Escriure per a entendre què (ens) passa

Hui fa just un any, el 28 d'octubre de 2015, vaig començar a escriure aquesta columna. Des de llavors he publicat, amb periodicitat quinzenal, sobre les temàtiques més diverses: eleccions, cultura, feminisme, laïcisme, memòria històrica, lluita contra la corrupció... Si una cosa intente, abans que res, és no repetir-me; si alguna cosa em fa por, és la vacuïtat. Després de 25 entregues, estic raonablement satisfet i amb ganes de seguir pitjant les tecles a pesar del pànic al full blanc que alguna vegada m’ataca. Escriure s’ha convertit, d’alguna manera, en la meua manera de comunicar-me amb el món: gent que abans em seguia per les meues intervencions parlamentàries ara ho fa pels meus articles.

Reconec que, per a escriure amb una certa perspectiva, ha estat un avantatge quedar-me fora de la primera línia política. Els temps són uns altres, menys accelerats, més aptes per a l’anàlisi i la reflexió crítica. Canvien també els temes i els enfocaments: l’obsessió per la política –per no dir el politiqueig– deixa passar la preocupació per les polítiques, això és, les respostes concretes que des de l’àmbit públic es poden donar als problemes de la societat. No és una diferència fútil, i per això els anglosaxons distingeixen entre politics i policies. Els valencians hem pogut comprovar en carn pròpia que no és el mateix fer política amb la llengua que política lingüística, política amb RTVV que política audiovisual, política amb el territori que política territorial. I quanta falta ens fan aqueixes polítiques!

Una altra carència important que patim al nostre país és de literatura política. En qualsevol llibreria podem trobar fàcilment un bon nombre de publicacions sobre qualsevol assumpte de l’actualitat política estatal o internacional, però sobre un fet històric tan rellevant com el canvi al País Valencià fins ara només n’hi havia una: Botiflers!!, el llibre que em va publicar l’editorial Balandra fa també poc més d’un any. Afortunadament, ara ja en són dos, perquè acaba d’eixir El despertar valencià, una magnífica anàlisi del periodista Víctor Maceda, que dóna les claus polítiques, socials i culturals tant dels vint anys d’hegemonia del PP com de la seua derrota en les eleccions del maig de 2015. Molt recomanable.

Borges va dir que som el que som pel que llegim. I Fuster, que llegir és comprendre els altres i a un mateix. Podríem preguntar-nos llavors com és i com es comprén el poble valencià amb un índex tan baix de lectura. Afortunadament, en els últims temps van sorgint noves iniciatives editorials que contribueixen a agitar el debat públic amb la paraula escrita i, també a poc a poc, es van guanyant espais de visibilitat com la Plaça del Llibre celebrada el cap de setmana passat a València. Ara cal que els lectors estiguem a l’altura, perquè continuem necessitant llegir per a saber què (ens) passa. I alguns, escriure per a tractar d’entendre-ho.