Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat: una història real

Realment fart de veure com s'utilitza la suposada integració de persones amb discapacitat com a element de màrqueting per part de diferents empreses, organitzacions, institucions, etc. De veure com persones que no tenen cap discapacitat, ni saben el que és tenir-la, ni els importa en el fons, parlin en nom dels que sí que sabem el que és. Cansat que persones que passen professionalment i socialment per ser expertes en la matèria, no treballin en realitat per aquesta integració, sinó només per imatge i prestigi professional. Trobo, per tant, que és interessant i necessari donar a conèixer altres veus i testimonis sobre la qüestió. La de les persones que no tenen gaires oportunitats de parlar en públic, sigui perquè no poden, no s'hi veuen amb cor o bé perquè no tenen gaire ressò quan ho fan. Però que per la pròpia experiència de vida, sí que saben el que és patir una discapacitat del tipus que sigui.

Per això, m'he animat a compartir amb vosaltres la meva història personal. Fa uns tres anys, vaig començar a treballar a una universitat de prestigi del nostre país. Feia poc, s'hi havia creat una Càtedra, la qual, entre altres finalitats, hi tenia la d'integrar laboralment el col·lectiu de persones amb discapacitat. Com a sociòleg, amb experiència i formació en comunicació, consultoria política i recursos humans per a persones amb discapacitat i alhora, amb baixa visió per glaucoma des del meu naixement, em va semblar una excel·lent oportunitat per a posar en practica no només els meus coneixements teòrics i professionals, si no també pràctics sobre la qüestió delicada i complexa de la discapacitat.

Podia existir un lloc de treball més adequat? Una càtedra, dins una universitat, creada juntament amb la fundació d’una important multinacional de recursos humans, per a treballar aquests temes, contracta algú que té el perfil sol·licitat i que, a més, coneix en carn pròpia què significa la paraula discapacitat, diversitat funcional o com preferiu dir-li. Vaig pensar que seria una gran oportunitat, no només d'aprendre molt, sinó també d'aportar una mirada necessària per a qui suposadament volia impulsar canvis cap a una societat més justa, racional i sostenible en termes d'acceptació real de la diversitat.

Error absolut el meu! Quan feia un mes aproximadament que havia començat vaig rebre un missatge de veu del meu cap, on em deia que les coses no avançaven, que hi havia diferents projectes que jo havia d'impulsar i que, segons ell, no ho estava fent. No només no tenia en compte que aquestes tasques, per fer-les, necessitava contactar amb altres persones que no sempre estaven disponibles i que trigaven dies a respondre'm, un fet ben normal, d'altra banda, segons em varen dir alguns col·legues d'aleshores, sinó que un mes no és temps suficient per a exigir uns resultats que ni tan sols depenen totalment del treballador. Si, a més, es tracta d'algú amb discapacitat, no cal ser un crac de la psicologia o pedagogia per saber que aquesta persona necessita un període més llarg d'adaptació alhora que un cert suport i seguiment en els seus mesos inicials.

Doncs es veu que no. Anava molt equivocat... Clar, és més fàcil, imagino, observar i teoritzar sobre diversitat funcional, des del confort que dona la distància, com qui estudia quelcom curiós, exòtic i curiosament entranyable, que afrontar el dia a dia d’un procés d'integració laboral real i exitós. Serà que quan se li ofereix a algú del col·lectiu una oportunitat laboral, no sap ni aprofitar-la? Serà per aquest motiu que un 75% dels ciutadans i ciutadanes amb discapacitat són a l'atur? No deuen tenir ganes ni necessitat de treballar de valent els taradets i taradetes del nostre país?

Bromes a part, posteriorment, la vaca sagrada, que pel que vaig veure era el meu excap allà dins, em va encarregar, un bon dia, fer una pàgina web. Això no se m'havia avisat anteriorment en cap moment. Va ser una sorpresa, que se sumava a altres tasques totalment noves per a mi. Em va indicar una persona de contacte que, segons em va dir, m'ensenyaria a fer-la. El problema era que, potser per la dimensió de l'organització, m'anaven derivant d'una persona a una altra, els dies passaven i jo no aconseguia contactar amb la persona indicada. Vingué l'estiu i, com és lògic, part del personal anava fent vacances. Així tot s'anava allargant.

La comunicació amb ell tampoc era fàcil. Era habitual que no respongués dubtes i anava canviant les prioritats en la feina i les instruccions que donava cada dos per tres. A vegades semblava incòmode quan li preguntava si determinada tasca estava, o no, ben encaminada. Tant per l'entrevista que havíem tingut, com pel meu CV, era ben clar que mai havia treballat a un lloc com aquest. Sí que havia estat professor associat a una altra universitat, però el lloc i les tasques eren totalment diferents. No entenia, doncs, que fos tan difícil ni estrany aconseguir que se'm formés adequadament. La mala comunicació, pressions i exigències, anaven en augment.

“Teniu caràcters incompatibles”, em va dir algú de la feina. Segurament tenia raó, però que se'm fes fora als sis mesos, al·legant no haver superat el període de prova a una organització amb centenars de treballadors, va ser, des del meu punt de vista, una porcada impresentable, molt difícil d'explicar. Hi havia diversos departaments on, segur, hagués pogut treballar-hi bé. Per tant, va ser també aquesta universitat la que em va negar l'oportunitat de seguir treballant en un altre departament. Molt coherent i fidel, tot plegat, amb aquesta inquietud per la integració de la qual acostuma a fer gala. Igual que en el seu percentatge ridícul de contractació de treballadors i treballadores amb diversitat funcional. Fa tres anys, no arribava ni al 2%.

L'altra cap meva, que aleshores liderava la fundació de l'esmentada multinacional a Catalunya, compartia, segurament, la decisió. Tot i que mai ho vaig poder saber personalment, ja que record que no m'agafava el telèfon uns dies abans que em fotessin fora i tampoc no es va presentar el dia que em van comunicar la notícia. Quan em vaig apuntar a la borsa de treball de la fundació, seguint el consell d'una excompanya, tampoc em va ajudar gens a trobar una altra feina. Malgrat la multitud d'ofertes que, des d'allà, es gestionaven. Actualment, dirigeix, aferrau-vos bé a la cadira, el departament de filantropia de la universitat en qüestió. Tot queda al seu lloc i a casa, doncs. Perquè tot pugui romandre ben igual.

Una llàstima tot plegat, ja que, a més, amb aquells pocs mesos, sempre vaig tenir una relació molt cordial amb tots els companys i companyes. Dels i les quals en guardo molt bon record. Trobo important, més enllà d'aquesta mala experiència personal meva, escoltar i donar veu a persones que han passat o passen per situacions similars. És l'única manera de fer pressió per impulsar uns canvis que, d'altra manera, és difícil que arribin. Modestament, dir-vos, benvolguts lectors i lectores, que no us creieu ni la meitat del màrqueting que corre en general sobre la integració sociolaboral dels treballadors i treballadores amb discapacitat. Estem molt lluny d'això, per desgràcia. Les xifres canten. I l'excés d'històries reals, propaganda enganyosa i caps impresentables, també.