Diari íntim d’un presoner republicà en una presó d’Elx: “Quant que se sacrificarà la família per a portar-li a un perquè menge!”

Aquest no és un article més sobre las memòries que va deixar per a la posteritat un combatent destacat que va lluitar fins a la mort pels seus ideals deixant arrere el seu pas tortuós per les presons de l’enemic. Aquesta és la ressenya del diari d’un pres comú, algú a qui podríem qualificar d’un individu qualsevol que va defensar, no en el front, sinó en una segona línia de batalla, els valors democràtics de la II República, que en acabar la Guerra Civil va ser detingut, jutjat i condemnat a any i mig de presó, pena que va complir en sis presons, des de la primera en una plaça de bous de Terol fins a l’última, una fàbrica d’Elx; un relat, en definitiva, de la quotidianitat carcerària d’un pare enamorat de la seua família, una filla i sa mare, a les quals invoca en tot moment com a motor d’esperança per a sentir més a prop la seua eixida.

“Quant que se sacrificarà la família per a portar-li a un perquè menge! Patisc de pensar-ho, però mira, pitjor és que es muira un de tuberculosi”, escrivia Carlos Campello Díez un 9 de març de 1940 en el seu diari, un document de 42 pàgines de la seua rutina, des del 7 de març de 1940 fins al 30 d’abril d’aqueix any, i que la càtedra Pedro Ibarra de la Universitat Miguel Hernández (UMH) d’Elx acaba de fer públic gràcies a l’aportació del seu fill Jaume.

La fam es converteix, des del principi de la seua captivitat narrada, en el principal turment d’aquest empleat de banca durant la II República al qual no van deixar tornar a exercir després que en va eixir el 28 de juny de 1941. Una escassetat d’aliments que arrossegava des que va ser presoner en la plaça de bous de Terol poc després d’acabar la Guerra Civil, on va passar 22 dies. Hi va seguir la Presó Militar de Montolivet, la Presó Model de València, quatre mesos, i el camp de concentració de Portaceli, on va estar més de mig any, segons ell mateix rememora en el text.

A la presó Reformatori d’Alacant se situa el punt de partida del quadern escrit al llapis de Campello Díez, a qui la Justícia Militar franquista havia condemnat per haver lluitat en el bàndol republicà, recorda ara Jaume, per ser un dels encarregats de les transmissions del codi Morse en l’exèrcit. En la capital de província comença a canviar la seua sort gràcies a la seua “estimada Asunción”, a qui no veia des de feia cinc mesos i a qui, en la primera visita, li comenta, com ell mateix escriu: “Li dic que he passat molta fam i em diu que m’envia una cistella amb menjar i roba. A més, em diu també que aniré a menjar amb Baltasar (el marit de la pastissera) un perol de crosta. Bé, això ja és una altra cosa, ací em llevaré la gana endarrerida…”.

Fàbrica núm. 2 d’Elx

Poc després, es faria realitat, en menys d’una setmana, un altre dels seus anhels, el seu trasllat a Elx, la seua ciutat natal, en aquells dies amb 46.684 habitants registrats. A la presó Fàbrica número 2 –actual col·legi de Candalix– plena de gom a gom en aquell moment amb 829 presoners, segons el padró municipal a què ha tingut accés el director de la càtedra, Miguel Ors, Campello experimenta tota una sèrie d’emocions, des de l’alegria inicial a la desesperació final pel fet de desconéixer la data de la seua posada en llibertat:

“Si un és content d’estar al seu poble, també és un turment saber-se a un pas de la família i no poder anar a ells, veig les palmeres i semblen dir-me: ‘Descansa, ja estàs entre nosaltres, nosaltres t’acollirem, i para ja de patir i de penar’ Palmerars meus! Quins records i quines enyorances que em porteu! Quant que us he trobat a faltar en els meus dies de presó! Ací, ja em sent més feliç a la seua ombra”, assenyalava amb aires poètics.

La seua dona, compte, es mostra en tot moment entregada de manera abnegada a un marit a qui anava a visitar tots els dies abillada amb una cistella de menjar i de tant en tant de roba neta. “M’ha portat mitja dotzena de pastissets i me’ls he menjats; em diu que estic més gros, i és natural a causa de com em tracta i tan poc com treballe”, apunta el 31 de març. El 26 d’abril revela que si Asunción no li facilitara menjar de fora, n’hauria de comprar en l’economat perquè “el ranxo” que els donen en la presó “és insuficient”. Aquesta escassetat el porta diverses vegades a compartir el seu menjar amb altres presos a qui qualifica d’amics.

Arriba el punt en què Carlos li demana a la seua dona de manera reiterada que deixe d’enviar-li més aliments, que ja se les apanyaria, però ella no para: “Li dic a la meua Asunción que es cuide, ja que, en un mes i escaig que estic ací, la veig més prima que al principi”. En totes les visites, aquesta jove parella d’uns 30 anys d’edat comparteix confidències i il·lusions per un futur junts en què es veuen com “la família més feliç del món” al costat de la seua “xiqueta”, Josefina, d’uns cinc anys i afligida llavors d’un dolor a la cama que portava de cap els seus pares.

Llibertat i mort

L’últim dia d’abril de 1940 va arribar a la fi el diari de Carlos. La seua família desconeix els motius, pensen que possiblement va continuar escrivint fins que va eixir de la presó el 28 de juny de 1941. La seua posada en llibertat va estar precedida, almenys, d’una sanció de la penitencieria que el va deixar sense menjar de l’exterior durant dies, de setmanes d’ansietat i depressió: “Cada dia pense més com de desgraciat que soc”, va arribar a plasmar; o d’una fina ironia que es va repetint com a via de fuita: “Hui ja estic 348 dies entre tots els hotels”, va posar, després d’haver-se queixat d’haver de dormir una temporada en el terra en una cel·la diminuta en què solia haver-hi polls.

El que va vindre a continuació, recorda el seu fill de 74 anys, no va ser precisament la vida de somni que havia imaginat que aconseguiria estant entre reixes. Aquest exreu es va topar prompte amb la repressió del franquisme, que li va negar “per roig” la reincorporació al seu lloc en el Banco Español de Crédito. Mentre muntava una fàbrica de calçat amb els seus cunyats, van nàixer els seus altres dos fills Jaume i Mari Tere, dos consols per a tractar de pal·liar el dolor de la primerenca mort de la menuda Josefina “per una mena de paràlisi que guardava relació amb això de la seua cama”, recorda amb dificultat Jaume.

Carlos Campello Díez també se’n va anar prompte d’aquest món. Un càncer d’estómac li va arrabassar la vida l’any 1967, amb 57 anys. Les seues últimes paraules escrites en el seu diari van ser: “Demà comencem maig, el mes florit i bell, el mes que em vaig casar, el mes bonic per excel·lència, i serà ja el segon de maig en la presó. Què em portarà maig!”. La seua viuda, Asunción Miralles Amorós, única dona de cinc germans, va morir el 1975, quan retornava a Espanya la democràcia que havien defensat, de diferent manera, el seu marit i ella. “Sempre van estar bé, van ser dues persones que es van voler molt”, conclou Jaume.