“Per què no vas fer res?”: 'Sucia', el documental espanyol nascut d'una agressió sexual que aspira als Oscar
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Per què no vas fer res?”. És una de les preguntes que encara persegueixen moltes víctimes d'una agressió sexual, desplaçant la mirada cap a la reacció de qui pateix la violència en lloc de cap a qui l'exerceix. A aquesta pregunta respon Sucia. ¿Por qué no hiciste nada?, el projecte amb què Bàrbara Mestanza ha transformat la seva pròpia experiència en un documental rodat durant sis anys mentre avançava un procés judicial que encara continua obert. La pel·lícula, codirigida juntament amb Marc Pujolar, va néixer sense pressupost, gravada amb els mitjans que els seus autors tenien a mà i aprofitant el temps que els deixaven les seves feines. Després d'alçar-se amb el Gran Premi del Jurat de la Competició Internacional del Sheffield DocFest, s'ha obert per a ells una possibilitat tan inesperada com ambiciosa: emprendre la cursa cap als Oscar.
Bàrbara Mestanza i Marc Pujolar van gravar una pel·lícula sense saber exactament com acabaria. No era una qüestió de suspens narratiu, sinó de realitat: quan van començar a rodar-la, la causa oberta després de l'agressió sexual que va patir l'actriu el 2015 continuava oberta i la història seguia avançant mentre la càmera estava encesa. La pel·lícula, presentada el cap de setmana passat a l'Atlàntida Mallorca Film Fest, va néixer d'una pregunta que travessa tota la trajectòria del projecte: què passa després d'una agressió i què succeeix amb una persona quan el relat no acaba en el moment de la violència.
La pel·lícula va néixer sense pressupost, gravada amb els mitjans que els seus autors tenien a mà i aprofitant el temps que els deixaven les seves feines
Abans d'arribar al cinema, Sucia va passar per dos formats més. Primer va ser una obra de teatre i després un llibre, dues aproximacions diferents a una mateixa experiència que Mestanza va anar transformant segons les necessitats de cada llenguatge. “És com un tríptic”, explica l'actriu a elDiario.es des de Mallorca. “És el mateix tema, però són tres cares completament diferents”. L'obra de teatre, explica, era “una conversa interna entre el meu cervell i jo mentre m'estava passant allò”; la novel·la abordava “tota la història d'autodestrucció que vius després que et passi una cosa així fins que t'atreveixes a parlar”, mentre que el documental segueix “tot el procés judicial durant aquests últims sis anys”, explica la codirectora.
El salt al documental va arribar quan els seus responsables van entendre que la història necessitava un altre espai per arribar a més persones. No es tractava únicament de traslladar el que ja havien explicat, sinó d'acompanyar un procés que encara estava succeint i mostrar una part de la violència sexual que habitualment queda fora dels relats públics: l'espera, la incertesa, el desgast emocional i la relació amb un sistema judicial que es pot allargar durant anys. “Quan vam veure que allò podia ser útil, vam entendre que el més necessari era intentar arribar al màxim nombre de persones possible”, apunta Mestanza. “I una pel·lícula és l'únic format que pot fer que això sigui així”, assenyala la cineasta.
Abans dels reconeixements internacionals i de la possibilitat d'emprendre una campanya cap als Oscar, el projecte va ser durant molt de temps una pel·lícula feta als marges de la indústria audiovisual. “Partíem d'absolutament zero pressupost i hem gravat amb mòbils, amb ordinadors, improvisant constantment. Mentrestant, havíem de continuar treballant per poder viure. Això significava que no podíem dedicar-nos exclusivament a la pel·lícula”, recorda Mestanza. Una precarietat que no va ser una decisió estètica, sinó la conseqüència d'una necessitat: continuar gravant una història que sentien que no podien abandonar.
Partíem d'absolutament zero pressupost i hem gravat amb mòbils, amb ordinadors, improvisant constantment. Mentrestant, havíem de continuar treballant per poder viure. Això significava que no podíem dedicar-nos exclusivament a la pel·lícula
Amb el temps, aquella pel·lícula que avançava sense garanties va començar a trobar aliats. Per a Marc Pujolar, aquest acompanyament ha estat fonamental: “Comptem amb grans companys, com Filmin, TV3 i Sábado Time, que s'hi ha incorporat fa poc. Estem construint una gran família”. Després d'aconseguir 117.000 euros de pressupost i acabar el rodatge i el muntatge final el juny de l'any passat, el documental va tenir la seva estrena mundial al Festival de Màlaga, on va ser premiat, i va rebre una menció al Festival de Las Palmas de Gran Canaria, a més de projectar-se al Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià, el D'A de Barcelona i l'Atlàntida Mallorca Film Fest.
Abans de la seva arribada als cinemes el pròxim 20 de novembre, Sucia continuarà el seu recorregut internacional al Lemesos International Documentary Festival de Xipre, on es projectarà el 4 d'agost. Aquest recorregut ha permès que la pel·lícula comencés a circular amb força, una cosa que els seus responsables mai no haurien donat per feta en tractar-se d'una història rodada en català i tan lligada a un fet personal i a un context judicial concret.
Abans de la seva arribada als cinemes el pròxim 20 de novembre, Sucia continuarà el seu recorregut internacional al Lemesos International Documentary Festival de Xipre, on es projectarà el 4 d'agost
Tanmateix, el documental va més enllà de l'agressió i de la possible resolució judicial. Quan van començar a escriure el guió, Mestanza i Pujolar pensaven que la pel·lícula estaria marcada per una pregunta concreta: què passaria amb el procediment judicial i si la persona acusada acabaria entrant a la presó. Tanmateix, durant el rodatge i especialment durant el muntatge van entendre que la història apuntava cap a un lloc molt més ampli. “Ens vam adonar que parla d'una cosa molt més profunda: d'un procés de sanació i de com cada persona ha de trobar el seu propi camí”, explica la codirectora.
Ens vam adonar que parla d'una cosa molt més profunda: d'un procés de sanació i de com cada persona ha de trobar el seu propi camí
Després de viure durant el rodatge un llarg procés judicial, l'equip de la pel·lícula reflexiona sobre els possibles camins que pot prendre una persona que acaba de patir una agressió sexual. Per a Mestanza, la denúncia pot ser una via “legítima”, però “no pot convertir-se en una obligació ni tampoc ignorar les dificultats que implica enfrontar-se al sistema”. “Si això passa per anar a comissaria, em sembla meravellós, però crec que tots sabem ja que és un procés molt complex i molt car”, explica l'actriu i cineasta, que reconeix haver partit d'una posició molt concreta: “La meva història és la història d'algú privilegiat”.
En aquest sentit, insisteix que cada procés és diferent i que la decisió ha de partir de les necessitats de qui el travessa. “Si el que necessites és veure una amiga, fes-ho. Si necessites callar, calla. Si necessites aïllar-te del món, apartar-te, tancar-te en una habitació i no tornar a tocar un home en la teva vida, fes-ho. Només tu saps què necessites per sortir d'aquí”, conclou la codirectora.
La cara invisible després de la denúncia
Un dels aspectes més importants del documental és precisament mostrar què passa entre la denúncia i una possible resolució judicial. “A poc a poc, mentre avances, t'adones que hi ha moltes més parts d'aquest procés de les que imaginàvem, detalls i moltes més coses que passen de les quals ningú parla”. Entre aquestes, Mestanza destaca les proves psicològiques a què s'han d'enfrontar algunes persones denunciants: “Haver de fer un test psicològic durant tres hores davant de persones que no coneixes perquè determinin que ets una persona que parla de manera conscient i que no t'estàs inventant el que expliques”, assenyala la codirectora.
Haver de fer un test psicològic durant tres hores davant de persones que no coneixes perquè determinin que ets una persona que parla de manera conscient i que no t'estàs inventant el que expliques
La mirada de Sucia també s'allunya d'una tradició audiovisual que, segons Pujolar, ha explicat en moltes ocasions les històries d'abús des de l'impacte. “Des de sempre ha estat molt relacionada amb una estètica més propera al morbo i a construir una narrativa al voltant de casos de molta repercussió mediàtica o que han afectat moltíssimes persones”, explica el cineasta. Davant d'aquesta tendència, el documental intenta acostar-se al procés des d'un altre lloc, més centrat en l'experiència de qui travessa la violència i en tot allò que passa després.
[La meva tradició audiovisual] des de sempre ha estat molt relacionada amb una estètica més propera al morbo i a construir una narrativa al voltant de casos de molta repercussió mediàtica o que han afectat moltíssimes persones
Finalment, després d'un llarg recorregut que cap dels seus responsables no imaginava, apareix la possibilitat d'entrar en la cursa cap als Oscar —gràcies al premi obtingut al Festival de Sheffield, reconeixement que li atorga la prequalificació per al certamen—. Per a la codirectora, arribar fins a aquest escenari significaria moltes coses que encara li costa assimilar. “Encara necessitem trobar més finançament i suports per poder-hi arribar, però sens dubte simbolitzaria que el que fem aquí és un producte creatiu digne i útil per al món, que les nostres històries són importants i urgents”, conclou Mestanza.
S'obre així un nou capítol per a Sucia, la pel·lícula que va néixer intentant respondre una pregunta íntima i que ha acabat formant part d'una conversa col·lectiva sobre justícia, reparació i les diferents maneres de mirar cap a la violència sexual.
0