eldiario.es

9

La dignitat d’Idomeni, la dignitat de les oblidades

Les costures de la UE van esclafint per Idomeni. Idomeni com a símbol d’una Unió econòmica que, desposseïda de vestidures bonistes, es comporta com el que és, un mercat sense Estat capaç de comerciar amb tot, fins i tot amb les vides humanes. Idomeni com a evidència d’una integració econòmica que ha aconseguit crear un entramat jurídic fet a mesura per a permetre pràctiques que vulneren els drets més fonamentals i les exigències més bàsiques del dret internacional dels drets humans. Idomeni com a relat de la covardia de 28 governs membres que van decidir deixar de considerar éssers humans els que queden fora de les fronteres d’aquesta Europa fortalesa.

S’ha escrit molt sobre Idomeni, de la mal anomenada “crisi” de les refugiades i els refugiats, del que ha estat i és un atemptat continu de la Unió Europea contra el dret a la vida i a la dignitat de milers de persones. I la denúncia ha de continuar, calen més veus valentes i informades que ens porten la memòria recent de la tragèdia que es viu a les fronteres, que ens òbriguen els ulls de manera descarnada perquè Idomeni siga la crisi definitiva que ens mostre sense filtres aquesta Europa raptada i sotmesa. Per això, hui escriu en aquestes pàgines Amelia Martínez Lobo, en defensa de la dignitat de les oblidades.

Adoración Guamán

Un niño en el campo de refugiados de Idomeni mira a la cámara mientras sujeta una manzana. | Eduardo Rivas

Un xiquet al camp de refugiats d’Idomeni mira a la càmera mentre sosté una poma. Eduardo Rivas

La dignitat d’Idomeni, la dignitat de les oblidades

per Amelia Martínez Lobo

“Si per a augmentar la competitivitat a Europa calen refugiats, doncs benvinguts seran”. Aquesta perla va deixar anar Ferran Tarradellas, representant de la Comissió Europea a Catalunya i les Balears en un debat en el Parlament Balear la setmana passada sobre el TTIP. Potser fou una relliscada, un comentari desafortunat o simplement una pocavergonya. En qualsevol dels casos, demostra una visió absolutament mercantilista de la crisi humanitària més gran des de la II Guerra Mundial a Europa. I fa ois, molt d’ois, molta ràbia, molta impotència.

La sorpresa és que, davant de la indignació d’algunes, no va haver-hi massa crítiques a la sala. És realment preocupant el grau d’insensibilització. Com si els nostres representants veieren totes aqueixes persones, aqueixes famílies, aqueixes dones, aqueixos xiquets, aqueixos joves, com a éssers humans de segona.

Hi ha més de 50.000 persones que romanen provisionalment en camps de refugiats gestionats per militars a Grècia. Es calcula que n’han arribat a Grècia més d’un milió des del 2015. Fugen de la guerra, de la fam, de la misèria. Fugen a la recerca d’un futur i de seguretat per als seus fills i les seues nétes. Ningú fica en una barqueta els seus fills si no és que la mar siga més segura que la terra. Hi ha milers, centenars de milers de xiquets i xiquetes que fa més de 4 mesos que estan en un limbe legal, sense poder tornar a casa i sense poder creuar la frontera grega, amuntegats en un camp de fang, de serps, de merda. Ningú vol viure així. Ningú no vol anar-se’n de casa, de la seua pàtria, allunyar-se de la família, del seu barri, de la seua vida. NINGÚ. També hi ha moltes persones grans, fins i tot en cadira de rodes, “hi ha tants ancians, perquè aquesta gent mai no deixarà els seus majors arrere”. Us imagineu que al vostre avi o la veïna del cinqué en cadira de rodes, gran, amb la seua vida i els seus alifacs els abelleix una merda viure així? Només hi ha una explicació: por, guerra, inseguretat, desesperació.

En l’assentament d’Idomeni, fa poc desmantellat per la policia i per l’exèrcit grec, mobilitzant efectius de tot el país, hi vivien més de 9.000 persones, de les quals 5.000 són xiquets. Ara estan recol·locats en el que anomenen eufemísticament camps de refugiats. Són camps militars, on les condicions són fins i tot pitjor que a Idomeni. Hi ha casos documentats de menjar caducat o de falta d’aigua durant més de dos mesos. Molts refugiats traslladats arran del desallotjament de l’assentament el maig passat deien als voluntaris: “M’estime més un any a Idomeni que un mes ací. Açò és una presó”.

Aquestes persones, amb els seus noms i els seus cognoms, amb els seus fills i les seues filles, amb la seua vida, amb les seues il·lusions i les seues pors, feia mesos que esperaven l’obertura de les fronteres, sense perdre l’esperança i amb una dignitat sorprenent. No necessiten menjar, no volen esperar cues amuntegats com el bestiar per a rebre el plat de menjar, que en molts casos ací no donaríem ni a les nostres mascotes. No volen la nostra caritat, ni el nostre menjar. No ho necessiten. Tenen els seus propis recursos per a guisar, per a comprar, fins i tot per a muntar les seues botigues d’ultramarins improvisades en una tenda al costat de casa. Volen un futur per a elles i per a les seues famílies. Volen construir la seua vida en un lloc segur. No volen el nostre paternalisme ni la nostra autocomplaença. A Idomeni s’aprenen lliçons de dignitat en cada mirada, en cada gest, en cada tenda. Lliçons que la gentola que no els permet passar i han tancat les fronteres mai no entendran des de les seues institucions opaques ni des dels seus comptes a Suïssa.

La desesperació, l’espera angoixosa porta a molts d’ells a intentar creuar la frontera. Ho fan per les muntanyes, ja que la tanca amb concertines ho fa impossible des del camp. Normalment la policia macedònia els deté. I després els apalissa, potser els provoque alguna fractura. Els roben tots els diners i els lleven les sabates, i els obliguen a tornar a Grècia descalços. Quina classe de mercenari fa això? Quina classe de societat malalta estem construint que permet a un cos policial actuar amb aqueixa brutalitat i inhumanitat? La imatge de les sabates, igual que la de la via del tren pel mig de l’assentament humà en la frontera grega amb Macedònia revifa records de la més fosca, dantesca i menyspreable part de la nostra història. Després ens esgarrarem la roba i farem reportatges a Molenbeck, i ens posarem les mans al cap i direm que no sabem ni per què ni com passen coses al nostre territori i que ja no ens sentim segurs en els nostres trens, en els nostres parcs o en els nostres carrers.

Molts altres decideixen tornar als seus països: Turquia, Síria, on han mort més de 250.000 persones, l’Afganistan, el Pakistan... en van fugir, van perdre els seus familiars i tornen a un lloc que no és segur, que no té futurible i que des dels poders fàctics continuaran destrossant i provocant guerres fratricides i caïnites.

I ara ens trobem amb l’acord de la vergonya, que permet l’expulsió directa dels migrants que xafen sòl grec, obri la porta a les expulsions massives i permet la participació de l’OTAN en tasques de patrulla. Europa, copiant un model d’externalització de les fronteres, que l’Estat espanyol utilitza des de fa molts anys, incompleix el seu compromís d’acollida de persones refugiades, incompleix la carta de drets fonamentals, el conveni de Ginebra i els drets humans. Aquesta Unió Europea ha contractat la gendarmeria turca per 7.000 milions d’euros. Amb diners de totes i de tots, Europa pretén llavar-se les mans i que Turquia, amb la seua policia absolutament violenta i criminal (Turquia acumula denúncies per violacions sistemàtiques dels drets humans) faça la faena bruta, expulse els migrants o que no es garantisca la sol·licitud d’asil tal com indica la legalitat internacional.

I la setmana passada van morir ofegades 1.000 persones a la Mediterrània. Tant se val que fem un mur i unes tanques tan altes que arriben a la Lluna. Quan fuges d’una guerra, no hi ha murs que et paren, ni mars que t’acoquinen. Aquest acord infame entre l’UE i Turquia ha provocat que es reòbriga la ruta de la Mediterrània, més perillosa i amb més risc de mort. Diuen que morir ofegat és la pitjor de les morts... un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, cent, dos-cents, tres-cents, quatre-cents cinquanta, cinc-cents… MIL.

D’altra banda, tenim un auge de l’extrema dreta i un replegament identitari i totalitari en molts dels estats membres de l’UE. No obstant això, és la mateixa legislació i el discurs de la por i l’estigmatització dels migrants el que genera el caldo de cultiu perquè sorgisquen partits d’extrema dreta i racistes, i no a la inversa. L’Europa fortalesa està promovent una escalada d’agressivitat legislativa i verbal.

I què fem? A curt termini: garantir un passatge segur, obrir un corredor humanitari, obrir les fronteres, complir escrupolosament la Carta de Drets Fonamentals, els drets humans i la Convenció de Ginebra. A curt, mitjà i llarg termini, ens trobem en una disputa pel concepte d’Europa. L’Europa de la solidaritat i de l’empatia, personalitzada en milers de voluntàries i voluntaris i de municipis i ciutats que han manifestat la seua disposició d’acollir refugiats, enfront de l’Europa xenòfoba, capitalista, mercantilista i insolidària que dicta polítiques immorals i il·legals des de les institucions.

Per elles, per ells. Per Pau, Marc, Helena o Bea. Aqueixos voluntaris i voluntàries que personifiquen l’Europa de les persones, la solidaritat, l’empatia i la cooperació. I per cada una dels milers de persones que busquen una vida digna per als seus, aquesta disputa hem de guanyar-la.

*Amelia Martínez Lobo és assistent de Podem en el Parlament Europeu

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha