El cardenal Despuig, el col·leccionista d’antiguitats que va excavar Roma: “Fou presoner de la febre del moment”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Aigües de la Mediterrània (entre Niça i Marsella), 1798. Tres escultors naveguen en un bergantí. La panxa és plena de marbre. Estàtues, bustos, frisos, làpides amb inscripcions llatines. És la col·lecció personal d’un dels personatges més poderosos del Vaticà. El mateix home amb qui els tres escultors han signat un contracte (escrit en castellà, traduït a l’italià i amb una postil·la en llatí) uns mesos abans. Reunits al despatx de l’advocat Lorenzo Torrelli, Antoni Despuig i Dameto, d’una banda, i Pascual Cortés, Luigi Melis i Joan Trivelli, de l’altra, estableixen les condicions econòmiques i els horaris: “25, 13 i 10 escuts per cap per treballar nou hores a l’hivern i set a l’estiu”. A canvi, aquests tres mestres del cisell es comprometen a restaurar, assemblar i polir els tresors que el seu ocupador ha anat reunint a través d’excavacions i compres als mercats d’antiguitats de Roma.
Ara, a bord, Cortés, Melis i Trivelli han de culminar la missió. Viatjar amb els tresors fins a Mallorca, l’illa on va néixer aquest cardenal que -amb les seues anades i vengudes- fa diverses dècades que actua com a corretja de transmissió entre els Estats Pontificis i la monarquia de Carles IV, el Borbó que regna a Espanya. Un detall que cal tenir en compte quan el vaixell que navega per la Mediterrània carregat de marbre sigui obligat a amarrar a Saint-Tropez. Hèrcules o Atena estan a punt de provocar un conflicte diplomàtic mil·lennis després d’haver deixat de guerrejar en nom seu. La geopolítica, sempre al comandament. Per escapar dels francesos, el nom del bergantí, potser, els donarà un cop de mà: Verge dels Remeis.
“La col·lecció Despuig va estar retinguda des del març fins a l’abril de 1798. Una fragata francesa la va interceptar i, com que en aquell moment Napoleó ja havia envaït la península Itàlica, no quedava clar si totes aquelles peces podien sortir d’allà. Va faltar ben poc perquè les confiscassin; de fet, el Saqueig de Roma acabava de produir-se [va ser el 15 de febrer d’aquell any en què Napoleó es va llançar sobre Egipte i les seues piràmides]. Després de moltes gestions van aconseguir dur-les a Barcelona i, més tard, a Mallorca, on les van guardar a la possessió de Raixa per desig del cardenal”, explica a l’altra banda de la pantalla Antònia Soler i Nicolau.
Aquesta professora de llatí i grec és, “de retruc” i gràcies a una tesi doctoral, una de les màximes especialistes en l’estudi creuat entre la vida política i la pulsió arqueològica de Despuig. El fons epigràfic de la col·lecció Despuig d’escultura clàssica, publicat el 2011, demostra que sense una faceta no s’entén l’altra. I que aquest personatge, que va viure entre el despotisme il·lustrat, la Revolució Francesa i el retorn de l’absolutisme, no va ser una rara avis, sinó “un personatge del seu temps”.
–Al llarg del segle XVIII –explica la doctora Soler– es va posar de moda entre la noblesa posseir una col·lecció d’antiguitats; formava part del seu estatus. Van començar aleshores les excavacions, sobretot a Itàlia, que més que un afany historiogràfic tenien una finalitat ornamental.
–¿Recrear la Roma o la Grècia clàssiques en ple Neoclassicisme?
–Exacte. Per això es feien reconstruir unes escultures que sovint es trobaven incompletes. O fins i tot, com que no tothom trobava de tot, també encarregaven copiar allò que veien en altres palaus. De vegades, per congraciar-se amb el propietari de l’original, com el mateix Despuig amb una hermafrodita que es pot veure a la Villa Borghese i que és immensa. La del cardenal amb prou feines fa trenta centímetres.
—Com acaba una filòloga clàssica submergint-se en la biografia d’un personatge així?
—Per les inscripcions de la col·lecció Despuig! Quan les vaig començar a estudiar, també em vaig haver d’apropar a la vida del cardenal, i és impossible no enganxar-s’hi. Estam acostumades a llegir Ciceró —i el seu secretari— a través de les còpies que es van fer de les seves obres i tractats, com a mínim, cinc o sis segles després... i ja eren còpies d’altres còpies. En canvi, les làpides portades per Despuig i els pedestals de moltes escultures contenen textos escrits, o que es van fer escriure, per persones que tenien el llatí com a llengua materna. Des del punt de vista filològic és un material interessantíssim i, com que prové de la metròpoli, és molt més ric i complex que el que s’ha trobat a Mallorca, comparable al nivell de les restes de Tàrraco o Emèrita Augusta. El dia que vaig saber que teníem una col·lecció així a l’illa encara pendent d’estudiar, gairebé em va donar alguna cosa. I tot va ser per casualitat...
Estam acostumats a llegir Ciceró a través de les còpies que es van fer de les seves obres i tractats, com a mínim cinc o sis segles després… i ja eren còpies d’altres còpies. En canvi, les làpides portades per Despuig i els pedestals de moltes escultures contenen textos escrits, o que es van fer escriure, per persones que tenien el llatí com a llengua materna
Una investigació que marca una vida
CaixaForum (Palma), 2000. El doctor Miquel Mayer i Oliver pronuncia una conferència sobre epigrafia clàssica. És un filòleg de prestigi que, en aquell moment, exerceix com a director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Antònia Soler havia estat alumna seva a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan se saluden, Mayer li comenta que acaba de llegir uns epígrafs al Castell de Bellver que l’han impressionat. Són les restes de la col·lecció Despuig.
Inventariades pel cronista Joaquim Maria Bover a Los tesoros de Despuig (1849), les peces que romanen a Mallorca ressorgeixen després d’un segle —el XX— durant el qual s’han venut al capital estranger, han nodrit la propaganda feixista al final de la Guerra Civil. Els revoltats les van col·locar al final de la Rambla de Palma per fer l’ullet a Mussolini. Però sobretot, han passat molt de temps ocultes en la foscor dels soterranis. El 1974, l’Ajuntament de Palma —que havia adquirit les peces el 1923— va fer unes reformes al museu de Bellver i les va deixar emmagatzemades... fins al 1999.
Seguint el consell de Mayer i Oliver, la doctoranda va anar a veure la col·lecció Despuig i hi va lligar el seu destí. “És irremeiable. El tema de la teva tesi t’acompanya tota la vida”, confessa. Matins de dissabte capbussant-se a l’Arxiu del Regne de Mallorca, on es conserva la documentació de l’eclesiàstic: diaris de viatge, documents jurídics “i les cartes que enviava a la persona que coordinava les excavacions de la vil·la romana que va descobrir a Ariccia”, al sud del Laci.
Gràcies a aquests documents, Antònia Soler va descobrir que “Can Despuig, el lloc on guardava les peces abans de transportar-les a l’illa, va ser el Palazzo Núñez-Torlonia, a prop de la Piazza di Spagna, i no el Palau de la Cancelleria, on li hauria correspost residir com a auditor del Tribunal de la Rota, el càrrec amb què va arribar a Roma”. Una ciutat que la filòloga clàssica sembla conèixer pam a pam.
Una altra visita a Barcelona li va servir per fullejar la biblioteca del cardenal, que va acabar en mans dels Caputxins de Sarrià, “i conversar amb fra Valentí Serra”. Hores infinites descomponent frases que relaten l’enterrament d’un senyor amb els seus esclaus, extretes de les làpides exposades a Bellver. La complicitat forjada amb persones com Magdalena Rosselló —la directora, ja jubilada, del museu del castell palmesà— o amb Manuela Domínguez Ruiz, una historiadora de l’art que també investiga el llegat del cardenal: juntes, estan immerses ara en un projecte europeu per analitzar les representacions femenines en l’art romà. A través de la col·lecció Despuig, és clar.
Com a part d’aquest treball, l’experta en Despuig torna a agafar la lupa —o a fer zoom a la pantalla— per acostar-se a les desenes de caps petrificats que apareixen en una fotografia en blanc i negre. L’ambient és atapeït, rococó. Pur horror vacui. Les escultures estan tan a prop les unes de les altres que, si una caigués, activaria un efecte dòmino tant còmic com fatal. “Com per anar-hi d’excursió amb una classe d’adolescents”, diu amb mig somriure una professora que imparteix Llengües Clàssiques als estudiants d’Humanitats de l’institut de Manacor, el poble on va néixer. La fotografia la va localitzar a l’Arxiu Amatller de Barcelona i va ser presa al saló senyorial de Raixa. La doctora Soler la data “entre 1900 i 1910”. Llavors, una part de les antiguitats i reconstruccions que Despuig havia portat d’Itàlia ja s’havia escampat per Europa. De Mallorca en va marxar la part del lleó.
“Lògicament, quan es van començar a vendre les antiguitats, se’n van endur les peces bones. És irònic, però aquí tenim allò que no es va vendre, igual que passa quan una botiga tanca: el bo es ven de pressa i la resta es queda”, reflexiona la filòloga, interessada també per l’artista que va servir d’enllaç als descendents de Despuig per liquidar el patrimoni del cardenal. “Llorenç Rosselló era un escultor que va morir molt jove, amb trenta-un anys. Si no hagués estat així, n’hauríem sentit a parlar molt més. Era mallorquí, però vivia i tenia molts contactes a París. Allà es van vendre les millors escultures i també molts dels quadres que Despuig havia acumulat al llarg de la seva vida i que havia fet portar a Raixa. Devia ser una pinacoteca impressionant. Bover la va documentar, i alguna obra continua en possessió dels hereus d’aquesta família, però de la majoria dels quadres no se sap on són: parlam de murillos, de riberas... Molt i bon Barroc. Això és perquè el cardenal, que reconeixia que no havia pogut formar-se gaire perquè des de ben jove l’havien empès a escalar dins la jerarquia eclesiàstica, sí que era molt afeccionat al dibuix: els seus quaderns de viatge són plens d’esbossos fets per ell mateix”.
La majoria de quadres no se sap on són: parlam de Murillos, de Riveras… Molt i bon Barroc. Això és perquè el cardenal, que reconeixia que no havia pogut formar-se gaire perquè des de molt jove el van empènyer a escalar en la jerarquia eclesiàstica, sí que era molt afeccionat al dibuix: els seus quaderns de viatge són plens d’esbossos fets per ell mateix
La decadència dels descendents del cardenal
1900, Hôtel Drouot (entre els bulevards i l’Òpera Nacional). Una subhasta envia un retrat de l’emperador August fins al Museu de Belles Arts de Boston i un altre de la seva enemiga Cleòpatra fins als Museus Estatals de Berlín. Però és un home anomenat Carl Jacobsen qui licita amb més força que ningú entre els milionaris reunits en aquella casa de subhastes fundada el 1852. Aquest cerveser danès adorna la seva col·lecció privada amb un rostre d’Egist, estàtues d’Apol·lo i Dionís, a més d’un bust de l’emperador Adrià. Un segle i quart més tard, aquelles adquisicions s’exposen al museu que aquesta empresa —convertida en multinacional— té a Copenhaguen: el Ny Carlsberg Glyptotek. Un dels pocs llocs on han anat a parar les millors peces de la col·lecció Despuig que la doctora Soler “encara” no ha pogut visitar.
L’esquarterament de la col·lecció es va produir en un moment clau per entendre la Mallorca que abraçaria el turisme cinquanta anys després. La noblesa que enfonsava les seues arrels en la conquesta catalana travessava hores molt baixes. Assetjada pels deutes, malvenia el seu patrimoni. La decadència de dinasties com els Despuig es convertiria en inspiració literària per a la burgesia que anava prenent el poder. El llibre que millor reflecteix aquesta substitució —o renovació— d’elits fou Bearn o La sala de les nines (Llorenç Villalonga, 1961). No sembla casual que el rodatge de la seva versió cinematogràfica triàs Raixa com a escenari. Quan —a principis dels anys vuitanta— la càmera de Jaime Chávarri va entrar en aquella possessió que el cardenal Despuig havia volgut enjardinar a la manera dels Albani o dels Borghese —els grans llinatges romans que freqüentava—, de les antiguitats ja no en quedava ni rastre.
—Doctora Soler, el cardenal Despuig somiava retirar-se a la possessió que la seva família tenia als peus de la Serra de Tramuntana amb les seves escultures, però només en va poder gaudir tres anys, del 1804 al 1807, perquè després torna a Roma, acompanya Pius VII a l’exili de França quan Napoleó els expulsa d’Itàlia, i només li permeten sortir-ne quan, ja malalt, es trasllada a Lucca, on mor el 1813. És com si finalment haguessin llevat als seus hereus allò que ell es va endur d’Ariccia. Es pot considerar aquest personatge un espoliador? A l’article que li dedica la Reial Acadèmia de la Història no són gens pietosos amb ell: el descriuen com un cobdiciós amb un “apetito aurívoro por las antigüedades”.
—No es pot pretendre que Despuig raonàs com una persona del segle XXI perquè va viure en un temps molt diferent del nostre. Va ser pres de la febre d’una època en què, com va fer ell, es va posar de moda comprar el dret d’excavar finques properes a la Via Àpia. Allà és on descobreixen una vil·la romana que Galvin Hamilton —un pintor, arqueòleg i marxant d’art escocès— no havia aconseguit trobar uns anys abans. Això va aixecar moltes suspicàcies en aquell moment; deien que a Despuig li havien col·locat les restes perquè les trobàs! [riu]
La qüestió del patrimoni històric i artístic, de qualsevol època, és molt complicada. Si hi hagués un consens mundial sobre aquest tema, ens tocaria retornar-les, però no n’hi ha. El que sí que s’ha de fer —i, afortunadament, en els darrers anys s’han fet moltes passes en aquesta direcció— és conservar, museïtzar, estudiar i divulgar allò que tenim. Perquè a través d’aquestes peces s’entén com era el segle XVIII.
No es pot pretendre que Despuig raonàs com un personatge del segle XXI perquè va viure en un temps molt diferent del nostre. Va ser pres de la febre d’un moment en què, com va fer ell, es va convertir en tendència comprar el dret d’excavar finques properes a la Via Àpia
—Una època fonamental per entendre l’Edat Contemporània. Mallorca és plena de personatges que van sortir de l’illa i van influir en el que passava a Europa o Amèrica. Per exemple, el marí i geògraf Felip Bauçà (igual que li va passar a Despuig, la Corona no va voler comprar el seu arxiu cartogràfic). Diversos historiadors de la Universitat de les Illes Balears reconeixen que, en clau insular, el Segle de les Llums encara està per estudiar. Quina creu que n’és la raó?
—Potser no és tan complex. A vegades donam poca importància al que és nostre, simplement perquè ho tenim a prop.
0