eldiario.es

9

Lectures de temps

És significativa la dada. L’aparició de llibres que capten l’interès, en la nostra llengua, és persistent. Diria que creixent. Com “el rayo que no cesa”, per dir-ho en castellà. En l’àmbit de l’assaig, en el sentit més ampli del terme, també. L’apreciació segons la qual la llengua catalana és, de les que no tenen el suport d’un Estat, la de més projecció cultural em sembla pertinent i certa. Una vella aspiració de la Renaixença -la “independència literària”- s’ha acomplert, si més no. Malgrat dèficits, insuficiències, precarietats, persecucions i entrebancs. A pesar de les amenaces ambientals i els períodes d’excepció que, històricament, han estat quasi la norma... El català/valencià mostra una sorprenent vitalitat cultural.

No s’explicaria, si no fos així, la publicació simultània d’obres com les que comentaré tot seguit. Obres d’estils i orientacions certament diversos que, en conjunt, remeten a un entrellat cultural dens, ric, ramificat. Seria el reflex d’una cultura dinàmica, sí, però que -per raons ben conegudes- no acaba de trobar el ressò públic i l’accés al contingent de lectors que seria just, necessari i escaient: al ple domini de la terra, que deia el poeta Salvador Espriu. Un altre dia aprofundirem en aquesta qüestió.

Per descomptat que el rerefons d’aquesta problemàtica és objecte d’anàlisi i discussió permanent d’ençà de molt de temps. L’estiu de 1967, per exemple, es va reunir a casa de Baltasar Porcel, a Vallvidrera, prop de Barcelona, un grup d’intel·lectuals per debatre sobre les perspectives de la cultura catalana. Una reunió en la qual varen participar Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i el mateix Porcel. La idea era fer, durant dos dies, debats focalitzats sobre els grans problemes: l’actitud de l’intel·lectual davant la cultura pròpia (replegament o internacionalisme); llengua i cultura; la realitat cultural diferenciada a Catalunya, el País Valencià i les Illes; la relació amb la cultura espanyola; la projecció sobre la pròpia societat, professionalització de l’escriptor i els mitjans de comunicació de masses. Un temari complet, amb qüestions i problemes que encara consideraríem oberts avui. No caldrà subratllar massa l’interès que té comprovar què pensaven i com es manifestaven els intel·lectuals esmentats, de tant de pes en el panorama d’aleshores, i en els anys a venir, en un moment com aquell, encara en ple franquisme. Ara s’ha publicat el contingut d’aquelles converses al volum Debat sobre [la] cultura catalana (L’Avenç), a cura i amb un pròleg explicatiu de Jordi Cerdà Subirachs. Una recuperació oportuna i del màxim interès, diria que apassionant, que suggereix reflexions sobre el procés històric recent i que permet fer comparacions sempre profitoses entre l’ahir i l’avui. Les veus en directe de patums com Fuster, Ferrater Mora, Molas o Castellet hi ressonen. Baltasar Porcel encara no era una patum, només tenia trenta anys. I després es va dispersar bastant, amb una trajectòria erràtica (de l’anarquisme teòric al pujolisme pràctic), però diu coses interessants i hi va fer d’amfitrió i organitzador.

També és una recuperació oportuna, per altres conceptes, el volum Classe obrera i qüestió nacional (Institució Alfons el Magnànim), que fixa un text elaborat per Germania Socialista i editat ara a cura de Vicent Galiana i Andrés Gomis, amb un estudi complementari de Xavier Ferré i Trill. Germania Socialista -una petita formació fundada per Josep Vicent Marquès i Damià Mollà-  fou un grup singular. Aquest text, que tracta d’analitzar la qüestió nacional valenciana des d’un prisma marxista, és del 1970, més o menys. Si es descodifica el llenguatge d’època, el lèxic d’un temps llunyà marcat pel maig del 68 i un estrany reviscolament del marxisme i el leninisme, diu coses interessants. Sobre el País Valencià i la seua condició nacional. Un encert haver-lo recuperat, com a document i pel seu interès intrínsec. A Germania Socialista hi havia debat, era un “grup de treball polític”, que no un “grup polític”, i això marcava bastant -a més del “factor subjectiu”-  l’abast i els límits de la seua irradiació. Xavier Ferré retrata amb encert què fou aquell grup, però caldria encara un estudi a fons. Hi va passar molta gent que després ha tingut trajectòries diversificades. En aquest escrit es nota l’aportació de Josep Vicent Marquès i de Vicent Martí. Un episodi menor de la història recent, però no insignificant. Ben al contrari.

L’erosió, d’Antoni Martí Monterde, per la seua banda, és una mena de llibre de viatge i de dietari alhora, que es va publicar el 2001 a Edicions 62 i que ara -fora de circulació durant molt de temps- ha estat reeditat per l’editorial Minúscula, de Barcelona, a la col·lecció Microclimes. Un altre encert, i dels grans, que cal agrair a l’editora Valeria Bergalli, que ens regala llibre rere llibre lectures cabdals de la literatura internacional, amb especial èmfasi en la literatura de l’est europeu, dels escriptors de Trieste, llibres de viatges sui generis, textos oblidats, autors fonamentals (com Joseph Roth, Dacia Maraini i tants altres), clàssics i contemporanis. L’erosió és una visió personal de Buenos Aires i alhora la rememoració del que tot un seguit d’autors -Santiago Rusiñol, Witold Gombrowicz, Julio Camba, Ramon Gómez de la Serna, Josep Pla, Ortega y Gasset, Rafael Dieste-  han escrit sobre aquesta ciutat immensa i extremadament literària, la ciutat dels cafès i de les llibreries, una prolongació europea “en un altre país”, que és una manera de dir en un altre món. Una ciutat fascinant,  amb editorials com Sur (que era també una revista a la manera de la Revista de Occidente) i Sudamericana, o Eudeba, i escriptors com Borges i les germanes Victoria i Silvina Ocampo, una metròpoli pròxima i alhora distant. Identitat i alteritat. Copsar-la no és fàcil, i Antoni Martí Monterde -un autor en plena producció de llibres sensacionals- és capaç de reeixir i bastir un llibre de literatura d’idees que captura la imaginació del lector. L’autor -professor a la Universitat de Barcelona, nascut a Torís el 1968, especialista en Literatura Comparada-, assagista i erudit, aprofundeix en la vida cultural i social, i els paisatges infinits, de l’Argentina, però de tant en tant torna mentalment a València i Barcelona, i inclou una increïble ponència sobre literatura i crítica que va escriure a mà en un cafè de Buenos Aires... Un veritable homenatge a una ciutat tan literària com Buenos Aires, sense perdre en cap moment, i això és important, el sentit històric i l’esperit crític.

Hi ha més llibres que sol·liciten la nostra atenció aquesta tardor que ja és hivern i que, després de les eleccions del 10 de novembre, s’ha refredat considerablement.

Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans (Afers), de Ferran Garcia-Oliver, per exemple. Què en diríem? Un historiador medievalista competent i bon escriptor s’apropa a la realitat concreta dels jueus a les terres de parla catalana. Són 374 pàgines, avalades per la recerca d’arxiu i el bon criteri, que aprofundeixen en una història d’animadversió, però també de contactes i simbiosi. Diria que és una gran aportació al coneixement del passat. D’un passat complex i traumàtic. ¿O caldrà recordar l’assalt al call de València el 1391, que en determinà la desaparició, les prèdiques xenòfobes de Sant Vicent Ferrer, l’expulsió del 1492 o la tasca inclement i martiritzadora de la Santa Inquisició fins entrat el segle XIX? Aviat és dit... Ferran Gracia-Oliver ha fet una aportació substancial a una història poc coneguda. Els jueus varen deixar un gran buit en la nostra societat... Serà rebuda com cal? No crec. La societat valenciana no suporta la visió crítica del seu passat. Uns per superficials i moderns o postmoderns, altres per reaccionarisme i incultura coriacis. Tots per indiferents. En fi...

Per la seua banda, la meritòria editorial Balandra ha publicat Les petjades del temps. Memòries, de Rosa Serrano. Una veritable joia. Un llibre ben editat, en el qual Rosa Serrano explica els seus orígens i la seua trajectòria, de manera amena i honesta. Mestra, pedagoga, editora, feminista, dona de cultura, fundadora de l’Escola Gavina i de l’editorial Tàndem, activista de la UDPV en l’època de la transició, escriptora, membre del Consell Valencià de Cultura, de Valencians pel Canvi, d’Escola Valenciana... Rosa Serrano és tot un referent cívic i cultural que ens enorgulleix com a ciutadans i com a valencians. Però és molt més, és una persona planera i d’una humanitat desbordant,  generosa i compromesa, que es mereix amb escreix les distincions que darrerament li plouen...

Finalment, Pruna Llibres -una editorial que té una cura extrema dels llibres que edita- ha publicat Miquel Grau 53/1977, de Llum Quiñonero. Un llibre emocionant, que explica moltes coses sobre com va funciona realment la tan exalçada transició al País Valencià, i en aquest cas a Alacant. L’assassinat de Miquel Grau un dia de 1977. El seu context familiar i polític. El seu compromís. El malaurat judici de l’executor. La lenitat d’una justícia procedent directament del franquisme...  Som d’on venim? En part sí. ¿Ens estranya ara el resultat electoral del 10 N? ¿El fet que el feixisme amagat haguera hibernat al si de formacions  anomenades constitucionalistes? Tot té la seua lògica i la seua explicació. Aquest llibre, d’autoria col·lectiva, ens retorna a un temps idealitzat, però no tan plàcid com es predica. A Miquel Grau -i podíem haver estat qualssevol- li va costar la vida.  Un llibre que ensenya moltes coses: de lectura imprescindible.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha