eldiario.es

9

Caràcters, Mètode, L’Espill i Pasajes: les revistes de la Universitat de València

Més enllà de les publicacions estrictament acadèmiques o d’investigació, farcides de notes i referències, i que empren un llenguatge especialitzat, les revistes culturals acompleixen una funció bàsica, insubstituïble: promoure el debat públic i afavorir la difusió social del saber i el coneixement. La Universitat de València pot mostrar-se legítimament orgullosa de comptar amb algunes d’aquestes revistes, que gaudeixen d’un ampli reconeixement i valoració dins i fora del país. Tinc a la vista els darrers números publicats de Caràcters, Mètode, L’Espill i Pasajes, i de veritat que fan goig. Cadascuna en el seu estil i amb la seua personalitat, perquè una revista ha de tindre una personalitat marcada: no és una mera plataforma per publicar, un aparador. Ha de tindre nervi, intensitat, un guió ben fixat del que vol i pretén, si la seua aposta és fer una aportació cultural substancial.

Al costat de les funcions bàsiques de docència i recerca, la Universitat té també una responsabilitat cultural gens negligible. La Universitat és un focus de coneixement i de cultura, i habitualment -sobretot les universitats més antigues- compta també amb un patrimoni històric que ha de preservar i difondre socialment. La Universitat de València, per exemple, que no fa tant celebrà els seus Cinc Segles d’existència, disposa d’un patrimoni bibliogràfic, artístic, arquitectònic i material (objectes, instruments i aparells antics) d’un valor extraordinari. El tracta amb dedicació i molta cura. La Biblioteca Històrica és un dels seus tresors. D’altra banda, i entre moltes altres coses, manté el Centre Cultural de La Nau que proposa un seguit d’activitats de tota mena -debats, conferències, exposicions, recitals, concerts- que aporten molt a la vida cultural ciutadana.

En aquest context de contribució cívica i cultural s’emmarquen aquestes revistes singulars. Caràcters és una revista de llibres i de cultura que passa pel sedàs de la crítica el conjunt de la producció literària en llengua catalana. Conté un gruix de ressenyes, però inclou també entrevistes, articles de fons, columnes, i unes pàgines centrals dedicades a autors vius que constitueixen a hores d’ara l’arxiu més extens i de referència dedicat als nostres escriptors i escriptores. Unes pàgines, per cert, patrocinades per la Institució de les Lletres Catalanes. El darrer número publicat, el 83, que acaba d’aparèixer, les dedica a l’escriptor i autor teatral valencià Pasqual Alapont. En un panorama de silencis i menyspreus, Caràcters és una finestra oberta a la literatura i a la cultura de les terres de parla catalana. Fa un paper insubstituïble de connector, una funció especialment valuosa que els escriptors reconeixen i saben valorar. Podria anar a més, si comptava amb la plataforma digital escaient, imprescindible en l’època actual.

Mètode, per la seua banda, és ben coneguda com a revista de difusió de la investigació i com a baluard de la cultura científica en general. El darrer número dedica un monogràfic a la biotecnologia i, més en particular, a la comunicació dels resultats, els avanços i els reptes d’un camp de coneixement que incideix directament en allò viu, incloent el vivent humà, i que genera perplexitats i dona peu a sensacionalismes. Calibrar com s’ha de comunicar la possibilitat de l’edició genètica, per exemple, té molt de sentit, per a esvair supersticions i mitologies pseudocientífiques, però també per a posar als ciutadans en guàrdia, armats de coneixement, davant els reptes que sens dubte planteja. Mètodeinclou més coses: pàgines molt valorades de naturalisme, apunts d’història de la ciència, entrevistes amb científics, i articles diversos. La ciència i el seu entorn n’és el tema. I els destinataris tots aquells que s’interessen, en la docència i el món de la comunicació, o com a lectors corrents, per assentar la cultura científica entre nosaltres. Això, en la nostra llengua, i des de fa ja 97 números, té una importància difícil d’exagerar.

En un altre pla, L’Espill és una revista de cultura i pensament crític que ha arribat al número 58 en la segona època, iniciada el 1999 quan va ser assumida per la Universitat de València després d’un parèntesi en què s’havia deixat de publicar. Entre 1979 i 1991, dirigida per Joan Fuster, va fer un gran paper de ressenya i síntesi de la cultura humanística generada al País Valencià. La cultura seriosa passava per aquesta revista, com es pot veure fàcilment repassant els seus números antics, que es troben digitalitzats. En la segona època ha guanyat densitat i ha incorporat registres nous, en funció d’unes necessitats que ja no eren les mateixes. Avui és un referent insubstituïble en el camp de les revistes culturals i de pensament, no tan sols en català. Forma part de la xarxa europea de revistes culturals Eurozine. I és l’única en aquesta llengua que en forma part. (Per cert, que aquest gran aparador virtual amb seu a Viena, denota -amb les desenes de capçaleres que en formen part- la vitalitat de les revistes culturals a Europa.)  El número 58 inclou un ampli dossier sobre la precarització de les capes mitjanes coordinat per dos joves sociòlegs de la Universitat de València, Sandra Obiol i Antonio Santos. Un gran tema, el moll de l’ós de les transformacions socials recents, tractat ací amb rigor i bona informació, però amb voluntat d’arribar a un lector general, no especialitzat. L’Espill ha publicat centenars d’aportacions d’autors diversos, de l’àmbit valencià o de fora, sempre des d’un prisma de coherència i en funció d’un projecte gens improvisat. Inclou també traduccions, per obrir horitzons i recuperar textos importants. En aquest número, per exemple, se’n troba un d’una significació extraordinària: les tesis “Sobre el concepte d’història”, de Walter Benjamin. Autors com Rob Riemen, Richard Wolin o Neville Alexander comparteixen pàgines amb Zira Box, Manuel Peris, Francisco J. Goerlich, Rafa Castelló, Francesc Pérez Moragón, Ernest Garcia o Vicent Pitarch. Darrerament ha modernitzat i millorat la maqueta i ha incorporat una secció dedicada a un artista contemporani, amb resultats més que satisfactoris. L’Espill gaudeix d’un ampli reconeixement i té un ressò (interior i exterior) que va molt més enllà de la seua tirada en format paper. Manté una web (www.uv.es/lespill)  on s’hi pot trobar molta informació i els números anteriors en obert.

Finalment, Pasajes és una revista d’intervenció en el pensament contemporani, que ha tractat una gran varietat de temes relacionats amb aspectes socials, polítics, històrics o del món de les idees en general. L’ús polític del passat o de les representacions del passat, la problemàtica de les relacions entre història i memòria, han estat alguns dels seus grans temes, que l’han convertit en una publicació de referència sobre aquesta problemàtica. Però el seu ventall d’aportacions va molt més enllà. Si el número anterior dedicava un dossier a l’Amèrica de Trump, amb articles que aprofundien en les claus d’un fenomen inquietant, el número actual, el 54, incorpora un monogràfic sobre un tema crucial: “Rompiendo el silencio: infancias amenazadas”. Qualsevol persona interessada, qualsevol professional dels mitjans de comunicació, qualsevol estudiós d’una qüestió que presenta sovint dimensions tràgiques, trobarà en aquestes pàgines materials de qualitat, amb la garantia i el rigor d’una publicació universitària. Els infants en les guerres, els xiquets perduts i abandonats als barris marginals, els nens refugiats, els xiquets que emigren sols, i més aspectes de les amenaces que pateixen els menors en un món no tan plàcid com voldrien les visions edulcorades, hi són tractats en profunditat. Un món gens plàcid, en efecte, que Pasajes ha anat sotmetent a escrutini número rere número en les seus múltiples dimensions. Tots els seus continguts es troben avui en obert (http://pasajes.uv.es) i constitueixen una aportació de primer ordre al patrimoni intel·lectual de la Universitat de València. Un patrimoni obert al públic a través del “Repositori” institucional, vertader catàleg, arxiu i “cova” immensa farcida de tresors que la Universitat, conscient de la seua responsabilitat social i cultural, posa a disposició del públic.

Cada revista és un món i té la seua personalitat molt marcada, com apuntava adés. Ha de ser així, ha de perfilar amb nitidesa el seu projecte i la seua aportació, conscient de les necessitats i expectatives del seu públic objectiu. El ressò d’aquestes publicacions s’escampa per l’ampli món a través de la lectura i dels contactes diversos, les referències escrites o comentades, les citacions, les evocacions i també -i actualment sobretot- les xarxes socials. Centenars, milers d’autors han passat i passen per les seues pàgines. S’adrecen a públics diferenciats, tot i que probablement en part coincidents. Traspassen les nostres fronteres. I de pas porten el nom de la Universitat i de València, lligat a una aportació positiva, més lluny i més enllà. Però sobretot fan una contribució rigorosa i decidida a la cultura en general, i a la nostra cultura en particular. En un país tan abandonat i castigat en aquest aspecte, durant dècades, en el passat i també -per desgràcia- en èpoques ben recents, l’aportació que fan les revistes de difusió cultural de la Universitat de València -editades en tres dels casos per Publicacions de la Universitat de València http://puv.uv.es és especialment digna de consideració. Un motiu d’orgull legítim, em permetria dir, i em sembla que no exagere ni un pam.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha