Líders carismàtics

Les societats formades per ciutadans lliures, informats, que tenen opinió i exerceixen un activisme crític, aquestes no necessiten líders carismàtics. La societat espanyola és una societat madura. Per més que les estratègies de màrqueting, la propaganda política i els mitjans s'encaboten a personalitzar els projectes polítics posant-nom i cara, la política no hauria de tenir cara ni estar manejada per líders, sinó per idees. Però no és fotogènic l'anonimat i les idees no són mediàtiques. Per això, aquí van un parell d'apunts. Els líders són obsolets o, el que és pitjor, si perviuen es converteixen en tirans. L'acció política com a projecte d'intervenció social no hauria de fonamentar-se en el carisma de les persones, sinó en l'autenticitat de les idees, unes idees que es debaten, es tradueixen en programes d'acció i en actes de govern. Els líders carismàtics són petris i incombustibles, i després de seduir les masses acaben per esdevenir messiànics. Tot un risc, perquè el món està ple de messíes i líders carismàtics que, amb el pas del temps, han acabat com el retrat de Dorian Gray. Les finances i els vots construeixen lideratges, efímers herois amb peus de fang, apel·lats a la redempció. Menys poder tenen per construir idees. Revisen, si més no, el grapat de líders carismàtics que van poblar el parlament espanyol a finals del segle passat i entendran a què em referesc. El temps no s'atura, és implacable; els líders si. Al final les idees i els temps passen per sobre dels que els posen rostre, les debaten i les posen en pràctica. La història està plena de messies salvadors que van acabar sent poderosos gurus aferrats al poder, vulnerant les lleis i manipulant a les masses. Revisen la geografia política i es sorprendran. El populisme genera adhesions emocionals que enfosqueixen la raó crítica, i els gurus alliberadors acaben imitant l'artefacte sectari: els nostres davant els altres, els fidels davant els pagans, l'adhesió enfront de la crítica. Bon partit va treure d'això el nazisme, el franquisme, el peronisme, l'estalinisme, el sandinisme, el bolivarisme i un llarg etcètera. No m'agrada l'olor d'alguns messies de la política espanyola, perquè el populisme de masses aclamant al líder sempre acaba generant tiranies amb coartada, llibertats amb carnet, dictadures en nom del poble. El líder carismàtic té perfil messiànic i rerefons religiós.

La nostra democràcia té dos trets preocupants: un és la personalització de les idees mitjançant el lideratge partidista. El que representa com a plataforma política un partit conservador, socialdemòcrata, feixista o revolucionari hauria d'estar més enllà de qui ostenti en un moment donat la seva direcció o lideratge.

El segon tret negatiu és la professionalització dels cortesans, joves o vells que han fet de la política, des de la seva més tendra joventut, una professió, és a dir un modus vivendi, una forma de vida i de salari dins de les institucions i els partits . Aquesta política d'assalariats és una estafa, que expulsa la intel·ligència, la crítica i als que, desinteressadament s'acosten per lluitar per una idea o un projecte. Els càrrecs polítics a tots els nivells (també els líders carismàtics) haurien de gaudir del càrrec un màxim de temps per així evitar aquests efectes col·laterals. Manuela Carmena o Ada Colau han estat i són víctimes de l'statu quo: molesten als líders messiànics i als assalariats de la política. Són polítiques de pas al servei de les idees i del compromís activista. Llàstima, perquè així com están les coses qui guanya és qui defensa interessos i salaris, i perd la política i la ciutadania.