La gratuïtat del transport públic o com no fer política

“Cal tenir presents les realitats i no imaginar-se repúbliques o principats que no existeixen”.

Maquiavel. Discursos, llibre I, capítol 1

El setembre passat, l’Empresa Municipal de Transports de Palma (EMT) va presentar les dades dels darrers anys. El titular se’l va endur l’ascens de vint milions de passatgers en només dos exercicis, fins a arribar a la xifra rècord de seixanta milions. Resulta difícil no vincular aquesta millora amb la gratuïtat del servei, una mesura que va ser objecte de debat durant les eleccions al Parlament de 2023.

La reacció, però, no va ser d’eufòria entre els defensors de la proposta, sinó més aviat la contrària. Les dades venien amb una contrapartida incòmoda: en el mateix període, el trànsit de cotxes s’havia mantingut estable. Per tant, l’objectiu principal de la mesura (reduir la gran dependència del vehicle privat) no s’havia assolit. Però, era realment aquest l’objectiu?

Per respondre-ho cal recordar el context. A inicis de 2022, Rússia va envair Ucraïna i desencadenà un fort impacte econòmic sobre el conjunt d’Europa. El cop fou dur per a les butxaques de la ciutadania, que veié com el cost de la vida s’enfilava. Dins el paquet de reacció institucional, la gratuïtat del transport públic aparegué com una mesura destinada a alleujar la pressió econòmica de les famílies en un moment d’inflació desbocada. O, com a mínim, aquesta era la finalitat més destacada si revisam el que es va dir aleshores. També es parlava d’afavorir l’ús del transport públic i de reduir el vehicle privat, però no era, ni de lluny, l’eix central.

Amb el pas del temps, però, les coses han canviat. Allò que havia nascut com una mesura per ajudar les persones que feien servir habitualment el transport públic, més vulnerables que el conjunt, s’ha convertit en la bandera de la nova mobilitat menys dependent del cotxe. L’objectiu principal de la política ha passat a ser secundari, i el secundari s’ha fet gran. Qui va perpetrar aquest canvi? L’esquerra, precisament la principal defensora de la mesura.

Les dades, però, són tossudes, i ara sabem que el canvi d’estratègia va ser erroni. La gratuïtat no ha reduït el nombre de cotxes, i qui s’ha pujat al transport públic ha estat, sobretot, qui abans caminava o anava en bicicleta. Avui podríem estar celebrant, però no ho feim.

Equivocar-se d’estratègia és humà. Totes les forces polítiques, d’una manera o altra, acaben topant amb decisions que no surten com esperaven. Però aquest episodi és, sobretot, un exemple paradigmàtic d’un defecte més profund de l’esquerra, tant global com, especialment, balear. Sovint li costa triar bé les batalles. Massa vegades opta per convertir mesures concretes, nascudes d’un context puntual, en símbols de transformacions majúscules que després no pot sostenir. Quan les paraules són més grans que els resultats, allò que havia de generar esperança acaba produint frustració.

I és precisament aquesta frustració el que obre la porta als resultats que arriben després, sempre més durs, més regressius. Si l’esquerra vol recuperar credibilitat, haurà d’assumir que no tot pot ser èpic ni tot pot ser una revolució. De vegades, fer bona política és, simplement, ajustar expectatives, explicar la realitat amb humilitat i definir batalles que realment es puguin guanyar.