Ángela (àrbitra de futbol): “Un dels primers comentaris que vaig patir va ser d’una mare que va dir: Dona havies de ser”
Ángela Herranz té 16 anys acabats de fer i arbitra partits de futbol 8 entre xiquets (fins a onze anys) des de fa uns quants mesos. És l’única dona en un col·lectiu que formen unes 70 persones en la delegació valenciana del Camp de Morvedre. “Els meus companys em van acollir amb normalitat total i em tracten molt bé, com un més, des del primer dia”, reconeix la jove valenciana.
Encara que vol estudiar alguna cosa relacionada amb les ciències de la salut, com ara infermeria o enginyeria biomèdica (actualment cursa primer de batxillerat), no renuncia a arribar com més alt millor en el món de l’arbitratge: “Evidentment, si estic en aquest món és perquè m’agrada i perquè voldria continuar dedicant-me a això”. Pel que fa a per què una xica de 15 anys decideix posar-se a fer d’àrbitra –va haver de fer un curset i aprovar dos exàmens teòrics i unes proves físiques–, apunta que és una cosa que li ve de família: “Mon pare va ser àrbitre i el meu germà també ho és”. “A més, és una manera de practicar un esport que m’agrada. Encara que no he jugat mai al futbol, sempre he estat molt ficada en aquest món, que ja coneixia”, reconeix.
Quant a l’ambient en els camps, assegura que no la tracten de manera diferent per ser dona: “En general, tant pares com entrenadors, la majoria, et tracta malament, com a qualsevol àrbitre, a qui culpen de la derrota del seu equip –si guanyen, és pels xiquets, si perden és culpa teua–”. No obstant això, apunta, “evidentment que he sentit algun insult masclista. Recorde una mare que em va cridar: ‘Dona havies de ser’ o algun pare que m’ha enviat ‘a fregar’ alguna vegada, però reconec que aqueixos són els que menys, la majoria són genèrics que valen per a qualsevol àrbitre, siga home o dona (que roïna que ets, burra…), qüestionant qualsevol decisió que prens”.
Tanmateix, lamenta que aquesta mena de tracte siga l’habitual: “No és normal que t’increpen o t’insulten per xiular una falta en contra de l’equip dels seus fills o per no veure un fora de joc”. “Al final, aprens a desconnectar d’aqueixes pressions quan acaba el partit, perquè, si no, no et pots dedicar a l’arbitratge”, afirma Ángela, a qui sí que la inquieten les seues equivocacions: “Quan sóc conscient que he comés un error, llavors sí que li pegue voltes”.
Per això, troba a faltar, tant entre els pares com entre els mateixos entrenadors, “amb els xiquets no hi ha problema, generalment respecten les teues decisions”, que foren capaços d’empatitzar: “Els demanaria que s’imaginaren a ells o els seus fills en el meu lloc. De segur que llavors veurien la nostra faena d’una altra manera”, apunta la jove, que indica que pares i entrenadors, quan protesten reiteradament, “traslladen aqueixa crispació als xiquets en el camp i, per tant, al joc”.
Segons el parer d’Ángela, els xiquets són els que més fàcil li ho posen, i recorda una anècdota: “Era un dia plujós, encara que no molt, i vaig consultar als dos entrenadors si volien jugar o la suspensió del partit. Em van dir que avant, que es jugava, a la qual cosa va seguir una situació pintoresca. La mare d’un xiquet [un dels porters] es va ficar enmig del camp dient-me que havia de suspendre el partit i, com que no hi vaig accedir, l’avi va decidir posar-se en la porteria darrere del xiquet amb un paraigua, per la qual cosa vaig haver de cridar-li reiteradament l’atenció perquè isquera del camp. Al final, la mare i l’avi es van emportar al xiquet en el descans”.
De totes maneres, la situació ara és millor que fa un any per l’experiència adquirida. “Recorde els primers partits, estava molt nerviosa i dubtava de totes les decisions que prenia. Ara no, estic més segura i fins i tot sóc capaç d’avançar-me a la jugada i veure què passarà, encara que l’arbitratge és difícil, molt més del que la gent s’imagina”.
