eldiario.es

Menú

Turismefòbia: patologitzar el malestar social

Per no fer cas omís de Bertolt Brecht, qui deia allò de "el capitalisme és un cavaller que no li agrada ser cridat pel seu nom", suggereixo anomenar pel seu nom a aquest malestar que ens acull: capitalisme. El turista no ens emmalalteix, sinó la indústria capitalista que el sosté

- PUBLICIDAD -
  Pintada en el barrio de Gràcia, Barcelona. Foto: Esmeralda Gogó

Foto: Esmeralda Gogó

El secretari general de la Confederació Espanyola d'Hotels i Allotjaments Turístics (CEHAT), Ramón Estalella, va alertar sobre una escalada de l'anomenada "turismofòbia" en algunes ciutats espanyoles, incloent Barcelona. Aquest no és més que l'últim episodi d'entre una onada d'articles, declaracions i encesos debats que es van incrementar amb la massiva manifestació del passat 10 de juny que, sota el lema Barcelona no està en venda , va ser convocada per col·lectius com l'Assemblea de barris per un Turisme Sostenible (ABTS), la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) o el Sindicat de Llogaters de Barcelona. L'acte va ser una mostra de rebuig popular contra un model turístic que està ofegant els barcelonins com a conseqüència de l'increment dramàtic en els preus dels lloguers, subproducte de la compra massiva d'habitatge barat per part de fons d'inversió, que després destinen les finques al mercat turístic amb un increment substancial del seu preu, reduint així l'oferta d'habitatge assequible.

En general, davant l'onada de malestar ciutadà, els beneficiats del model turístic (lobbistes del gremi, polítics i grans empresaris) han fet circular amb total desimboltura el terme "turismefòbia" amb la clara intenció, almenys per qui escriu, de desqualificar un moviment social usant la sempiterna estratègia de la psicopatologització dels individus descontents. D'entre totes les ciències humanes, la psicologia és probablement la que ha estat mes funcional amb el sistema hegemònic, ja es parla dels diversos serveis polítics prestats a la CIA com a proveïdora de tècniques de tortur a o del seu ús com a eina per a la manipulació de masses per mitjà de la publicitat i el màrqueting, com mostra Adam Curtis en el seu documental "The century of the self".

Però són els postulats de la psicologia mainstream  i la seva reproducció acrítica els que impliquen una major perillositat, socialment parlant. Per exemple: l'èmfasi que posen en les capacitats adaptatives dels subjectes com a indicadors de salut mental. L'adaptació com Pedra Rossetta de la psicologia és socialment nociva ja que patologitza allò que no encaixa, etiquetant de comportament anormal. Tenir la capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies sempre canviants de la vida és un èxit individual, sense cap dubte. El problema comença quan una eina es transforma en una norma, i d'aquesta norma s'elaboren protocols per estigmatitzar a qui no hi encaixa. Així, el dissentiment, la crítica o el malestar, des d'una versió barroera dels processos psicològics, pot interpretar-se com una falla del subjecte.

El terme "turismefòbia" té aquesta capacitat d'ocultar el context socioeconòmic on sorgeix el rebuig a la massificació turística, assenyalant directament a l'individu com algú fòbic. És a dir, que té un rebuig irracional, totalment desproporcionat i producte de la seva inhabilitat per relacionar-se davant d'un objecte (el turista) totalment innocu. Sota aquesta línia de pensament no es pot pensar que probablement el fallit sigui el sistema i no el subjecte. Aquesta tendència a buscar explicacions individualistes a problemàtiques que tenen un origen social es troba clarament en la línia dominant de la ideologia neoliberal i el seu frenesí per les tècniques de superació personal, la celebració de la personalitat emprenedorista , els subjectes resilients i altres formes de voluntarisme màgic que persegueixen mostrar la realitat psíquica com a única realitat factible sota eslògans com el "canvi està en un mateix".

El recentment finat Mark Fisher a "Realisme Capitalista No hi ha alternativa?" (Caixa Negra, 2016), un llibre que va deixar per a la posteritat i hauria de ser llegit per tothom, crida a repolititzar el malestar psíquic individual com una de les mesures urgents de l'esquerra si "vol desafiar un realisme capitalista" que dictamina la impossibilitat de transformació del model, de manera que només ens queda l'adaptació i les expressions paradoxals, com la depressió (cap canvi és possible, només queda conformar-se) o el subjecte estressat (l'autoexplotació precaritzant).

És en aquest marc que s'ha d'entendre el terme "turismefòbia": un intent més per despolititzar el malestar subjectiu. Així, l'increment exponencial dels lloguers, l'expulsió dels habitants dels seus barris, la destrucció de xarxes socials com a causa d'aquesta mateixa expulsió, el segrest turístic d'àmplies zones de la ciutat o la pujada del valor dels béns i serveis, són situacions que produeixen estrès, enuig, desassossec, però que no són símptomes d'un descontrol individual, sinó mostres d'un malestar que cal repolititzar.

Però parlar de "fòbia" no només és inadequat, sinó que també és incorrecte. Claudio Milano, membre del OACU i professor-investigador de l'Escola de Turisme Ostelea ho assenyala: a Barcelona no s'odia al visitant, i no hi ha registrat ni un sol cas d'agressió que pogués ser qualificada de "turistofòbica", més enllà d'algunes pintes altisonants tot no és més que un bluff de la premsa . El descontentament és polític i no contra el turista de carn i ossos. Caldria potser distingir entre turistofòbia que si tindria un caràcter xenòfob, enfront de turismefòbia que parlaria ja no d'una aversió al turista sinó al turisme en tant activitat econòmica, com va suggerir Manuel Delgado , avançant-una dècada al "boom" del terme.

En aquest mateix sentit apunta Sergio Yánez al dossier de l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) publicat per la revista Marea Urbana: "els turistes no massifiquen, són ells els massificats", de manera que també haurien (i hauríem, ja que també som turistes en altres ciutats) ser considerats carn de canó d'una indústria sense escrúpols que genera processos d'explotació nocius per a les poblacions, però també per als turistes els quals es veuen sense possibilitat d'escapada davant d'una oferta cada vegada més homogeneïtzant. En aquest sentit, i per no fer cas omís de Bertolt Brecht, qui deia allò de "el capitalisme és un cavaller que no li agrada ser cridat pel seu nom", suggereixo anomenar-lo per el seu nom a aquest malestar que ens acull: capitalisme. El turista no ens malalta, sinó la indústria capitalista que el sosté.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha