Marina Subirats: “L'independentisme ha cremat tantes etapes que dir que vols negociar sembla una traïció”

Malgrat el llenguatge que arriba amb els aires de la nova política, Marina Subirats (Barcelona, 1943) és de les que no té al·lèrgia a l'hora d'identificar-se amb conceptes com l'esquerra o a utilitzar-ne d'altres com la lluita de classes. “Jo soc marxista perquè en la sociologia el marxisme és un instrument més, una teoria que em serveix per entendre la societat”, exposa. Després d'una trajectòria en què ha combinat la universitat amb la gestió pública –va ser directora de l'Instituto de la Mujer als 90 i regidora d'Educació de Barcelona amb PSC–, Subirats observa els esdeveniments polítics amb esperança però no sense cert escepticisme. Ha participat darrerament en l'eix d'educació de Barcelona en Comú, i espera que a Catalunya es pugui bastir una alternativa d'esquerres de característiques similars. Fa un any, en una entrevista en aquest mateix diari, assegurava que no hi havia utopia a l'abast per sortir de la crisi, i que l'únic que s'hi assemblava era l'independentisme. Un any i mig cicle electoral després, li ho tornem a preguntar.

Sostenia que no hi ha utopia disponible per sortir de la crisi. Pero, de sobte, en aquest cicle electoral sembla que s'imposen noves propostes, a vegades apuntant cap a utopies. Aquesta situació l'està fent canviar d'opinió?

Hem vist que l’utopia més lògica era la d’esquerres, entesa l’utopia com un projecte llançat a anys vista. Hem tornat les teories revolucionàries encara que canviant-ne elements. Però ha estat difícil, perquè els partits que normalment vehiculaven aquesta utopia d'esquerres estaven tan desgastats des de la Transició ençà que aquesta bandera ja ni l’aixequen ni se la creuen. El PSOE, per exemple, és evident que ja no aixeca aquesta bandera.

N’aixeca una altra, i ben grossa.

El PSOE té una profunda confusió, compartida amb la socialdemocràcia. Mantenen un llenguatge d’esquerres però han fet les polítiques de la dreta. Moltes vegades no veiem quina és la seva diferència respecte del PP, potser només en qüestions gestuals i morals, però no pel que fa a l’estructura social. I IU i ICV tampoc en tots aquests anys han sabut sobrepassar uns mínims i han perdut la capacitat de representar l’esquerra. S’han desgastat inútilment. Per això ha tardat l’aparició d’una altra configuració de les esquerres, que es va iniciar amb el 15M i ha ressorgit amb Podemos i d’altres nuclis com Barcelona en Comú.

Però és un ressorgiment de l’esquerra que renega de la paraula esquerra.esquerra

Això ve de la caiguda de la URSS. Des de llavors paraules com comunista semblen infamants. La nova esquerra no s’atreveix a fer servir les paraules de sempre, i marxista passa ser quasi una desqualificació. L’esquerra clàssica, del XIX i XX, reivindicava la classe treballadora, i ara ja no es parla de classes. Si de cas el grup revolucionari és la gent jove, molts amb carrera universitària. La gestació d’aquesta esquerra està sent, encara ara, improvisada.

Vostè ha estat sempre d’esquerres. Considera aquest canvis una concessió?

Aigualeixen el discurs perquè si t’erigeixes en representant de l’esquerra dura la gent tindrà por. Un exemple. He col·laborat amb Barcelona en Comú en matèria d’educació. Des d’un punt de vista ideològic et planteges eliminar l’escola concertada, però si et vols guanyar la confiança d’una ciutat on més del 50% de les escoles són concertades, potser que t’ho plantegis. És complicat perquè les candidatures estan fetes per guanyar immediatament, no són utopies a construir a anys vista. Volen arribar a tanta gent que doctrinàriament no saben on són.

Què n’espera de Barcelona en Comú?

M’interessen sobretot les polítiques que faran, no tan qüestions més simbòliques com pot ser la rebaixa de sous. Barcelona ha estat aquests anys al servei del turisme i els hotelers, per exemple. Ens ha aportat riquesa i feina? Sí. Però podem seguir estirant aquest fil? Segurament se’ns giri en contra. Espero que el nou consistori sigui capaç d’obrir noves vies, però és difícil. Barcelona és una illa molt petita, depèn del que passa a Catalunya, Espanya, Europa.

És una illa petita però amb superàvit. Això ajuda, no?

Però no és només una qüestió de diners. Hi ha grans grups amb interessos a la ciutat que en un moment donat poden decidir que aquesta política no se la poden permetre. I el seu poder per desqualificar l’equip de Govern, el seu vincle amb els mitjans de comunicació, és molt directe, mirem si no què ha passat a Madrid amb el cas Zapata.

Una altra illa en el context europeu és Catalunya, que avança en el procés sobiranista. Com veu el seu futur, amb les eleccions del 27S a la vista?

Fa temps que tenim l’escenari de la independència sobre la taula. El marxem. Però, curiosament, tampoc aquesta sortida té una teoria al darrere, perquè per no ferir cap sensibilitat tampoc no és diu quin és l’objectiu. La independència per a fer-ne què? I aquí voldria clarificar la meva posició. Darrerament es traça una línia segons la qual si no ets independentista ets anticatalà. Em sembla un greu error. La independència, per mi, és possible, però no a curt termini, perquè només hi ha dues vies: per força o per negociació. La primera està clar que no la tenim, i em diran que això és fer política de la por, però és que la política no és només viure d’il·lusions.

Ens queda la negociació, doncs?

Sí, per això em sembla un error l’avançament electoral que planteja Mas. Seria lògic esperar a les eleccions generals per veure qui hi queda a l’altra banda. El problema és que hem cremat tantes etapes que dir que vols negociar sembla una traïció. El moviment independentista em sembla bé, perquè si no aniríem enrere, i em sembla magnífic que els catalans no estiguem disposats a empassar-nos-ho tot, però a la vegada em fa angúnia qui veu que la sortida és la independència demà o, com a molt, demà passat. És el problema que li veig.

Però l’escenari que plantegen les esquerres espanyoles tampoc sembla gaire probable. Aconseguir dos terços del Congrés per iniciar un procés constituent no és també una il·lusió?

És que el procés és llarg! Per mi la direcció de la independència és la bona: construir una Europa diferent, l’Europa dels pobles, més que la dels Estats. El que passa és que Catalunya s’ha avançat i de moment no té cap aliat, perquè els que juguen a la Unió Europea són els Estats. I ara per ara em sembla un càlcul molt errat esperar res de la UE.

Creu que a Catalunya acabarà reeixint la proposta d’una confluència d’esquerres a imatge i semblança de Barcelona en Comú?

Sí. Em sembla un moviment especialment intel·ligent d’ICV. Ho podem comparar amb IU, que està quedant fora de tot, i veurem que ICV està sabent llegir que els partits es fan i desfan, i el que calen són instruments àgils per a cada moment. Seria absurd no provar de fer el mateix que s’ha fet a Barcelona, la dificultat és que falta la figura aglutinant d’Ada Colau.

Si guanyen les esquerres a Espanya i Catalunya creu que tindran marge per rebel·lar-se contra les polítiques d’austeritat?

Sóc pessimista, però tampoc penso que no es pugui fer res. Fa un any Podemos quasi ni existia. Ara a Madrid i Barcelona hi ha alcaldesses de partits nous. Crec que una reacció forta de la població pot situar Podemos al proper Govern espanyol, potser amb el suport del PSOE però arrossegant-lo cap a l’esquerra.Els marges són estrets, i difícils de fixar, ja ho veiem amb Grècia, però seria l’inici per canviar algunes coses.

ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent estan discutint ara els candidats, i precisament el seu nom ha estat sobre la taula, segons fonts de la negociació.

Primera notícia. No m’ha arribat absolutament res.

I si li arribés?

No. Una cosa és donar suport en unes llistes en posicions no de sortida. Això sí. És el paper que podem fer els de la generació que estem jubilats amb el que creiem que val la pena. Jo faré el que sigui però sense ser protagonista de res, perquè la generació que ha de protagonitzar el canvi és una altra.

Això és el que devia dir Manuela Carmena el primer cop que li van proposar…

Si et fan creure que ets indispensable… Però jo no en sóc, i dubto que algú me’n consideri. Li toca el torn a la gent jove. He estat set anys regidora a Barcelona, puc explicar algunes coses perquè després em facin cas o no, però és que ni tan sols personalment em sento amb forces de construir la política d’un país, perquè cal molta energia. Jo ja ho he fet.

Sí que es manté activa, però, en àmbits com el de l’educació. Deu estar contenta: en un mes es dupliquen les comunitats autònomes que s’oposen a la LOMCE i cau el ministre Wert. Com ho interpreta?

Sempre he pensat que duraria poc, la llei. I ara, suposant que el PP guanya les eleccions, ho farà sense majoria absoluta, i amb tota una oposició que ha pactat tombar la LOMCE. Espero que en el termini d’un any estigui superada i enterrada.

Què creu que és urgent paral·litzar de la LOMCE?

Tot el seu desplegament, tal com es va fer amb la LODE d’Aznar. La quantitat de proves externes que introdueix, el menyspreu a la democràcia als centres sense el paper dels consells escolars, la segregació dels alumnes que treuen males notes a partir dels 14 anys… I el tracte de favor a la concertada. He estat 7 anys al Consell Escolar de l’Estat i allò és una baralla d’un nivell de violència que mai m’hagués imaginat. La Conferència Episcopal, les patronals de la privada… Són d’una virulència extraordinària a l’hora de defensar els seus interessos. Em sembla greu que la LOMCE estableixi que els ajuntaments han de cedir sòl públic a les concertades.

Quan algú parla d’aturar la LOMCE sempre em ve al cap una entrevista al sociòleg Mariano Fernández Enguita, on afirma que tampoc hi ha cap paradís al qual tornar. Ho comparteix?una entrevista al sociòleg Mariano Fernández Enguita, on afirma que tampoc hi ha cap paradís al qual tornar

Sí. Però la base que hi havia abans, amb tots els retocs que requeria, era més sòlida que la de la LOMCE. La meva posició és que no cal tant retocar l’estructura del sistema educatiu com repensar si hem de posar l’accent de l’educació en els continguts. El concepte d’ensenyar ha quedat obsolet, abans la informació era escassa i la socialització es produïa arreu; ara és una mica al revés, d’informació ens en sobra i la socialització, els valors, els hàbits de vida, són més confusos. Per això crec que cal prioritzar aquests elements a l’escola i no tant les assignatures instrumentals. Això interessaria a més als joves i crec que reduiria el fracàs.

Tornant als inicis. Més enllà de Catalunya i Espanya, la utopia passa ara per Grècia. És optimista?

És un problema mundial que ara es fa evident a la UE. Segueix sent la lluita de classes, la d’una molt petita que s’ha apoderat dels fils de la societat contra la resta.

En un llibre seu l’anomena la classe corporativa transnacional.

És el nom que es fa servir als EUA. Ja sé que aquí ningú vol parlar amb aquest llenguatge de classes, però a mi m’és igual. Doncs bé, serà una lluita molt difícil. Davant un actor que actua a nivell mundial, en caldria un de fort a nivell local. Però amb la fragmentació actual no hi ha manera. Grècia n’és l’exemple. Si Espanya, Itàlia, Irlanda actuessin en comú potser podrien canviar les coses, però de moment els grecs estan sols. Sense els actors locals agrupats els aniran derrotant un a un i quedarà clar que no hi ha més llei que la que imposa la UE.