Aina Ferrero, la directora de museu que lluita contra la 'McDonalització': “El que més interessa és el que ens fa únics”

1. Estimaràs el museu per damunt de totes les coses. 2. Honraràs la teva comunitat. 3. No consentiràs elitismes impurs. Aquests són alguns dels antimanaments de 12+1 heretgies museològiques, el nou llibre d'Aina Ferrero Horrach (Palma, 1984), publicat per Ediciones Asimétricas, que proposa un conjunt de mesures per convertir els museus en espais més oberts, crítics i connectats amb la societat. La museòloga i directora del Museu del Calçat i de la Indústria d'Inca fa anys que defensa una idea que encara incomoda una gran part del sector artístic: que els museus no haurien de limitar-se a conservar objectes, sinó convertir-se en espais vius, capaços de dialogar amb les comunitats a les quals serveixen.

En aquest assaig breu i il·lustrat, l'autora contraposa la «McDonaldització» dels museus a una aposta ferma per l'autenticitat, les experiències amb sentit i els relats arrelats al territori, a més de desmuntar alguns dels dogmes que han marcat l'evolució dels museus contemporanis. Amb humor i voluntat de provocar debat, Ferrero planteja una sèrie d’«antimanaments» per «trencar amb la litúrgia» d’aquells que entren en un museu com si entressin en una església, amb por de molestar i de no entendre què hi passa a dins.

La publicació se suma a una trajectòria investigadora que inclou treballs sobre la memòria dels presos republicans al Castell de Bellver (Mallorca) durant el franquisme, la coordinació d'una obra dedicada a la museografia industrial i un nou volum, derivat de la seva tesi doctoral, que veurà la llum a finals d'aquest any. 12+1 heretgies museològiques es presentarà el pròxim 24 de juny en una trobada en línia organitzada per l'editorial.

Com sorgeix la idea del llibre? Té un to molt diferent del dels seus treballs anteriors. Es pot llegir com una obra més personal i vinculada a experiències laborals.

La idea parteix, d'alguna manera, de la meva tesi doctoral. Quan publiques una tesi t'adones que són textos llarguíssims, difícils de llegir per al gran públic, i molt poques arriben realment a la gent. Vaig transformar una part d'aquesta investigació en aquest llibre i en un altre una mica més especialitzat, que es publicarà a finals d'aquest any.

Sempre he pensat que els qui treballem en cultura també tenim la responsabilitat de fer accessible el coneixement. La cultura elitista m'incomoda. De fet, una de les raons per les quals em vaig anar allunyant de determinats àmbits de l'art va ser precisament perquè els trobava massa tancats, massa orientats als experts i, en ocasions, fins i tot intimidatoris.

La cultura elitista m'incomoda. De fet, una de les raons per les quals em vaig anar allunyant de determinats àmbits de l'art va ser precisament perquè els trobava massa tancats, massa orientats als experts i, en ocasions, fins i tot intimidatoris

Així doncs, ha aplicat l'antimanament de l'accessibilitat a la seva pròpia tesi.

És clar. Volia intentar comunicar d'una manera més útil i propera. La idea de fons és senzilla: si creiem que els museus no han d'intimidar la gent, el llibre tampoc no podia fer-ho. Volia escriure una mena de manifest contra la solemnitat. Un assaig que trenqués amb la litúrgia d'entrar en un museu com qui entra en un santuari.

Volia escriure una mena de manifest contra la solemnitat. Un assaig que trenqués amb la litúrgia d'entrar en un museu com qui entra en un santuari

Una de les idees centrals del llibre és precisament aquesta visió del museu com una mena de catedral laica. Quin és avui el principal dogma que continua impedint que els museus connectin amb la societat?

Crec que un dels principals obstacles és precisament la percepció social que encara existeix sobre els museus. Quan molta gent hi pensa, imagina silenci, seriositat i normes. Aquesta imatge forma part de l'imaginari col·lectiu.

Però aquesta percepció també és construïda per les institucions.

Sens dubte, també és construïda pels mateixos museus. Et posaré un exemple molt senzill. Fa poc llegia un conte a la meva filla, que té dos anys. A la història, el personatge viatjava pel món, arribava a Roma, entrava en un museu, s'avorria immediatament i se n'anava a menjar un gelat. Des de ben petits interioritzem la idea que els museus són llocs avorrits.

Trencar aquest imaginari és una tasca educativa, però també una responsabilitat dels mateixos museus. Tots hem estat en un museu on un vigilant ens fa callar immediatament. Això reforça la idea que continuem entrant en una mena de temple.

Al llibre es convida a entrar als museus com a heretges. Quina seria avui l'heretgia més urgent i necessària?

Probablement la més important sigui entendre que l'objecte no pot ser l'única cosa rellevant. Els objectes són fonamentals. Són la raó de ser dels museus, igual que respirar és essencial per viure. Però no poden situar-se per damunt de les persones. Els museus han de tendir ponts amb aquells que construeixen la memòria col·lectiva perquè els objectes, per si sols, no diuen res. Necessiten context, mediació i molt més diàleg. El problema apareix quan es presenten objectes sense cap mena d'acompanyament, com si tothom tingués les mateixes eines per interpretar-los.

El problema apareix quan es presenten objectes sense cap mena d'acompanyament, com si tothom tingués les mateixes eines per interpretar-los

Aquesta visió exigeix temps, recursos i personal. En un context de precarietat cultural, és realista pensar en processos de mediació més ambiciosos?

Precisament aquí hi ha una part del problema. Quan entenguem que connectar amb la societat no és una tasca secundària, sinó el nucli de la nostra feina, potser començarem a prioritzar d'una altra manera. Potser és millor fer una exposició menys cada any i dedicar més esforços a construir vincles amb la comunitat. La rellevància social dels museus en depèn. Vivim en una cultura de la immediatesa, dels «likes» i del consum accelerat de continguts. Els museus encara poden ser espais de resistència cultural davant aquesta lògica.

Vivim en una cultura de la immediatesa, dels 'likes' i del consum accelerat de continguts. Els museus encara poden ser espais de resistència cultural davant aquesta lògica

Sempre poso el mateix exemple: prova de situar-te davant d'una obra durant set segons. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis i set. Set segons és tot just el temps mínim per començar a percebre'n els detalls. Com més observes, més entens i més gaudeixes. Tanmateix, avui estem acostumats a passar constantment d'una imatge a una altra. Els museus encara poden oferir una experiència diferent, basada en l'atenció, la reflexió i el temps lent.

El llibre qüestiona moltes inèrcies del sector cultural. Ha sentit vertigen en publicar-lo en un àmbit on no sempre abunden les crítiques públiques i encara menys l'autocrítica?

La veritat és que no. Fins que no vaig veure el títol definitiu ni tan sols m'havia plantejat que pogués resultar incòmode. A més, crec que moltes de les institucions a les quals podria interpel·lar ni tan sols se senten al·ludides. Dit això, també crec que s'estan fent moltes coses bé i que cada vegada està més estesa la idea que els museus no poden continuar funcionant com palaus tancats.

Fa poc, diversos artistes crítics amb el model cultural de Palma explicaven en aquest diari que els costa expressar determinades crítiques per por de quedar exclosos del circuit artístic. Entén aquesta preocupació?

Sí, l'entenc perfectament. Jo, per sort, em sento força lliure perquè mai no he tingut una vinculació política pública amb ningú i, a més, soc una persona bastant directa. Dic el que penso. Però entenc que molts artistes se sentin condicionats. El món de l'art funciona sovint a través de xarxes d'afinitat, de relacions personals i de posicionaments. Comprenc que hi hagi por de criticar determinades polítiques perquè existeix la sensació que això pot tenir conseqüències.

El món de l'art funciona sovint a través de xarxes d'afinitat, de relacions personals i de posicionaments. Comprenc que hi hagi por de criticar determinades polítiques perquè existeix la sensació que això pot tenir conseqüències

El problema és que, si ningú no s'atreveix a expressar el que pensa, acabem perpetuant determinades dinàmiques. I aleshores passa el que passa: s'impulsen projectes que no funcionen o que no responen a les necessitats reals del territori i ningú no ho qüestiona fins que arriben les crítiques des de fora.

D'altra banda, les ajudes públiques de les quals viuen molts artistes són necessàries i positives, però també generen dependències. No és una cosa nova. Històricament, els artistes sempre han depès d'algun tipus de mecenes. Avui, moltes vegades, aquest paper el representen les administracions públiques. Hi ha una part molt positiva, però també una dimensió que pot limitar la llibertat crítica.

Les ajudes públiques de les quals viuen molts artistes són necessàries i positives, però també generen dependències

En aquesta línia, casos recents com el del Centre Gallec d'Art Contemporani (CGAC) a Galícia han reobert el debat sobre les bones pràctiques en l'elecció de direccions de museus. Continuen sent una referència útil?

Crec que, sense una normativa que les avali, les bones pràctiques corren el risc de quedar-se en una declaració d'intencions. Tant de bo existissin mecanismes legals que obliguessin a complir determinats criteris perquè, en cas contrari, veiem constantment com s'incompleixen sense conseqüències.

Per acabar. Una qüestió molt present al llibre quan es refereix a la McDonaldització dels museus: l'ús de l'art com a eina de promoció turística. Li preocupa aquesta tendència? En el cas de Palma, hi ha exemples com la idea de portar la col·lecció Thyssen a Gesa o les grans exposicions a la Llotja de Palma.

No em sembla negatiu que la cultura es converteixi en un atractiu turístic. Al contrari. Tant de bo cada vegada més persones visitin Mallorca pel seu patrimoni, el seu art o les seves tradicions. La qüestió és qui decideix quina cultura es promociona i amb quins criteris. S'han fet estudis de públics? S'ha consultat la comunitat? S'han valorat les necessitats reals del territori? Aquí és on hi ha el problema.

No estic dient que determinades iniciatives s'hagin de fer o no. El que reclamo és rigor, reflexió i participació. Ja tenim un museu d'art contemporani a Palma. En necessitem un altre? Potser sí. Però abans ens hauríem de preguntar què aportarà, quines necessitats cobreix i què vol realment la ciutadania.

Els turistes que més ens interessen són precisament aquells que busquen allò que ens fa únics. Per això crec que hem d'apostar per propostes vinculades a la nostra història, la nostra identitat i les nostres particularitats culturals. I també diré una cosa: Miró està molt bé, però després de Miró han passat moltes coses. Potser ha arribat el moment de refrescar una mica el relat i mirar també cap a altres propostes i altres creadors.