I ara què?

Sento orgull i sento ràbia. Parlo per mi, però sospito que també en nom d'altres mallorquins que vivim fora i que diumenge vàrem seguir en directe la informació que ens arribava de la històrica manifestació a Palma. Orgull, per veure com la nostra gent sortia als carrers per omplir-los cridant que no poden suportar més la situació. I ràbia des que el telèfon va començar a ser inundat d'imatges, primer de mitjans (cal destacar aquí la gran feina d'elDiario.es) i més tard d'amics, rebent cops de la Policia Nacional.

Però, amb el pas de les hores, els primers sentiments s'assenten i una idea comença a rondar el cap. Sembla que no sols a mi, ja que la meva germana m'envia un missatge que diu: “Has vist la manifestació a Mallorca? Creus que canviarà alguna cosa?”. La pregunta és molt pertinent, però la resposta no és clara.

Quan diu “cosa”, la meva germana fa referència al model turístic de Mallorca. Un model que ha aconseguit treure l'illa de la pobresa més absoluta, però que ja fa temps es va passar de frenada. El resultat? Un medi ambient cada vegada més deteriorat, una societat precària, un cost de la vida inassolible i una illa massificada la major part de l'any. Però per canviar això no basta la ràbia. Ens cal alguna cosa més. És necessari un projecte polític i, per descomptat, concreció.

Posem ara els ulls sobre aquells qui haurien de fer la política. Els dos partits més votats de Balears ofereixen poca fiabilitat a l'hora de proposar alternatives en aquesta qüestió. El Partit Popular ha modificat aquest mandat el seu discurs, ara lleugerament més sensible a la insuportable situació. Però no és més que això, un gir dialèctic sense cap voluntat real de canvi. El PSIB prou té amb donar explicacions de com va dirigir (o com no ho va fer) les forces policials que depenien de la seva delegació del Govern. Revisar el seu paper en els vuit anys de governs progressistes fa la resta. El teatre dels dos llançant-se les culpes mútuament arran dels esdeveniments de diumenge només mereix un qualificatiu: esperpèntic. Pel que fa a la tercera força a la nostra cambra autonòmica, VOX, millor no preguntar.

I a l'esquerra del PSIB, què? Idò, més dubtes que certeses. És aquí on els projectes sonen més transformadors. El problema és que, fins ara, quan ha arribat el moment de portar-los a la pràctica, els resultats no han estat a l'alçada de les expectatives generades. I quan les expectatives no es compleixen, arriba la frustració. Que li ho diguin a l'espai de Podem, que a casa nostra va tenir molt bona entrada.

Sigui com sigui, és a l'esquerra on rau la resposta. Potser MÉS està en condicions de liderar-la, potser és un altre partit que encara no ha nascut, o tal volta ve dels moviments socials. Intueixo que ens caldran totes les forces que tenim i encara més. Perquè el repte és enorme, oferir allò que fins ara no s'ha fet, una sortida. Un model alternatiu o un pla per decréixer. Haurà de ser creïble, si no la gent tornarà cap a aquelles marques que o bé vetllen per defensar l'statu quo o bé només es mouran quan vegin que no hi ha alternativa.

Per aterrar aquest clam caldrà fer-se preguntes valentes. Cal oferir un model econòmic alternatiu per fer d'aquest un moviment de majories? O no? Quin podria ser aquest model? Si decreixem en turisme, fins on? Volem tornar al nombre de turistes d'abans de la pandèmia? O de 2008? O dels anys 90? Hi ha referents en tot això de fer marxa enrere? Què podem aprendre'n? O ens tocarà ser pioners, com ja ho vàrem ser exportant grans cadenes hoteleres arreu del món? I que passa amb l'habitatge? Es pot limitar la compra a residents? Es poden limitar altres àmbits per raó de residència? I si no es pot, per què? Ens organitzem per canviar allò que no ens ho permet o és massa llunyà i es perdrien forces?

Si no ens fem aquesta mena de qüestions, continuarem obviant l'elefant a l'habitació, que les opcions polítiques favorables al turisme basen el seu èxit en la por al buit que pugui venir després. Si no expliquem com omplir-lo, no hi ha cap opció de seducció.

Ara fa uns mesos el meu amic Joan va venir a Barcelona de visita. Vàrem parlar de turisme i em va dir que, tot i la ràbia, no confiava que cap opció política pogués fer res. Jo, potser de forma ingènua, li vaig dir que no podíem caure en això, que aquells que no volen que res canviï estan contents que la seva ràbia no es converteixi en un agent polític. Entenc perfectament el que em deia en Joan, però de veritat penso que una transformació és possible.

El diumenge, el meu amic Joan va patir un atac desproporcionat a mans de la policia. Dilluns es va llevar amb grans blaus al seu cos. Simplement per voler manifestar-se de forma pacífica. Com en Joan, la gent de Mallorca avui està més rabiosa que dissabte. El problema és que, mentre no puguem transformar la ràbia en acció política, simplement serà això. Ara bé, en uns dies torno a Mallorca per passar l'estiu. I penso fer una gran abraçada al meu amic, per fer-li veure com n'estic, d'orgullós i d'agraït.