Ximo Puig: “Molesta en certes elits centralistes que els valencians ens rebel·lem davant l’’statu quo”

Per primera vegada en la història de l’autogovern valencià, les eleccions autonòmiques no coincidiran amb les municipals. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, les ha avançades un mes perquè coincidisquen amb les eleccions generals convocades pel president del Govern, Pedro Sánchez, que al seu torn va procurar evitar la coincidència amb les europees, les locals i les autonòmiques davant de la posició contrària dels presidents autonòmics socialistes.

L’avançament no ha agradat gens els seus socis de Compromís, la líder dels quals, la vicepresidenta Mónica Oltra, va expressar públicament el seu disgust per un escenari que perjudica una força com la seua d’àmbit autonòmic, i els consellers del PSPV-PSOE i de la coalició valencianista es van distanciar en l’únic ple del Govern valencià de tota la legislatura en el qual va haver-hi divisió de vot.

Amb els sondejos que indiquen que el PSOE serà la formació política més votada a Espanya, Puig, que presideix un Govern basat en el Pacte del Botànic entre els socialistes, Compromís i Podem, argumenta que cal fomentar la mobilització de l’esquerra per a frenar un tomb a la dreta marcat per la irrupció parlamentària de l’extrema dreta.

Ha explicat la seua decisió d’avançar les eleccions autonòmiques per a fer-les coincidir amb les generals el 28 d’abril amb l’argument que la mobilització dels votants beneficiarà, no solament el seu partit, sinó el conjunt de les forces del Pacte del Botànic. En quina enquesta es basa per a afirmar-ho?

En aquests moments, la veritat és que l’enquestes reflecteixen una volatilitat extrema. Per tant, amb tot el respecte cap als sociòlegs, no és bo prendre decisions sobre la base d’enquestes. Ara bé, és obvi que la democràcia, com més participació té, més es legitima, més enllà de qui en siga el beneficiari. És important fer un gran esforç col·lectiu per a impedir el tomb del país a la dreta. Crec que l’exhibició de la ultradreta i les conseqüències en els altres partits de la dreta ens situen en un escenari en què és necessari reforçar la mateixa democràcia.

El problema és que la contaminació de les idees de la ultradreta sobre la resta de la dreta és total. Quan sents parlar Casado, Rivera o Cantó, ací a València, diuen coses mimètiques de les que sosté Vox. Crec que el 28A hi haurà una gran mobilització. Ja hi ha hagut una gran mobilització progressista el 8 de març. La dreta, certament, també es va mobilitzant, però va obtindre un gran fracàs amb la concentració de la plaça de Colom, a Madrid.

Jo la decisió l’he presa perquè, com vosté sap molt bé, fa temps que volia singularitzar el calendari electoral valencià. Ja havia renunciat a això perquè pensava que l’actiu de l’estabilitat era molt important i també per la relació de forces dins del Pacte del Botànic. Si no s’hagueren avançat les generals, no hi hauria hagut un avançament de les autonòmiques. Ara bé, l’avançament de les generals ha obert una finestra d’oportunitat. Sé que la contaminació del debat nacional estarà present ara i després, el 28 d’abril i el 26 de maig. Però, de moment, hem alçat la mà i hem dit: Eh, estem ací!

Creu que es farà visible el problema valencià enmig d’un debat estatal molt aferrissat?

El problema territorial d’Espanya sembla haver-se reduït a Catalunya. I al marge de Catalunya hi ha un problema més ampli. Ja no és sorprenent una cosa que vaig detectar fa temps. Molesta, en certes elits centralistes, que els valencians ens rebel·lem davant de l’statu quo. Hi ha gent d’aquestes elits centralistes que pensa que cal suportar els catalans i els bascos, potser també els gallecs, però els valencians, no. Es diu: Però què volen aquests? He explicat moltes vegades que en una reunió amb un altíssim funcionari del Banc d’Espanya, fa uns anys, quan encara no era president, li explicava que llavors teníem una renda per capita dotze punts per davall de la mitjana, i em va preguntar d’on eixia la dada, no s’ho creia. Va haver de demanar que un assistent contrastara que li deia la veritat. Som invisibles.

I no aconseguirem una visibilitat enorme amb l’avançament electoral, però almenys s’obri una possibilitat. És obvi que en l’avançament electoral hi ha elements a favor i en contra. Jo ho he analitzat des del dubte, però al final he pensat que era una finestra d’oportunitat per a intentar alçar el cap i dir que estem ací. I és evident que hi haurà un efecte de mobilització.

S’apunta a un efecte Sánchez?

En part. Encara que no solament a aquest efecte Sánchez. Cal mirar-ho amb certa precaució perquè les coses poden canviar. Tots els indicadors sociològics adverteixen que un 30% de la ciutadania es decideix pràcticament el mateix dia de les eleccions. Especular sobre aquest tema és molt complicat.

“No hi ha moltes alternatives al que està fent el Govern pel que fa a Catalunya”

Com a president socialista, com a baró socialista...

La de “baró” és una denominació centralista que menysprea l’espai territorial. Ací tenim un parany del llenguatge, amb una connotació negativa. Els lideratges espanyols corresponen a líders, els nostres a “barons”.

Per què fa vosté la contra a la resta dels líders territorials socialistes? Els altres rebutgen coincidir amb les generals i vosté vol fer-ho. Ja va passar una cosa semblant amb l’episodi del “relator” en el frustrat diàleg del Govern amb els independentistes catalans. Vosté i la presidenta balear Francina Armengol hi van donar suport, mentre els altres criticaven amb duresa el líder del seu propi partit.

Des de la perspectiva de la política territorial, crec sincerament que no hi ha moltes alternatives al que fa el Govern. Obrir un espai de diàleg, respectant la llei, és el que pertoca. Quina altra alternativa hi ha? Vivim un moment de polarització amb tota la inconsistència del que ha fet l’independentisme i l’absència d’una posició reformista de l’Estat per part del Govern central. Haurem de buscar espais de política. No qüestione la resposta jurídica, ja que estem en un estat de dret. El que qüestione és que no hi haja política. Respecte l’opinió dels altres líders territorials, però caldrà buscar algun tipus de solució. I no ho són la confrontació o la bogeria que planteja el senyor Casado d’un 155 permanent que, a més, és tan inconstitucional com el que plantegen els independentistes. Com pot dir que el primer dia que governe declararà el 155 permanent? Però això en quina Constitució es diu? Quina Constitució ha llegit aquest home?

Tampoc sembla que s’haja llegit la Constitució quan anuncia una llei de llengües per a imposar el castellà com a llengua vehicular en l’educació i en l’administració en les comunitats autònomes...

Efectivament. Quan diu que el valencià no ha de ser llengua vehicular diu que ha de ser el que abans déiem una assignatura maria o optativa. Això no té res a veure amb el que diu l’Estatut d’Autonomia ni la Constitució. A més, parteix d’una idea absolutament fal·laç. Vol fer que una mentida explicada repetidament es convertisca en mitja veritat. Però no és cert. No hi ha conflicte lingüístic a la Comunitat Valenciana, és una fal·làcia absoluta. No és una notícia falsa, és una mentida.

Es polaritza el debat per efecte del conflicte a Catalunya. Fins i tot la formació de majories a Espanya està condicionada per aquest fet. Veu cap eixida?

El que veig amb perplexitat és que una persona que aspira a ser presidenta de la Generalitat Valenciana [en al·lusió a Isabel Bonig, candidata del PP] plantege la campanya bàsicament sobre Catalunya perquè considera que aquest és el problema més gros que té la Comunitat Valenciana. Això obeeix a la falta absoluta de projecte, a l’intent de tapar amb la bandera la corrupció i, també, a una irresponsabilitat profundíssima. Als valencians ens interessa que es resolga el problema territorial. I la relació amb Catalunya hauria d’estar normalitzada, com intentem en aquest Govern des del principi. Encara que només siga per raons comercials, ens interessa, perquè és a Catalunya a la qual més venem els valencians.

Les dretes valencianes podrien escoltar el que diuen els empresaris valencians. A més, no hi ha cap dubte respecte de l’espanyolitat de la Comunitat Valenciana.

Toni Cantó denuncia el seu Govern per tot el contrari gairebé cada dia...

Ho sé. El que passa és que nosaltres no som centralistes. Espanya no és com decideixen algunes elits madrilenyes. Quan es posa en dubte per part de les dretes l’estat de les autonomies, el que s’intenta és una mena de contrareforma constitucional.

Li critiquen per què, ara que hi ha un Govern socialista, no reivindica tant com abans la reforma del sistema de finançament autonòmic.

Sincerament, pense que no és així. No solament com a partit, sinó com a govern, hem mantingut la mateixa tensió reivindicativa. El que passa és que hi ha hagut una millor atmosfera de comunicació que amb Rajoy. Una atmosfera insuficient, ja que no hem anat més enllà. També som conscients de la realitat del Parlament espanyol en aquests moments i de les comunitats autònomes. Hi ha comunitats que no hi estan interessades i no hi ha prou majoria per a plantejar la reforma com nosaltres ho fem. Es tracta d’una reforma estructural que garantisca la singularitat dels territoris i la igualtat entre els ciutadans, cosa que en aquests moments no està garantida.

Mantindrem, siga com siga el Govern, la nostra posició. En aquests anys hem aconseguit entre tots que, almenys en l’àmbit valencià, hi haja una gran cohesió en aquesta qüestió. Es va fer una manifestació a València molt potent, a què va acudir, per cert, més gent que a la de Colom, que era de tot Espanya. El consens intern dels agents socials i polítics cal mantindre’l perquè s’òbriga pas en la política espanyola. Hem de teixir aliances amb les comunitats autònomes, un exercici que s’ha vist impossibilitat perquè, al final, hi ha el problema de Catalunya. És una desgràcia per a nosaltres que uns aliats, com els catalans, que podrien ser molt importants, estiguen fora de joc.

Per què el valencià és l’únic govern autonòmic que ha elaborat com a tal una proposta de reforma de la Constitució?

És una de les accions més positives que s’han fet en l’àmbit polític de participació en els afers d’Espanya. Però hi ha gent que es pregunta per què els fem. Com li deia a l’inici de l’entrevista, es dona una certa displicència cap a la Comunitat Valenciana. Això acaba generant costos en tots els àmbits. Si no et consideren un actor important, té conseqüències. La Comunitat Valenciana és una de les quatre amb més habitants, amb més capacitat de creació de riquesa i ha de ser considerada.

La Comunitat Valenciana és la quarta en PIB, en població... Però en PIB per capita se situa molt per davall de la mitjana, amb poc més de 22.000 euros per habitant...per capita

Ens situem 11 punts per davall de la mitjana. Aquesta és una de les asimetries que hi ha. No tenim una causa única, sinó unes quantes. Hi ha coses que tenen a veure amb la nostra estructura social i econòmica. Però en un país en el qual el sector públic és important en la formació del PIB, si durant anys i anys ha patit una inversió molt inferior a la que li correspon, com ha passat en els anys del PP, i un infrafinançament, es creen uns gaps molt rellevants. Només en el finançament ordinari, parlem de 20.000 o 25.000 milions d’euros en els últims 15 anys. Aquesta situació ens genera una falta de competitivitat com a nacionalitat, com a comunitat autònoma. Mentre l’energia del sector privat ha estirat més que en la resta d’Espanya, el sector públic ha sigut per als valencians un llast.

L’eixida de la crisi també va amb retard, ja que malgrat que hi ha hagut més creixement que la mitjana, el PIB anterior a la crisi s’ha recuperat amb un any de retard pel que fa al d’Espanya en conjunt.

Ha costat perquè la crisi ací va ser més dura. Però el creixement ha sigut superior. En els últims quatre anys, la Comunitat Valenciana ha crescut per damunt de la mitjana espanyola.

Supose que ha llegit les anàlisis d’economistes com Jordi Palafox, que adverteixen d’uns nivells salarials i de qualitat de les ocupacions cada vegada més precaris.

Hi ha un problema amb els salaris. Se situen per davall de la mitjana espanyola, però al llarg d’aquesta legislatura han crescut un 0,1% o un 0,2% més que en la mitjana. Ara bé, és veritat que tenim pensions i salaris per davall de la mitjana. És la realitat. I és veritat que durant 20 anys hem viscut en una situació de bambolla que ha generat un dèficit d’estructuració del futur molt gran. Per això per a nosaltres és una obsessió tot el que té a veure amb la intel·ligència artificial o l’aterratge en la nova economia. Tenim uns sectors molt madurs.

Hi ha una consciència que és urgent renovar i rejovenir l’estructura econòmica valenciana?

La millor notícia en aquest sentit és que disposem d’un bon conjunt de petites i mitjanes empreses que han sabut internacionalitzar-se, i també que han aconseguit un nivell molt alt d’innovació i robotització. Hi ha sectors, com la ceràmica, per exemple, que no tenen res a veure amb el passat. Ací es va decretar la mort del tèxtil fa uns quants anys, però s’ha recuperat gràcies a la digitalització i la tecnologia. No obstant això, la situació és complexa en tots els sectors madurs, començant pel turisme, que representa el 14% del PIB i que ha de millorar. Malgrat tot, malgrat el Brexit i el fet que la indústria automobilística ha patit molt, hem aconseguit una xifra històrica amb exportacions per més de 30.000 milions.

No són mèrits del Govern sinó de la societat. El mèrit del Govern és generar estabilitat i un sistema d’honradesa i transparència en el qual es produïsquen el diàleg social i la concertació. Aquest ha sigut el nostre escenari. La institucionalitat sí que compta.

“Ací hi ha hagut un govern, no una experiència”

Considera aquest clima d’estabilitat la major aportació del Govern del Botànic?

Hem normalitzat el País Valencià en termes democràtics, socials i econòmics.

Què considera més positiu i què menys en aquests quatre anys de govern d’esquerres?

La del Botànic ha sigut una història d’èxit per a la Comunitat Valenciana, amb les insuficiències que tenim tots. Un dels dos partits que formem el Consell no havia governat mai i l’altre ho havia fet fa 20 anys. Determinats mecanismes calia rodar-los i hi ha programes que hem pogut fer al final de la legislatura que probablement, amb més rodatge, hauríem pogut emprendre abans. A l’inici de la legislatura vam posar en marxa el Xarxa Llibres, de gratuïtat de llibres de text, i també vam estudiar com impulsar la construcció de centres educatius, però només al final hem trobat la fórmula adequada amb el pla Edificant.

El nostre ha multiplicat les iniciatives de governs anteriors i, sobretot, ha atacat el que era la nostra prioritat: la reparació, el rescat de les persones. Més enllà d’un eslògan, és una realitat. Hem fet polítiques que han incentivat al màxim les possibilitats dels qui tenen menys oportunitats. Hem acabat amb copagaments, ajudat les famílies amb la gratuïtat dels llibres de text, s’ha duplicat pràcticament el nombre de persones que reben prestacions de dependència. Són mesures que han aportat al canvi i a la justícia social.

Això pel que fa a la redistribució. Si parlem de la part de creació, no podem fer triomfalismes, però s’han generat més de 200.000 llocs de treball. La dreta pronosticava la catàstrofe universal si es formava un govern progressista. No ha sigut cert. Ara hi ha més confiança empresarial que fa quatre anys. Malgrat tota la propaganda negativa, han augmentat les inversions estrangeres un 50%, s’han desbloquejat projectes estratègics com Parc Sagunt, amb què no s’entenien les administracions del PP... Ho ha fet un govern cohesionat. Ací hi ha hagut un govern, no una experiència.

El mestissatge, la convivència de càrrecs del PSPV-PSOE i de Compromís en les conselleries, ha eixit bé?

Un politòleg, crec que era Pablo Simón, deia l’altre dia que la del mestissatge era una qüestió que calia exportar. És clar que és més complicat gestionar d’aquesta manera, demana més deliberació i hi ha desacords. Però en els governs de majoria absoluta també es donen molts desacords. No és cap novetat que hi haja opinions diferents en els governs. Però la nostra metodologia de l’acció de govern és exportable perquè del que es tracta és que hi haja un govern, no dos governs.

“La causa comuna ha sigut més important que les diferències”

Però fins ara el seu model no ha sigut copiat i el d’Espanya és un govern d’un sol partit en minoria....

Hem intentat fer una governança diferent. Ha sigut un esforç compartit i per això la causa comuna ha sigut més important que les diferències.

Precisament, en certs mitjans d’esquerra hi ha la sospita que vosté i el seu partit volen tindre en compte un escenari en què governen la Generalitat Valenciana en solitari, encara que el PSPV-PSOE no tinga majoria absoluta, sempre que les dretes no sumen prou. S’ho planteja?

La voluntat és que el pròxim siga un govern valencià sòlid, com ha sigut aquest. Si aquest govern ha donat bon resultat per als valencians, al marge de les preferències que puga tindre cada un a cada moment, crec que hem de continuar transitant per aquesta via, en una etapa de consolidació, perquè estem molt lluny de la Comunitat Valenciana a la qual aspirem.

Entre altres coses, amb un deute públic més baix, supose. Ara se situa en uns 50.000 milions d’euros.

En la nostra reivindicació hi ha les tres qüestions: l’infrafinançament, les inversions insuficients i el deute. Com que a qui li devem diners és fonamentalment a l’Estat, es produeix una certa fal·làcia perquè no podem pagar-li.

Cal que hi haja una condonació?

Ha de fer-se, per descomptat, una reestructuració d’aquest deute, siga mitjançant condonació, assimilació o mutualització. Es pot anomenar com es vulga. La part de deute lligada a la situació d’infrafinançament l’ha d’assumir l’Estat. Crec que Alberto Núñez Feijoo ve de visita en Falles. Fora bo que ens explicara per què està en contra de la posició valenciana. No sé per què sempre és el que s’hi oposa de manera més radical. Presumeix d’haver gestionat bé enfront dels qui no ho han fet. Amb el finançament de què ells disposen, jo no em queixaria.

Així van començar les coses en el problema català. Si s’haguera acceptat el pacte fiscal o s’haguera fet cas a Maragall, que proposava un mecanisme similar al d’Europa per a fomentar la convergència... No pots donar diners permanentment als menys desenvolupats ni uns altres poden estar rebent un millor finançament per sempre.