eldiario.es

Menú

Del Besòs a Gamonal: radiografia dels barris rebels

El llibre Barrios corsarios (Poŀlen, 2016) analitza les lluites urbanes i el canvi social de les perifèries de les ciutats

- PUBLICIDAD -
Fallece uno de los heridos a navajazos en una pelea en Barcelona

Solar del barri barceloní de Vallcarca EFE

Què uneix els barris del Besòs de Barcelona, el Gamonal de Burgos i la favela Monte Azul de São Paulo? Pier Paolo Pasolini diria que tots ells són "barris corsaris". Un grup de geògrafs i antropòlegs ha interpretat l'expressió del cineasta italià i els ha definit com "barris populars, perifèrics i relativament marginals, objectes de polítiques de mercantilització del seu espai, el seu temps i els seus trets". L'anàlisi de nou conflictes entre veïns i institucions polítiques i econòmiques de ciutats com Barcelona, Madrid, Burgos o Guadalajara (Mèxic) queda recollit en les 250 pàgines de Barrios corsaris (Pol·len, 2016), que es va presentar dijous passat a Barcelona.

"Ser un barri perifèric no només té una implicació urbanística o espacial, també té un component simbòlic. A la que pot, s'escapa de les directrius del nucli", resumeix l'antropòleg i coordinador del llibre, José Mansilla, de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (OACU).

El conflicte del  barri burgalès de Gamonal ocupa un dels capítols centrals del llibre. El rebuig veïnal rotund al bulevard del carrer Vitòria no es circumscrivia a una obra innecessària en un moment d'escassetat econòmica. "Va servir com a reivindicació contra el més ampli context de crisi, com a símbol material i proper d'un fenomen més abstracte i complex", assenyala la professora de la Universitat Complutense de Madrid i autora del capítol, Alba Arenales. Per aquest motiu la ràbia dels manifestants es dirigís tant a casetes de l'obra com contra sucursals de bancs.

Però si el conflicte de Gamonal va sortir fins i tot al New York Times va ser, segons el parer de l'autora, pel caràcter i la història del barri. Així, Gamonal té una "identitat de barri" basada en la relació de conflictes del seu mateix espai urbà i amb els propis de la classe obrera que hi viu. "Es tractaria d'un espai que tendeix a escapar de la dicotomia entre públic i privat per configurar-se com a espai veïnal", conclou l'autora.

L'altre factor van ser les formes d'acció col·lectiva –manifestacions i disturbis, però també un diari, una ocupació i obres de teatre–, que van reforçar les xarxes informals i de solidaritat entre activistes i veïns. El 'nosaltres' contra l''ells'. "La repressió policial no va produir una desmobilització, sinó que va fomentar els llaços identitaris del moviment", sosté Arenales. Els veïns, així, pertanyen al barri i el barri els pertany al mateix temps perquè és un espai que ells mateixos han construït.

Però els barris no només es configuren a través de la classe social dels seus veïns. El llibre també analitza la relació entre els barris madrilenys de Chueca i Lavapiés. El primer com a "barri gai", mentre que el segon com a "nou barri LGTB", en què els seus veïns i visitants no se senten part de la mateixa comunitat "malgrat compartir minoria amb i els de Chueca", en paraules de l'antropòleg Ignacio Elpidio Domínguez Ruiz.

L'obra també analitza les relacions entre centre i perifèria a través dels diferents governs de les ciutats. Amb el cas del moviment veïnal del Poble-sec, es traça l'apogeu i l'ocàs de l'organització veïnal. La Barcelona de Porcioles i el tardofranquisme –una ciutat densament poblada, una forta presència de classe obrera industrial, dèficits d'habitatge i serveis públics– era una ciutat "on els veïns havien perdut el carrer com a punt de referència", en paraules de l'historiador Arnau López.

Recuperar el carrer va ser el primer pas per recuperar la ciutat, i, de passada, empènyer per recuperar les llibertats. Per aquest motiu els moviments veïnals es considerin actors importants durant la Transició. "Un altre barri que desperta", va ser el titular del Diario de Barcelona de juny de 1973, quan es va constituir l'associació de veïns del Poble-sec.

L'arribada dels ajuntaments democràtics es va traduir al Poble-sec en l'obertura d'equipaments, centres cívics, i la remodelació de places seguint les premisses dels veïns, el que el geògraf i tinent d'alcalde de Barcelona entre 1983 i 1995, Jordi Borja, va definir com "urbanisme ciutadà".

"Hostilitat institucional"

Però la lluna de mel entre veïns i institució va durar poc a Barcelona. Els autors descriuen processos d'"hostilitat institucional" de l'Ajuntament cap a les associacions de veïns, que unit a la seva desmobilització i a la captació d'alguns dels seus líders per part del consistori van propiciar la crisi que va patir el moviment veïnal barceloní a partir de mitjans de la dècada dels 80.

Precisament la crisi de les organitzacions veïnals, segons el parer dels autors, va provocar un canvi de polítiques públiques: de l'urbanisme ciutadà es va passar, a partir de la nominació de Barcelona com a ciutat olímpica, a una estreta relació entre l'Ajuntament i el sector privat. I aquí els barris van ser escenari de conflicte, com va passar a l'octubre de 1990 en la "intifada" del Besòs, un "motí urbà", en paraules de l'antropòleg Manuel Delgado.

Els veïns d'aquest barri fronterer entre Barcelona i Sant Adrià van impedir l'inici d'unes obres i es van enfrontar a la policia. Ningú els havia consultat si volien formar part de la Barcelona olímpica. Aquesta zona encara és, a dia d'avui, molt cobejada pels inversors immobiliaris, i de fet és una de les prioritats urbanístiques de l'actual govern municipal.

Un canvi possible?

La col·laboració publicoprivada a Barcelona va continuar després dels Jocs, amb el Fòrum de les Cultures com a principal exponent. Però les conseqüències de l'última crisi van portar un nou despertar del moviment veïnal. En el cas del Poble-sec, una assemblea de barri potent del 15-M, nombroses entitats com l'Ateneu la Base o la plataforma per salvar el teatre Arnau.

A nivell de ciutat, aquest despertar va culminar amb l'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia. Els autors del llibre situen a l'alcaldessa en una cruïlla. "Pot executar un autèntic escac a les seves classes populars o tornar-los la seva dignitat històrica usurpada. Dependrà de la capacitat de construir una altra ciutat, una ciutat que ja és aquí i que, esperem, no se n'anirà", finalitza l'epíleg del llibre. Els barris seran testimoni i protagonista d'aquesta disjuntiva.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha