LLEGIR EN CASTELLÀ
“Era militar, però ante tot defensava la legalitat”. Severa, 97 anys, recorda el seu oncle, Pablo Ferrer Madariaga, sense apartar la mirada d’una de les seves fotografies. La llum entra tamisada per la finestra i dibuixa el seu perfil: les mans, la pell fina, el gest pausat de qui dóna testimoni d’una vida llarga i silenciosa, marcada per l'execució del germà de la seva mare, el 3 de desembre de 1936 a Melilla, per mantenir-se fidel al Govern legítim de la Segona República.
Sobre la taula, una campana daurada i petits objectes quotidians són testimonis del seu relat: “El recordo com una persona seriosa i molt bona”, rememora amb nostàlgia la fillola d’aquell que es va negar a secundar la sublevació feixista, encara que el seu rebuig li costés la vida: la seva negativa el va convertir en objectiu immediat dels militars rebels, sent arrestat d’immediat, sotmès a un consell de guerra sense garanties i, finalment, executat.
Vuit dècades després, asseguda al silló de casa seva, on conserva uns pocs records dispersos del seu padri -no així la carta que els va enviar quan ja sabia que el fusellarien, encara que la recorda com si hagués estat escrita ahir-, Severa Pons reconstrueix la seva memòria en veu baixa, com qui per fi pot explicar el que durant anys la seva família amb prou feines havia murmurat.
El militar mallorquí, nascut a Palma el 1896, era comandant del Batalló de Caçadors número 7 de Ceuta, traslladat en aquell moment a Melilla. Quan va esclatar el cop d’estat de juliol de 1936, Ferrer es trobava en un dels epicentres de l’alçament. “Jo era molt petita quan el van matar. Recordo que venia a veure’ns i sempre li deia a mamà que volia quedar-se amb mi perquè no tenia fills. I la meva mare li responia: 'Ja veurem, ja veurem'. Ja aleshores jo era molt coqueta”, narra.
Era militar, però abans de tot defensava la legalitat. No va voler donar suport al que sabia que era un cop contra un govern legítim
Els militars que no van acceptar el cop
El cas de Pablo Ferrer Madariaga revela una realitat incòmoda per al franquisme: hi va haver oficials que es van negar a trair el seu jurament constitucional i van rebutjar alçar-se contra el Govern republicà, cosa que desmunta el mite difós en la dictadura sobre un Exèrcit homogeni, heroic i “salvador d’Espanya” davant del suposat caos republicà. El record d’aquests militars, sotmesos a afusellaments, execucions durant la postguerra, a condemnes penitenciàries i a la seva expulsió de l’Exèrcit per ser considerats un desafiament directe a la legitimitat que el franquisme deia encarnar, va ser sistemàticament esborrat de la memòria oficial, mentre les seves vídues i famílies eren llançades a una extrema vulnerabilitat: sense pensions, sense reconeixement públic i, en molts casos, assenyalades socialment.
El cas de Pablo Ferrer Madariaga revela una realitat incòmoda per al franquisme: hi va haver oficials que es van negar a trair el seu jurament constitucional i alçar-se contra el Govern republicà, cosa que desmunta el mite difós en la dictadura sobre un Exèrcit homogèni, heroic i "salvador d’Espanya"
Al llibre Leales y rebeldes, l’historiador britànic Paul Preston analitza precisament com nombrosos oficials es van mantenir fidels a la República i com aquesta lleialtat jurídica i constitucional -i no la sublevació- implicava assumir el risc de presó, exili o execució. Ferrer Madariaga no va ser una excepció, sinó part d’un grup més ampli que la historiografia franquista va eliminar dels discursos oficials i dels manuals escolars.
Un comandant “culte i format”
“Era un militar de carrera, culte, format, que entenia que no es podia trencar l’ordre constitucional per la força”, recorda Margalida Rosselló, una de les filles de Severa, qui fa en aquell instant acte de presència. L’origen familiar de Ferrer Madariaga ajuda a entendre tant la seva trajectòria com les seves conviccions. La mare, Severa Madariaga Basterrechea, de Gernika, va ser una dona intel·lectualment activa, una mestra “molt culta” -com subratlla Margalida- i gran defensora de l’accés de les dones a l’educació. Va arribar a Mallorca després de casar-se i acabaria sent reconeguda a la localitat d’Inca com a filla adoptiva de l’Ajuntament per la seva tasca pedagògica, encara que aquest tribut li arribaria a títul pòstum, ja en democràcia. “La mort del seu fill li va provocar un disgust tan enorme que va morir poc després. Les seves exalumnes demanaven que se li fes algun homenatge perquè havia fet una feina importantíssima per les dones de l’època, però no ho van aconseguir mai perquè, per a les autoritats, el seu fill era una taca negra”, relata.
Les exalumnes [de la mare de Ferrer Madariaga, mestra i defensora de l’accés de les dones a l’educació] demanaven que se li fes algun homenatge, perquè havia fet una feina importantíssima per les dones de l’època, però no ho van aconseguir mai perquè, per a les autoritats, el seu fill era una taca negra
Sobre el pare, Pedro Ferrer Alzina, Rosselló recorda el seu perfil militar -era coronel d’infanteria-, cosa que va motivar que el futur comandant creixés en un entorn castrense. Aquesta mezcla entre una educació il·lustrada i un ambient militar professional explica, segons la família, per què Pablo va seguir la mateixa carrera que el seu progenitor sense renunciar mai al respecte per la legalitat republicana que va defensar fins al seu últim alè. En ell convergien disciplina i valors cívics apresos a casa.
“Amb 16 anys se’n va anar a estudiar a l’Acadèmia de Salamanca i va arribar a coincidir amb Franco. Després va ser destinat al Fort de Cabrerizas a Melilla, al Protectorat del Marroc, i va participar en el desastre d’Annual”, continua relatant Margalida. La seva mare interé: “Recordo sobretot quan l’oncle venia a veure’ns quan vivíem a Palma. La meva àvia també hi era”. Les paraules de Severa s’entrecorten quan recorda la mort del seu oncle: “Va ser perquè Franco...”. Guarda silenci i diu: “Que no em parlin de Franco perquè no sé com dir-lo. I això que va fer amb l’oncle...”.
Severa rememora el seu padri: "Recordo sobretot quan venia a veure’ns quan vivíem a Palma. La meva àvia també hi era". Les seves paraules s’entrecorten quan recorda la seva mort: "Va ser perquè Franco...". Guarda silenci i diu: "Que no em parlin de Franco perquè no sé com dir-lo. I això que va fer amb l’oncle..."
La seva filla pren la paraula i descriu els dies previs a l'afusellament del militar. En el moment en què es va produir el cop d’estat, ell era a Melilla i la consigna que tenien els colpistes que el 17 de juliol “havien de tenir controlats els quarters militars africans per l’endemà fer l’alçament”. Sobre allò, Margalida al·ludeix a un llibre, ¡Marruecos. 17 a las 17!, que narra les setze hores que van transcórrer entre el començament de la sublevació -a les 15.00 hores del dia 17 de juliol de 1936- i la victòria dels militars rebels en territori del Protectorat. Quan es va dur a terme la insurrecció, prossegueix Rosselló, “hi va haver una sèrie de militars d’oficials que no la van secundar perquè allò era un cop d’estat i la raó que els va portar a negar-se va ser la de defensar el govern legítim que havia estat elegit per la gent”. Ferrer Madariaga era un d’ells.
Afusellat al costat d’un altre mallorquí
El militar mallorquí va ser detingut al costat d’altres oficials que tampoc es van sumar al cop. Acte seguit va ser sotmès a un consell de guerra en el qual una primera sentència el va condemnar a trenta anys d’arrest. Tanmateix, Margalida relata que hi va haver “ordres de dalt” -es mostra convençuda que les instruccions provenien del propi Franco- per repetir el consell. La sentència definitiva, datada el 19 de novembre, el va enviar a la paredassa.
La resolució, derivada del Sumari 445/1936 -conservat en l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial Segon, a Sevilla-, considerava provat que Ferrer Madariaga va compartir, al costat d'altres “molts caps i oficials”, teories “dissolvents contràries a l'organització de la Nació, als principis d'autoritat i justícia i als més purs ideals patris provat”. I això “amb motiu de les actuació del Govern defensor de les teories de l'anomenat Front Popular encaminades a implantar a Espanya el marxisme i Comunisme, instaurant-se un règim de desordre en el qual van ser atropellades les lleis, vexades les persones d'ordre i desconegut el principi d'autoritat, conduint tal mode de conducta dels governants a la desolació i ruïna de la nació”.
La sentència de mort, derivada del Sumari 445/1936, considerava provat que Ferrer Madariaga va compartir, al costat d'altres "molts caps i oficials", teories "dissolvents contràries a l'organització de la Nació, als principis d'autoritat i justícia i als més purs ideals patris provat". I això "amb motiu de les actuació del Govern defensor de les teories de l'anomenat Front Popular encaminades a implantar a Espanya el marxisme i Comunisme"
Part de la sentència la recull a una de les seves investigacions Joaquín Gil Honduvilla, historiador i tinent coronel del Cos Jurídic Militar, per a qui el cas del militar mallorquí, al costat del de molts altres, evidencia l'arbitrarietat i retroactivitat del dret penal militar franquista i l'ús de consells de guerra com a instruments de legitimació del cop. En aquest aspecte cobra especial rellevància la construcció del delicte de rebel·lió per a silenciar als qui van defensar la legalitat republicana i en com es va utilitzar la reforma penal duta a terme el 30 de juliol de 1936 per a castigar conductes anteriors al cop. “Encara que no ho diguessin els textos legals, aquesta reforma va ser aplicada d'una manera retroactiva contra tot i contra tots aquells que haguessin defensat d'alguna manera la legalitat republicana anterior a la nova situació creada des del 17 de juliol de 1936”, incideix l'investigador en la seva tesi.
La sentència contra Ferrer va ser, segons l'historiador i tinent coronel del Cos Jurídic Militar Joaquín Gil Honduvilla, un exemple paradigmàtic de la justícia militar revoltada, més orientada a sancionar dissidències i fidelitats republicanes que a jutjar delictes reals. La seva figura es perfila com la d'un militar professional executat no per actes violents, sinó per romandre fidel al seu jurament i a l'Estat legítim
Afusellat amb un altre mallorquí
Ferrer Madariaga va ser assassinat el 3 de desembre al costat d’un altre mallorquí, Josep Rotger Canals, del qual “ningú sap res”, assevera. “Els van afusellar als dos, no sabem si junts o per separat el mateix dia. Els colpistes sabien perfectament dies abans qui eren els que no estaven amb ells”, abunda Rosselló.
Ferrer Madariaga va ser detingut al costat d’altres oficials que tampoc es van sumar al cop. Acte seguit va ser sotmès a un consell de guerra en el qual una primera sentència el va condemnar a trenta anys d’arrest. Tanmateix, "ordres de dalt" -segons Margalida, provinents de Franco- van fer repetir el consell. La sentència definitiva el va enviar a la paredassa. El van afusellar al costat d’un altre mallorquí, Josep Rotger Canals, del qual "ningú sap res"
El seu cos va ser enterrat a Melilla. Durant anys, fins i tot la localització exacta de la seva tomba va ser incerta per a la família. Severa recorda que conserven una foto de la làpida, però “ningú hi ha anat mai”. Sí que s’hi van desplaçar fins allà la mare i la dona del comandant, Pilar Vera Santana -amb qui s'havia casat en 1922-, que van pagar la tomba durant cinc anys. “L’àvia va ser disposada a enterrar el seu fill, però ja es va trobar tot arreglat”, assenyala.
A partir d’aquell moment, la memòria del comandant va quedar sepultada dins la família durant dècades. “La seva història es va cobrir amb un espès vel. Ningé parlava d’ell. La meva germana Antònia deia: 'Nosaltres estem amb el règim de Franco i no volem saber res'”, recorda Severa, qui apunta a la “por” que existia “de parlar sobre segons quines coses”. L’atmòsfera que descriu era la del franquisme quotidià. Ella mateixa evoca la contesa i la dictadura com a “molt dures”, especialment quan era nena, quan la vestien amb l’uniforme falangista i havia de conviure amb l’amenaça de la vigilància permanent: “Ara, per exemple, estan les persianes obertes. Però aleshores havies de posar periòdics als cristalls”.
Un dia abans del seu afusellament, Ferrer Madariaga va enviar una carta a la seva família, però mai va tornar a ser vista. Quan Severa es va interessar per la missiva, una de les seves cosines li va respondre contundent: “Els morts estàn bé on estan, no et preocupis”. Va ser la seva tia Pili qui li va explicar què deia el militar en el seu escrit: demanava que la seva memòria i el seu honor fossin algun dia restituïts quan Espanya recuperés la democràcia i que se sabés que va fer “el que havia de fer, que era defensar el govern legítim de la República”. L’Associació per la Memòria Militar Democràtica (AMMD) va sol·licitar al Ministeri de Defensa la presència d’una unitat militar per retre els honors que per ordenança li corresponien com a comandant caigut en acte de servei. La petició, recolzada per la família i per l’Associació Memòria Històrica de Mallorca, va ser ignorada.
La seva història es va cobrir amb un espés vel. Ningú parlava d’ell. La meva germana Antònia deia: 'Nosaltres estem amb el règim de Franco i no volem saber res'
El Govern central sí que va fer arribar a la família la Declaració de Reconeixement i Reparació Personal, emparada per la Llei de Memòria Democràtica, que declara il·legal i il·legítim el procediment que li va condemnar i reconeix la seva figura com a part essencial de la història democràtica.
El passat 3 de desembre, l’Ajuntament d’Inca va dur a terme un acte d’homenatge i reparació de la memòria del comandant mallorquín, qui, com tants militars republicans, va pagar amb la seva vida la seva fidelitat a la legalitat democràtica. La dictadura els va etiquetar com a “traïtors”, una inversió deliberada del significat real de la seva lleialtat jurídica i constitucional. El tribut recentment celebrat trenca el silenci que el va envoltar durant dcades i rescata una memòria que la dictadura no va permetre pronunciar. Severa mira la fotografia del seu oncle i somriu amb la serenitat de qui ha esperat tota una vida per poder explicar allò que li van arrabassar sent nena. La seva fillola s’emociona en recordar: “Estic contenta. Mamà va fer el que va poder i nosaltres també. Ja no es pot fer res més, però ja no serà un desconegut i ell ho reconeixerà allà on estigui”.