“No aniré en contra d’una empresa”: l’alcaldessa del PP que acull la ‘granja dels horrors’ es nega a tancar-la

“No aniré en contra del sector agrícola. D’una empresa que genera llocs de feina en el sector primari, no n’estarem en contra.” La frase de María Francisca Lascolas Rosselló provoca crits de desaprovació a la sala de plens de l’Ajuntament de Llucmajor, on està ubicada la ‘macrogranja dels horrors’, les imatges de la qual –amb gallines amuntegades convivint amb cadàvers i rosegadors– s’han escampat com la pólvora després de la publicació en primícia per elDiario.es. La responsable política ha intentat esquivar una pregunta directa i clau: “Col·laborarà per tancar la macrogranja?”. Al setembre de 2024, després d’una votació plenària, es va comprometre a avaluar què passava en una explotació que manca d’autorització ambiental integrada.

Tal com denuncien dos associacions animalistes (Satya i ARDE), a la macrogranja se sotmet les aus a unes condicions totalment insalubres mentre funciona sense les autoritzacions necessàries. I no és un problema nou. “Si una alcaldessa no és capaç de defensar els drets dels seus ciutadans, no mereix ser alcaldessa”, li ha retret, ja començat el ple, el regidor Jaume J. Oliver, líder dels socialistes.

Curiosament, la regidora de Medi Ambient no és al seu lloc. Pilar Seguí Fiol, edil de l’Associació Social Independent, el partit localista que governa Llucmajor juntament amb els populars i Vox, gestiona també la regidoria de Medi Ambient. S’ha sentit indisposada i no ha assistit a la sessió ordinària de maig, que s’ha convertit en un monogràfic amb un objectiu molt clar: esbrinar què ha fet i què no ha fet l’equip de govern per aconseguir el tancament d’una explotació de gallines ponedores que genera una gran preocupació social.

Els quatre grups de l’oposició (PSIB, Més per Mallorca i dos formacions municipalistes: Llibertat Llucmajor i S’ULL) retiren tots els punts que tenien previstos a l’ordre del dia perquè només es debati sobre els efectes nocius –“possibles pous enverinats”, conseqüències sobre uns vesins “que respiren amoníac”...— que associen a unes imatges esfereïdores. A les proves gràfiques dels dos col·lectius animalistes s’hi afegeixen “les que fa més de cinc anys que circulen per grups de Facebook”, com afirma Alexandro Gaffar, el portaveu de Llibertat Llucmajor. “No és un problema d’aquesta setmana, encara que per a vostè ho sembli, senyora alcaldessa”, li retreu. La seua intervenció arrenca aplaudiments. La sala de plens és plena de gom a gom.

“Un vesí té dos someres i ho passen fatal. Les mosques se les mengen”

A les sis de la tarda, una hora abans del ple, la plaça anava tenyint-se de camisetes grogues. Al principi eren dos, després sis, més tard deu, una quinzena. Porten escrit un missatge molt clar: no volem macrogranges. Les duen residents d’aquest poble mallorquí on aquesta setmana han vist per dins el que pateixen per fora. Dos associacions animalistes van reunir a finals d’abril proves gràfiques i contundents sobre els horrors que ocorren en una explotació avícola on 136.000 gallines viuen amuntegades en 2.500 metres quadrats, una versió que l’empresa nega, assegurant que les imatges estan “manipulades”. La quinzena de camisetes entrarà després a la sala principal de l’Ajuntament, que també s’omple amb altres vesins que, encara que no van vestits de groc, i també estan farts del negoci explotat per Avícola Son Perot. Justificar, com una qüestió aliena, l'origen de les olors putrefactes que inhalen les persones que tenen cases al voltant de l’explotació les pareix més complicat per l’empresa.

“Tu creus que un nin podria estar-hi?”. En Pep té la pantalla del mòbil plena de mosques. La imatge mostra l’interior i el pati del foravila que la seua família té en uns terrenys propers a la macrogranja: “Tampoc podem tenir animals allà. Un vesí té dos someres i ho passen fatal. Les mosques se les mengen. Està clar d’on venen”. En Toni, un altre llucmajorer amb casa lluny del nucli urbà, redobla la indignació: “Hi ha hagut males olors des de fa molt de temps, però des de 2019 cap aquí tot ha anat a pitjor. Primer ho vàrem denunciar a la Policia Local. No van fer res. Després vàrem anar a la Guàrdia Civil. Tampoc va passar res”.

A l’agost de 2024, expliquen en Pep i en Toni, mentre altres vesines que els envolten assenteixen amb el cap, van aconseguir reunir-se amb l’equip de govern. De la trobada en va sortir la promesa de crear una comissió per afrontar l’assumpte. Es va convocar, però, segons els vesins, el Consell de Mallorca –governat pel PP i VOX– i la Benemèrita “no s’hi van presentar”. “És veritat que hi va faltar algú”, reconeix l’alcaldessa Lascolas. La popular, que estava reunida amb els seus regidors mentre els seus opositors parlaven amb afectats per les olors i mitjans de comunicació a la plaça poc abans que començàs el ple, defensa que “la llicència d’activitat no l’atorga l’Ajuntament, depèn del Govern, i sense informes tècnics que demostrin el contrari no es pot demanar el tancament”.

Jaume J. Oliver, el portaveu del PSIB, i Oriol Díaz, el de Més per Mallorca, ho veuen just al contrari. Abans del ple, i durant la sessió, consideren que des de Llucmajor sí que hi ha marge de maniobra: “Com que aquesta granja va començar a funcionar molt abans que es demanassin autoritzacions ambientals, sí que ha d’existir una llicència d’activitat municipal. L’hem sol·licitada, però no l’hem vista”. Joaquín Rabasco, líder de S’ULL, és més contundent: “Ara que governen al Govern no els importa que la macrogranja existeixi. Quan hi havia els socialistes al poder, en canvi, no els feia ni punyetera gràcia, aquesta macrogranja”. Toca el moll de l’os aquest polític –un populista que va entrar a l’Ajuntament de Llucmajor a finals dels vuitanta i va dormir a la presó condemnat per delictes de corrupció– en un assumpte que l’alcaldessa va admetre davant els mitjans, també abans que s’iniciàs el ple, per subratllar el compromís del PP davant les molèsties provocades per la macrogranja. Lascolas va dir que el seu antecessor, Éric Jareño, alcalde entre 2019 i 2023, visità l’explotació durant la pandèmia, quan augmentaren les queixes vesinals. Ella, en canvi, reconeix que no s’ha reunit amb els gestors d’Avícola Son Perot.

Males olors

Els vesins de diverses urbanitzacions afectades estan representats per un advocat des de l’octubre de 2024. Van decidir mobilitzar-se per abordar un problema crònic. Les primeres olors daten de 2003, es fan intenses al 2017 i són difícils de suportar d’ençà 2019. Mentrestant, Avícola Son Perot va ingressar 381.000 euros del Programa de Desenvolupament Rural de les Illes Balears (entre 2014 i 2020) i va obtenir la certificació Welfair, que atorga AENOR. Gratificacions rebudes malgrat que la macrogranja funciona incomplint la Llei d’Avaluació Ambiental de 2013 i sense haver obtingut el decret d’autorització ambiental del Govern, que fixa el límit de les macrogranges en 40.000 animals. Allà hi ha, teòricament, 136.000 gallines.

Després que elDiario.es publicàs les condicions insalubres en què s’amunteguen els animals –destapades i denunciades el 21 de maig per Satya i ARDE–, les associacions animalistes van exigir el tancament immediat de l’explotació. A la documentació aportada s’hi hauran de sumar les investigacions del registre que aquesta setmana han duit a terme el Seprona i els inspectors del Govern.

Dimarts, Joan Simonet, conseller de Medi Ambient, va declarar al Parlament que encara no tenia proves concloents per actuar amb contundència. El polític del PP va optar per una desescalada progressiva. Una estratègia que, teòricament, ja és en marxa: des del febrer passat, Avícola Son Perot sap que abans de final d’any ha de reduir en més d’un 70% la població de gallines que malviuen a ses Cisternes. El Govern va multar amb 150.000 euros el 2023 a Avícola Son Perot per manca d’autorització ambiental integrada. Hi va haver recursos, noves inspeccions (la darrera a l’agost de l’any passat) i una sanció econòmica ferma. La multa final va ser de 150.000 euros, 50.000 menys del màxim que permet la normativa. Tampoc es va optar per clausurar les instal·lacions ni la Fiscalia de Medi Ambient va observar indicis de delicte. La qüestió es resol per la via administrativa: aqueixa desescalada de la que va presumir el conseller Simonet al debat parlamentari.

Una inspecció aprovada per unanimitat

Les molèsties i els riscos d’insalubritat als quals s’exposen els veïns havien de fer saltar, tard o d’hora, l’alarma en la política local. El d’avui no ha estat el primer assalt. La macrogranja ja va irrompre en el ple de Llucmajor el setembre de 2024. Tots els grups polítics votaren a favor de posicionar l’Ajuntament en contra de les macrogranges a Mallorca i de revisar l’activitat de la finca. El segon punt no es va dur a terme: el tripartit (dreta, ultradreta i populisme anticatalanista) que governa al·lega que la competència és del Govern.

Aquella votació municipal es produïa en un context molt determinat. Poc després, a Avícola Son Perot se li torcen els plans: el Govern de Marga Prohens tritura, mitjançant decret llei, les seues aspiracions de construir a Sineu una macrogranja sis vegades més gran que la de Llucmajor (projectada per allotjar 750.000 gallines). Hi havia hagut xiuxiu vesinal en un municipi poc poblat (4.000 habitants), i l’Ajuntament sineuer, també governat pels populars, s’hi oposà.

Per a Onofre Ballester Veny, propietari d’unes macrogranges que abasteixen les prestatgeries de Mercadona, Eroski i, fins que elDiario.es va publicar aquesta primícia, Alcampo, negar-se a un projecte que hauria consumit cada dia aigua suficient per omplir 36 piscines olímpiques comprometia, segons ell, el futur del sector primari a Mallorca, com informà Última Hora. Els seus plans passaven per abandonar Llucmajor i posar tots els ous al cistell XXL de Sineu.

La història de la macrogranja

Aquest trasbals empresarial impedia tancar la història de la macrogranja de Llucmajor. És molt llarga, i sembla difícil d’entendre fins que se sobreposa a la política local. Són gairebé idèntiques. El creixement de l’explotació discorre en paral·lel als jocs de poder d’un Ajuntament on la vara de comandament crema. Deu homes i una dona –l’actual alcaldessa– i cinc sigles diferents han governat el municipi més extens de les Illes Balears des del 1979. Llucmajor abasta 371 km², gairebé tres quartes parts de l’illa d’Eivissa. Sembrats i marines. Un lloc on la Mallorca turística i la rural xoquen sense remei. El camp de batalla perfecte. Probablement, el creixement descontrolat de Llucmajor sigui una de les claus per entendre per què el negoci d’Avícola Son Perot és una gran molèstia fa gairebé una dècada, quan la seua activitat ramadera s’havia encetat molt abans.

Existeix una llicència que legalitza algunes de les naus aixecades al voltant de les edificacions originals de la finca, ses Cisternes, que data del 21 de gener de 1980. Espanya estrenava el municipalisme democràtic i aquesta explotació agrícola ja era un negoci molt diferent del que s’havia desenvolupat en aquelles terres, agrupades just després de la conquesta cristiana de Mallorca en una antiga possessió: sa Llapassa. De fet, el 14 de desembre de 1968 ja es demana a l’Ajuntament franquista un permís d’obra per construir una gran porquera de més de mil metres quadrats… que passaran a ser quatre naus el 1979, segons un nou projecte que rep l’Ajuntament, ja elegit a les urnes, de Llucmajor. En aquell moment, la societat que explotava la granja, on els porcs cedirien espai a les gallines, era PIEMA.

D’aquesta firma especialista en pinsos –i venuda aquesta mateixa setmana a una promotora immobiliària–, la propietat de ses Cisternes passà a mans d’Avícolas Son Perot, una filial d’Avícola Ballester, el gegant mallorquí de l’ou. El caos urbanístic a la finca de Llucmajor pareix evident: el 2023 es demana legalitzar “totes les construccions sense llicència que constitueixen l’explotació agropecuària”. Una porció indeterminada dels 2.560 metres quadrats que actualment es divideixen en set naus, i que ja el 2006 estaven construïdes.

Tot això succeïa a llarg d’una època frenètica al Migjorn mallorquí. El turisme exigia multiplicar els serveis, transformar la producció del sector primari, fer-la més extractiva. El turisme, però, també exigia –i propiciava– un creixement urbanístic desmesurat. Els 15.000 habitants que tenia Llucmajor a principis dels vuitanta es transformaren en 20.000 amb el canvi de segle. Avui frega els 40.000.

Entre el 1990 i el 2010 es va construir gairebé la meitat de la superfície urbanitzada del terme. No pas de forma organitzada ni al voltant del poble i dels nuclis històrics més (s’Arenal) o menys (s’Estanyol de Migjorn i Cala Pi) turistificats. El ciment es va escampar en habitatges disseminats i, sobretot, en les urbanitzacions que creixien al llarg de la costa (sa Torre, Badia Gran, Son Granada, Maioris Décima, es Puigderrós, Badia Blava, Tolleric…). Unes 10.000 persones habiten aquests barris de vivendes unifamiliars. Mentre creixien, al seu voltant, la granja de Son Perot també creixia. Les gallines i els humans viuen, a tot estirar, a mil metres de distància. O menys.

Com es va permetre? La resposta caldria buscar-la en els interessos que genera la construcció, el pastís més sucós a l’Espanya de la bombolla immobiliària. A Llucmajor, les urbanitzacions sense límit van enfortir la dreta al poder. Tot un mèrit en un municipi que torna a ser un trencaclosques electoral. Com a conseqüència de la desplanificació urbanística, el vot també es divideix a Llucmajor. A grans trets, en allò vell es vota, sobretot, als partits implantats a la resta de l’illa i en allò nou a formacions localistes que, moltes vegades, freguen el populisme o, directament, s’instal·len còmodament en un trumpisme de proximitat. Aquesta divisió ideològica acaba creant una simfonia de grills a la política llucmajorera, amb un panorama més propi de congressos tan fragmentats com l’italià o el madrileny que de molts ajuntaments espanyols. El 2023, set grups diferents van obtenir almenys un regidor a Llucmajor. Van arribar a ser nou quatre anys abans, però Unides Podem, El PI i Ciutadans van desaparèixer de la sala de plens.

Formar equip de govern resulta, idò, un pandemonium en aquest municipi mallorquí. L’alcaldessa Lascolas, del PP, governa recolzada en VOX i en un partit que no té res a envejar-li en el seu ideari als ultradretans: l’Associació Social Independent. Durant aquelles dues dècades de formigonera i especulació urbanística, els dos alcaldes del PP –Gaspar Oliver Mut i Lluc Tomàs Munar– que van gestionar Llucmajor van aconseguir certa estabilitat també gràcies a ASI. Llavors, la muleta populista era a mans de Joaquín Rabasco Ferreira. Cordovès del 52, ex militant del CSD d’Adolfo Suárez i, també, ex agent de l’ordre públic: la Policia Nacional el va expulsar quan el 2008 va ingressar a presó. Encara que el Tribunal Suprem va acabar rebaixant de sis anys a divuit mesos la seua condemna, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el va declarar culpable per haver desviat un milió d’euros públics a empreses de la seua propietat mentre formava part de governs municipals com a líder d’ASI.

Malgrat haver-lo fundat, Rabasco en va ser foragitat, d’aquest partit. No va ser el seu final com a home públic, però. Quan va sortir de la presó i van vèncer, el 2020, els vuit anys d’inhabilitació que pesaven sobre ell, va formar S’ULL. Una resurrecció amb tots els seus estris: les inicials de s’Arenal, urbanitzacions i Llucmajor bategen un partit que, paradoxa, va batejar amb un sintagma en català malgrat mantenir l’anticatalanisme que sempre ha empunyat el seu líder. La fórmula segueix funcionant. Les antigues corrupteles del seu cap i la competència populista i ultradretana de Vox no van ser un entrebanc a les eleccions del 23: S’ULL tregué 1.116 vots i dos regidories.

Rabasco es considera un defensor dels “forasters” davant dels “mallorquins”. Ara, a més, s’ha convertit en un maldecap pels seus antics aliats del PP de Llucmajor. En aquell ple de setembre de 2024, quan s’aprovà per unanimitat fermar en curt l’activitat d’Avícola Son Perot, el regidor populista va parlar de tot plegat com si ell no hagués tengut mai res a veure amb l’assumpte. Als seus inicis a l’Ajuntament, però, controlà àrees com Urbanisme o Agricultura. Tanmateix, al setembre, Rabasco va entonar una mena d’oda sobre el dret del ciutadà-pencaire a viure en una casa a quatre vents, deslligant el ciment del model Llucmajor dels problemes generats per la macrogranja: “Algú que es passa mitja vida treballant amb la il·lusió de comprar-se un terreny o fer-se un xalet o en una urbanització que tingui una sèrie de serveis i, aleshores, ve el clàssic amic dels polítics i munta cinc-cents metres o un quilòmetre, munta una granja, i a poc a poc la va ampliant, (...) fins que arriba un moment que han ficat unes cent o dues-centes mil gallines en una macrogranja i resulta que això ningú no ho suporta”.