referents. Canetti, que és jueu d’origen sefardita, el seu nom originari o remot era Cañete, i forma part d’aquella cultura centre europea tan rica i interessant que vivien entre tres o quatre llengües i que va desaparèixer amb l’arribada del nazisme. Realment jo els admire, eren una cosa única, després van anar dispersant-se pel món. I de Yourcenar et diria que quan la llegeix, m’encenc i em demane: com pot escriure tan bé, una prosa tan bella! I em fa enveja. En tot cas, per a mi la gran narrativa del segle XX és la narrativa nord-americana. Saul Bellow el número u, llibres com ara Him With His Foot in His Mouthand Other Stories

Com que parlem de memòria li vaig a demanar que rescate una imatge d’infantesa, allò que recorda amb més plaer i tendresa i li evoca un somriure quan hi pensa.

Quan acompanyava el senyor Manolo amb el seu cavall per l’horta a entaular, a desfer els terrossos i aplanar. Recorde una fusta llarga, la terra fina que et passava per damunt dels peus i el senyor Manolo blasfemant amb el caliquenyo a la boca i l’olor de la suor del cavall. L’horta de València és un prodigi estètic, amb la terra tan prodigiosament treballada, en el sentit físic. És d’una perfecció absoluta, i per sort, encara en queden trossets, a Alboraia. Tinc amics que no entenien per què les hores de feina afegides a la terra només per a fer-ho bell i bonic. I la qüestió és que potser així quan el veí que s’ho mira, es quede embadalit i senta certa enveja també. És un plus de treball per a buscar la bellesa, la perfecció, l’admiració. En realitat és una feina rigorosament inútil, i és un misteri el perquè la fan. I haig de dir que això només ocorre a l’horta al voltant de la ciutat de València, no ocorre ni a Castelló, ni a Múrcia ni a la Safor.

[M’admira com s’apassiona parlant de l’Horta i no puc estar-me de confessar-li que un dels majors plaers per a mi és passejar al sol mentre contemple uns carxofars o uns camps de cebes, així que ja tenim unes quantes complicitats: els viatges pels Estats Untis, Nabokov, Canetti i l’Horta].

¿I de la joventut, quina imatge en rescataria?

Les passejades nocturnes per València amb Manuel Ardit, Lluís Aracil i Alfons Cucó. Conversàvem durant hores i hores, sense parar. Llegíem Sartre, els existencialistes, parlàvem de la vida i de la mort, de la política. Alguns anaven a París i en duien llibres que tots llegíem. Recorde com si fos ara tots quatre asseguts al voltant de la font de la plaça del Correu Vell, als costat de l’església de Sant Nicolau, mentre parlàvem de tota cosa cognoscible. Si tanque els ulls, veig aquella imatge de converses d’”intel·lectualillos podrits” [I li ve un somriure ample al rostre].

¿Què és allò que més ha apreciat sempre en els meus amics?

La capacitat de connectar, de comunicar, la confiança i la lleialtat. La sintonia per a poder vibrar en la conversa. Tenir interessos semblants, un enteniment. Amb Alfons Cucó no necessitava intèrprets, ja sabíem tots dos el que volíem dir.

Vosté ha dit en alguna ocasió que els valencians hem aconseguit «reconstruir la cultura moderna, sobretot la cultura escrita en la nostra llengua». ¿Què no hem aconseguit, doncs?

Hem aconseguit allò que fins als anys seixanta semblava impossible. En terrenys com ara la sociologia, l’antropologia, la filosofia, la literatura, hem aconseguit una producció escrita i editada en valencià. Això en els anys trenta, quaranta i cinquanta pareixia una fantasia. No existia una prosa humanística en la nostra llengua, ni els escriptors valencians s’havien preocupat per la reconstrucció d’una cultura moderna. El que ocorre és que, ara que la producció és bona, el que no tenim és públic lector, proporcionalment al que hauria de ser. I aquesta és la classe de societat on vivim i això té mala solució, mentre els nostres polítics no s’ho prenguen seriosament. Com a tall d’exemple, mira, fa no res han deixat morir un diari digital escrit en valencià com era La veu del País Valencià.

L’aportació de Joan F. Mira a la cultura catalana des del País Valencià és aclaparadora. Novel·les com Borja Papa perduraran, igual que les traduccions dels clàssics, o alguns assajos.

L’aportació de Joan F. Mira a la cultura catalana des del País Valencià és aclaparadora. Novel·les com Borja Papa perduraran, igual que les traduccions dels clàssics, o alguns assajos. Jesús Císcar

No el percep molt optimista. ¿Com veu el panorama literari i cultural valencià d’avui? ¿Té futur la cultura catalana?

Primer que res hi ha una idea clara, i és que t’has de creure el teu país. La pàtria és el patrimoni físic, ambiental, cultural, literari, lingüístic, artístic. Crec que el tema de la llengua, l’actitud davant de la llengua, és patètic. Encara no li he escoltat dir a Ximo Puig que el valencià és la nostra llengua i punt, perquè si ho diu no li agradaria a certs sectors. En canvi, és molt bonic això de ser bilingües i tenir dues llengües. Per no parlar de la vicepresidenta. A Mónica Oltra sembla que li han prohibit dir País Valencià.

Vostè ha estat President d’Acció Cultural del País Valencià durant molts anys. Ara en ve el relleu.

Sí, me’n retire. He estat vinculat a Acció Cultural, dins del grup dirigent, des dels inicis, abans que existiria Acció Cultural com a tal. Era la meua guerra externa, la del servei públic. Volia fer alguna cosa positiva pel meu país i trobe que el balanç és irregular, perquè no només compta el que fas, sinó sobre quina societat has treballat i en quines condicions, que en el nostre cas eren les que havia heretat la societat valenciana en els anys seixanta. Fins aleshores, ningú es prenia la llengua del país seriosament, ni tan sols la Renaixença. La gloriosa llengua, que la conservaven tant, tant que no la usaven per tal que no es desgastés.

Es percep vosté com un mestre a qui li agrada guiar els passos dels més joves...

No és la meua auto definició.

¿Quin són els grans reptes de la traducció de literatura? Vostè que ha dedicat part del seu temps a traduir.

No sabria dir. Jo no em considere un traductor, he traduït algunes coses per encàrrec, com és el cas d’El tramvia de Claude Simon per a Bromera. Un autor que Josep Gregori sabia que a mi m’agradava molt, perquè els seus llibres semblen punt de ganxo, de tant delicats i ben traçats. I quan m’ho va proposar, hi vaig posar una condició: “la traduiré, però a mi em pagaràs el doble del que pagues habitualment” [I ho recorda curull de convenciment i amb un somriure].

¿I hi va acceptar?

I tant!

No hi ha dubte de què vostè és un bon home de negocis. I la resta de traduccions, algunes reconegudes amb premis, ¿li van eixir a compte?

En el terreny personal han estat molt satisfactòries. Trobe que he traduït els tres pilars de la cultura occidental: La Divina Comèdia de Dante, que és la base de la cultura moderna, l’Odissea d’Homer, els ciments de la cultura clàssica, i els Evangelis, sobre els quals es construeix la cultura religiosa moderna. La qüestió és que per a traduir convé haver interioritzat la llengua de jove, i en el cas de La Divina Comèdia, jo ho havia fet amb l’italià, que el coneixia molt bé. Per a traduir bé la llengua t’ha de resultar familiar interiorment i poder traslladar-ho a la llengua nova mantenint el to lingüístic original. Per exemple, la traducció castellana que en va fer Ángel Crespo de la Divina Comèdia és un Dante passat per Góngora. No arribes a saber què deia Dante. O en el cas de l’Odissea traduïda per Carles Riba, era l’Odissea de Riba, no la d’Homer. I Homer era un poeta popular que el recitaven els rapsodes. Jo he estudiat el grec des dels quinze anys i l’he ensenyat i treballat tota la meua vida. Per a mi tant el grec com l’italià són llengües que les tinc interioritzades des de jove, no estudiades posteriorment.

Crec que quan m’arribe el dia trobaré Sant Pere a les portes del cel esperant-me amb un saló preparat per a mi amb una butaca, música de Bach i una bona biblioteca perquè he posat a disposició dels valencians els tres pilars bàsics de la cultura occidental.

I ja posats, que li deixen un gotet de whisky i aigua sobre la tauleta.

No estaria malament.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha