Llum Quiñonero i Miquel Grau, el dolorós i esperat relat d’un atemptat de l’extrema dreta oblidat

En una setmana en què la Comunitat Valenciana ha celebrat el seu 9 d’Octubre, de nou amb presència de grupuscles d’extrema dreta, Llum Quiñonero (Alacant, 1954) ha presentat el seu últim llibre, Miquel Grau 53/1977 (Pruna Llibres), un “homenatge necessari” al seu amic Miguel, com ella l’anomena, a qui va veure morir assassinat per l’impacte d’una rajola llançada pel militant del partit d’extrema dreta, Fuerza Nueva, Miguel Ángel Panadero mentre col·locava cartells reivindicatius del Dia Nacional del País Valencià.

“El punt de partida del llibre és l’atemptat”, explica a eldiario l’autora, que no amaga que haver sigut testimoni de la seua mort, juntament amb dos membres més del Moviment Comunista del País Valencià que estaven la nit del 6 d’octubre de 1977 en la plaça Estels d’Alacant, “forma part de la dificultat de narrar la història, perquè t’has d’enfrontar al record dolorós, a més de descriure’l i fer-lo intel·ligible per als altres”.

“No em referisc només a l’acte material de la rajola, sinó al context que va fer que això fora possible”, assenyala la també autora de Nosotras que perdimos la paz (Editorial Foca). Un context que s’emmarca en la primera manifestació “unitària i legal de totes les forces demòcrates” en plena transició, i que porta com a novetat la reproducció quasi íntegrament de l’expedient judicial del cas, que es fa públic per primera vegada.

“La veritat és que m’he trobat que a penes hi havia informació sobre els fets, l’atemptat, la mort i el judici”, afirma Quiñonero. Aquesta periodista recorda que, mesos després de l’atemptat, “la versió del franquisme” els acusava a ells de ser els responsables de la seua mort, “perquè estàvem apegant uns cartells i embrutant la façana d’una finca”. “Encara hi ha gent que ho conta així, que allò va ser un accident”, explica molesta.

“Van tardar quatre dies a pujar a casa de Panadero i detindre’l, malgrat les evidències”, comenta. “Si no és per la nostra pressió, que ens vam quedar custodiant l’espai, vam avisar els advocats i vam buscar els suports de tota l’oposició, encara continuaria lliure”, assegura.

Miguel Ángel Panadero, actualment procurador en els tribunals de València , va ser condemnat a 12 anys de presó al juny del 1978 com a autor material de l’homicidi a Grau, però el govern d’Adolfo Suárez li va concedir l’indult el 1982, uns dies després de l’intent de colp d’estat del 23F. “Vist des de la distància, tot el procés que vam lliurar va ser com una batalla de David contra Goliat, ja que vam aconseguir que amb les lleis franquistes fora condemnat, però després el sistema el va posar en llibertat just en el moment en què hi havia una frenada al procés de les llibertats i de la democràcia”, rememora l’exdiputada autonòmica per Podem.

Però més enllà del culpable, Llum Quiñonero centra el seu relat en la víctima, de la qual fa una radiografia gràcies també a les aportacions de la família: “Donem resposta a la pregunta qui és Miquel Grau, un immigrant procedent del Baix Segura que havia arribat a Alacant 20 anys abans amb la seua família a la recerca de faena”, avança.

El llibre, publicat tant en castellà com en valencià, es completa amb les col·laboracions de la professora de secundària Delia Amorós, del representant de l’associació TioCuc Aquil·les Rubio, els periodistes Mariano Sánchez Soler i Pere Miquel Campos i l’arquitecte Carles Dolç, coordinat per Manuel de Juan Navarro.

Homenatge

Un relat que, al capdavall, tracta d’“homenatjar davant l’oblit no solament Miguel, sinó també tota una generació que va lluitar en la transició”. Per acabar amb aquest oblit, el tripartit que va governar breument Alacant va concedir a Miquel Grau el 2015 la Medalla d’Or de la ciutat i va fer col·locar una placa que constantment pateix atacs.

No obstant això, segons el parer de Quiñonero, l’Administració també hauria d’atorgar-li un carrer, proposta que juntament amb altres va preveure el govern local d’esquerres, però un recurs del PP “per uns errors administratius reiterats” ha deixat aquest assumpte de nou en l’oblit, i aquesta setmana l’executiu local, precisament del PP, ha rebutjat un carrer per a Miquel.

Miquel Grau 53/1977 va nàixer com a projecte el 2011 i va comptar ràpidament amb el micromecenatge d’un centenar de persones que van posar diners, no a través d’una plataforma en línia, sinó amb “el mètode analògic amb el bo corresponent i el seu número de col·laboració”. “En aquests anys m’han parat pel carrer unes quantes vegades per preguntar-me on està el llibre”, confessa. Huit anys després arriba a les llibreries “amb retard pels avatars de la vida, inclosa la política”, assevera la que va ser diputada en les Corts entre el 2015 i el 2019.

En els últims dies aquesta historiadora, també, ha sigut notícia per la seua eixida de Podemos i per la seua candidatura en la llista per Alacant per al Senat per Més Compromís, la coalició entre la marca valenciana de Mónica Oltra i el partit d’Íñigo Errejón. “Jo vaig acabar la legislatura i sempre he mantingut unes posicions crítiques sobre la posició de la direcció i vaig decidir en les últimes setmanes després del fracàs en la negociació [amb el PSOE] que no formaria part més d’aqueix projecte, sabent que ha sigut fonamental i que ha canviat la política en aquest país”, explica ara.

Sobre Més País entén que “encara està per veure com s’organitza, perquè no ha de plantejar-se cap iniciativa que cometa els mateixos errors amb les presses per les quals ha passat Podem; la meua idea és donar suport a una coalició que es propose estar disposada a negociar”.